Miralls laterals

Matisse 1900

En aquest article publicat a La Vanguardia del 12.09.2017, Alfredo Pastor proposa una imatge tan senzilla com potent: la dels miralls laterals. Ell l'aplica a la visió del món occidental, però es pot aplicar a molts altres nivells...

"El lector deu haver anat alguna vegada a emprovar-se un vestit i potser recorda el neguit que li va produir veure's, no només de cara, sinó també de perfil i d'esquena. De sobte, els miralls li van tornar una imatge molt menys falaguera que l'esperada: vostè era més calb, la seva postura era menys extravagant del que creia. Per un moment, en sortir de la botiga, li va costar d'afrontar la mirada dels transeünts: no pensava que tenia tan mal aspecte. És natural. La imatge de cara correspon al que un creu ser, la dels miralls laterals a com el veuen els altres. Atès l'elevat concepte que solem tenir de nosaltres mateixos, és gairebé inevitable que la primera imatge sigui més falaguera que la segona, però ai! aquesta és indispensable en la ingrata i inacabable tasca d'anar-se coneixent un mateix.

L'home és un univers en petit, diuen els antics, i l'univers un home gran. Fem ús d'aquesta analogia per imaginar que és la nostra civilització la que està ara davant els miralls. La imatge frontal és, malgrat que algunes taques l'enlletgeixen, molt favorable: creixement material, desenvolupament intellectual, perfeccionament moral, tot això ha estat obra nostra. Estem a punt de vèncer els últims obstacles que la natura oposa a la tenacitat dels nostres científics. Desterrem mites i ens anem alliberant de supersticions i ximpleries: astrologia, alquímia, religió, convencions morals antiquades, estructures familiars obsoletes... Som l'avantguarda del progrés de la humanitat, i tot aquest progrés el compartim –de grat o per força, tot cal dir-ho– amb els més endarrerits. No n'hi ha per estarne orgullosos? Es comprèn que davant d'aquesta imatge de nosaltres mateixos ens costi concebre que hi hagi qui, lluny d'estar-nos profundament agraïts, ens odiï fins a l'extrem de donar la vida només per fer-nos mal.

Però fem ara una ullada als miralls laterals, que ens mostren com ens veuen els altres. Durant cinc segles Occident ha estès la seva influència sobre el món sencer, sovint tractant els seus habitants com a esclaus, mai com a iguals, enderrocant els seus règims i exterminant els seus modes de vida –potser no gaire bons, però seus, al cap i a la fi–, destruint les seves creences i tancant les restes de les seves cultures en un museu. A canvi? Carreteres, ferrocarrils, amb sort escoles, esglésies, alguns hospitals, gairebé tots per al nostre ús. Tampoc no podem dir que les coses vagin millor: la situació actual de l'Orient Mitjà ho desmenteix. Els escrits dels vençuts no deixen lloc a dubtes: la imatge que projecten els miralls laterals és literalment espantosa. Cal estranyarse que alguns ens tinguin mania?

La lliçó dels miralls és que ni l'orgull que ens suscita el frontal ni l'odi que ens tornen els laterals no s'acosten per si sols a la veritat, perquè prenen la part pel tot. Crims i barrabassades, avenços i encerts han ocorregut: són veritat, però no tota la veritat. La nostra autèntica imatge és la síntesi de totes dues, una síntesi que només els ulls de la intelligència poden obrar.

Més coses: la imatge dels miralls laterals, el reflex del que els altres han vist de nosaltres, ens diu ben clar i net que tenim odi per a estona. Tinguem la prudència necessària per evitar-ne les conseqüències, una cosa que exigeix accions immediates. Tinguem també la modèstia de reconèixer que la supressió dels motius d'aquest odi, si és que s'aconsegueix, durarà generacions. Eliminar l'odi és una cosa que no s'aconseguirà per mitjà de la violència. No s'han de dipositar grans esperances en l'acció dels governs, moguts pels interessos de sempre. Malgrat això, els exemples de coexistència de diferents cultures i religions que veiem a les nostres ciutats permeten pensar que, amb unes regles ben definides, la convivència pacífica és una cosa possible.

Això quant a odi. Però i l'orgull? L'exercici d'humilitat, el que comença per admetre davant de tothom que les nostres societats no són ni de bon tros perfectes, és el que ens fa mal. Tenim dret a demanar que els que volen viure entre nosaltres acceptin no només les nostres lleis sinó també els nostres costums. No hem d'acceptar necessàriament que ens les dictin estranys, ni guiarnos per generalitats com "abraçar la diversitat" o "obrir-se al canvi". Però també tenim l'obligació de ser rigorosos amb nosaltres mateixos.

El mirall en què ens mirem, el de casa i el de la nostra societat, és ple de taques. Anar-lo netejant és una feina de cada dia i de cadascú. Si estem disposats a fer-ho, revisarem alguns dels nostres pretesos avenços, mentre que elements que havíem volgut llançar per la borda tornaran a ocupar el seu lloc. Un bon punt de partida seria recordar la resposta de Gandhi, a qui van preguntar, acabat de desembarcar a Londres, què li semblava la civilització occidental: "Seria una bona idea", diuen que va contestar."