Krishnamurti: La violència i el "jo"

Francis Bacon 1970

"Jo pregunto si el món exterior, l'estructura social, la injustícia, les divisions, l'espantosa brutalitat, les guerres, les rebel·lions, etc. poden ser canviades, així com la batalla interior que prossegueix interminablement. Pot tot això canviar sense violència, sense conflicte, sense contraposició, sense formar un partit en contra d'un altre partit, no només en allò extern sinó també sense les divisions internes, tenint en compte que la divisió és l'origen del conflicte i la violència?

(...)

Volem realment ser lliures de tota violència? (...) Això vol dir no tenir conflicte, ni activitat dualística dins d'un mateix, ni resistència, ni oposició, ni agressió, ni ambició de ser algú: vol dir no afirmar la pròpia posició per contraposar-la a altres opinions. Tot això implica una forma de violència. No només la violència de la disciplina autoimposada, sinó també la violència que em fa torçar els meus desigs particulars per tal d'ajustar-los a un model, per a ser moral o el que sigui; tot això són formes de violència. La voluntat és violència. Volem ser lliures de tot això? I pot un ésser humà viure essent lliure d'això?

(...)

Veiem la importància de ser totalment lliures de qualsevol forma de violència? O ens agradaria conservar-ne determinades parts? És possible ser completament lliures de tota violència? Això vol dir ser lliures de tota irritació, de tota ira, de qualsevol mena d'ansietat i de qualsevol forma de resistència. (...) Sé molt bé el que és [la violència]: ira, gelosia, brutalitat, rebel·lió, resistència, ambició, etc.

(...)

Què és el que torna violent la ment en mi, en aquest cos humà, en aquesta persona? Quin és l'origen de la violència?

(...)

És veritat que quan hi ha un objectiu o un desig, siguin de la mena que siguin, existeix ja la llavor de la violència. Aquest és tot el problema. (...) És possible viure sense cap objectiu, sense cap motivació, sense designi, sense cap mena de propòsit? (...) L'oposat a això és surar a la deriva. Per tant, hem de ser molt curosos i no pensar en termes d'oposats. Si jo no tinc un objectiu, llavors només suro sense rumb. He de ser doncs molt caut quan dic "Tenir un objectiu és una forma de violència"; no tenir un objectiu pot significar surar a la deriva. (...) És possible viure sense una direcció? Direcció vol dir resistència, no distreure's, no tòrcer el rumb, significa un impuls persistent envers una meta. Per què vull un propòsit, una finalitat?I aquesta finalitat, la meta, el propòsit, el motiu, l'ideal és el veritable? O és una cosa que la ment ha inventat perquè està condicionada, perquè està atemorida, perquè busca seguretat,tant externa com interna i per tant, inventa quelcom i ho persegueix esperant tenir aquesta seguretat?

(...)

És possible per a mi viure completament sense violència? (...) Per esbrinar-ho, he de descobrir quina és la font d'aquesta violència. (...) Si hom pogués trobar l'origen, l'arrel d'aquesta violència, i si aquesta arrel es pogués assecar, hom seria capaç de viure un gènere de vida totalment diferent.

(...)

Vull acabar amb la violència, veig que la violència engendra violència i que aquesta és un procés interminable. (...) És possible acabar amb la violència? (...) És possible viure sense violència?

(...)

Si he descobert el "jo" que vol això, que no vol allò, que s'assigna un propòsit i corre darrere seu, el "jo" que resisteix, que lluita amb ell mateix, si aquesta és l'arrel de la violència - i per a mi ho és - llavors, què he de fer? (...) Com he d'eliminar la meva pròpia estructura, que està basada en el "jo"? (...) El jo és l'arrel de tot això; el "jo" està identificat amb una nació particular, amb una comunitat particular, amb una ideologia, amb alguna fantasia religiosa. El "jo" s'identifica a si mateix amb un determinat prejudici, el "jo" diu "he de realitzar-me"; i quan se sent frustrat hi ha ira, hi ha rancúnia. És el "jo" qui diu "he d'assolir el meu objectiu, he d'aconseguir l'èxit", qui desitja i no desitja, qui declara "he de viure pacíficament", i és el "jo" el que es torna violent. (...) I quan el "jo" diu: "He d'alliberar-me del "jo"" perquè desitja tenir un altre "jo", encara és violent. El "jo" que diu "soc pacifista, visc pacíficament", el "jo" que busca la veritat, el "jo" que diu "he de viure bellament, sense violència", és encara el "jo" origen de la violència. (...) Qualsevol moviment per part del "jo" per alliberar-se d'ell mateix, el dir "he d'assecar-me", "he de destruir-me", "he d'alliberar-me gradualment de mi mateix" ´´es encara el mateix moviment del "jo", és encara el "jo", arrel de la violència. Ens en donem compte? Ho veiem com una realitat? Entenem de manera no teòrica, sinó real, que qualsevol moviment del "jo" en qualsevol sentit, és l'acció de la violència? (...) Veig realment que en l'acció del "jo", negativa o positiva, hi ha una forma de violència? Ell és violència.

(...)

Hi ha dues observacions diferents: el "jo veig" i el "veure". El "jo", inevitablement, ha de veure amb por i per tant, resisteix i diu: "Com viuré? Què faré? He de renunciar a això? Ho he de retenir? etc. Nosaltres varem dir: tot moviment del "jo" és violència. (...) Hi ha dues accions de veure. Veure el mapa no direccionalment, sense propòsit, el simple "veure", i el "jo veig", el "jo" amb el seu propòsit, amb el seu propi impuls, amb el seu designi, amb les seves resistències. Ell veu i tem fer això o allò altre. (...) Hi ha el "jo" que mira tot aquest mapa de la violència i, per tant, el tem i resisteix. i hi ha un altre "veure" que no és el del "jo", un "veure" que només observa, sense objectius, sense un propòsit determinat, i que diu: "simplement, ho veig". (...) No crec que aquest mirar sense el jo sigui difícil. No diguem que és difícil, perquè llavors ens travem, ens bloquegem a nosaltres mateixos. (...) Hi ha un veure sense propòsit, i un veure amb propòsit. Puc mirar sense una direcció determinada? Quan miro amb una direcció, això és el "jo". (...) Mirar amb una direcció és no mirar.

(...)

Tota aquesta estructura del "jo" és violència; l'estructura és la manera com visc, la manera com penso i sento; tota la meva reacció a tot és una forma de violència, i aquesta és el "jo". Tot això se situa en la categoria del temps. El "veure" no té temps, estem veient. Des del moment en que veig en termes de temps, hi ha temor."

De la xerrada de Jeddu Krishnamurti a Brockwood Park el 06.06.1970, editada amb el títol La violència i el "jo".