Per a alguns del 68 (diguem-ho així) és interessant rellegir Roger Garaudy (1913-2012) quaranta anys després. El seu itinerari biogràfic és fascinant i desconcertant (estalinista, revisionista, protestant, catòlic, islàmic, negacionista...). El personatge és brillant, explosiu, pletòric, radical, més extensiu que intensiu, valent, polifacètic, arrauxat, contradictori, "polèmic i herètic" (segons les seves pròpies paraules), prolífic (una cinquantena de llibres), de vegades mancat de prou serenor i profunditat. Genera alhora atracció i distanciament.
A la Viquipèdia i altres fonts s'hi troben detalls biogràfics. Va néixer a Marsella el 17 de juliol de 1913 en una família treballadora. El seu pare era ateu i la seva àvia materna una fervent catòlica. Va ser militant d'Acció Catòlica, de les joventuts de la qual va arribar-ne a ser president. Va cursar estudis de filosofia a la Universitat de la Sorbona (París), doctorant-s'hi posteriorment el 1953 amb la tesi Théorie matérialiste de la conscience. Després del seu pas per Acció Catòlica, en 1933 es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). Mobilitzat el 1939, va obtenir la Croix de Guerre després de lluitar a la Somme, però en tornar al Tarn, va ser detingut el 14 de setembre de 1941 i deportat pel règim de Vichy a un camp d'internament de l'Àfrica del Nord (a Djelfa, Algèria) fins al febrer de 1943. Després esdevé redactor en cap de Radio-France a Alger, però dimiteix al cap d'alguns mesos per esdevenir col·laborador d'André Marty a la revista comunista Liberté. Va formar part dels Comitès Central (1945-1970) i Executiu (1956-1970) del Partit Comunista Francès i fou diputat per Tarn (1945-1951) i pel departament del Sena (1956-1958), i senador per París el període 1959-1962. Va ensenyar a l'universitat de Clermont-Ferrand -on va patir l'hostilitat de Michel Foucault, cosa que el va portar a sol·licitar el seu trasllat-, i després a l'universitat de Poitiers. Va ser director dels Cahiers du communisme, revista téorica del PCF, fins el 1964. Quan es diputat en acabar la Segona Guerra Mundial es fa amic de l'abbé Pierre, també diputat pel Mouvement républicain populaire (MRP). Durant deu anys, va ocupar la direcció del Centre d'études et de recherches marxistes, sent considerat com el més rellevant ideòleg marxista francès al costat de Louis Althusser, amb qui va mantenir dures polèmiques teòriques. Durant la seva etapa comunista va posar en qüestió l'existència del Gulag soviètic.
Va ser, doncs, un dels principals "filòsofs oficials" del Partit comunista francès fins que es va posar al costat de les tesis de l'extrema esquerra autogestionària el maig de 1968. Va ser exclòs del PCF el juny de 1970, d'una banda per les seves posicions no-conformes amb la "línia del Partit" (així, a Le grand tournant du socialisme (1969), analitza la "nova revolució científico-tècnica" la qual, segons ell, imposa una "nova anàlisi de la lluita de classes", el "nou bloc històric" i una democratització del partit), i d'altra banda per haver, després de l'esclafament de la "primavera de Praga", criticat les formes del comunisme del "bloc de l'Est". Des de llavors es va significar pels seus intents de conciliació entre el marxisme i l'humanisme cristià, amb els representants més qualificats del qual va mantenir diàlegs públics. El 1981 es va presentar com independent a les eleccions presidencials franceses.
Després de buscar el diàleg entre cristians i marxistes, es va desencantar de la deriva cultural d'Occident. Després del seu matrimoni amb la palestina Salma Farouqui, va impulsar el diàleg entre les religions abrahàmiques, i es va convertir a l'Islam el 1982. El 25 de juliol de 1985 afirmava al diari El País: "Muhammad és alhora profeta, home d'Estat, marit, pare, jutge, home de negocis i cabdill guerrer. A l'islam hi he trobat una religió de la bellesa i una moral de l'acció, una religió que no separa la fe de la política ni la raó de la fe. I no vaig haver de renunciar a res del meu passat, perquè Jesús, Abraham i Moisès són profetes a l'Alcorà. L'islam és la més ecumènica de les religions". Ibn Baz, xeic salafista saudí, el va anomenar membre del Consell superior internacional de les mesquites. De tota manera, també aquí Garaudy adopta una visió personal de les seves posicions ideològiques, declarant el novembre de 1996: "Vaig aterrar a l'islam sense deixar les meves creences personals ni les meves conviccions intel·lectuals", el que va fer dir al xeic en una fatwa que el filòsof francès era un "hipòcrita" i un "impiu original". El 1987 Roger Garaudy va crear la seva pròpia fundació a Còrdoba, a la Torre de la Calahorra, que el 2010 va passar a anomenar-se "Fundación Paradigma Córdoba"; s'hi estudia la història de l'islam a Espanya en l'època d'al-Andalus i els exemples positius de convivència entre les tres religions abrahàmiques: jueva, cristiana i musulmana, que van tenir lloc a al-Andalus.
El 1995 va publicar Les Mythes fondateurs de la politique israélienne, a les edicions La Vieille Taupe, que només l'ofereix als seus abonats, i que es reedita el 1996. Hi exposa idees revisionistes, influïdes per Robert Faurisson, sobre el sionisme, idees ja esbossades en la seva obra Palestina, terra dels missatges divins publicada el 1986 a França. Hi qualifica com a mite l'extermini de sis milions de jueus i nega la pertinença d'emprar el terme genocidi perquè, afirma, "prefereixo parlar d'una massacre atroç que de genocidi". Va ser condemnat el 27 de febrer de 1998 pel Tribunal Correccional de París per contestació de crims contra la humanitat i difamació racial, condemnant-lo al pagament d'una multa de 130.000 francs. Rebutjant l'argument segons el qual el seu llibre seria "antisionista" i no "antisemita", els magistrats expliquen que l'autor, "tot i que ho negui, presenta sota forma d’una crítica política […] d’Israel el que és una posada en qüestió del conjunt dels jueus". El seu advocat defensor va ser Jacques Vergès. Va presentar recurs i la sentència va ser confirmada el 16 de desembre de 1998, essent-hi a més condemnat per provocació a l'odi racial; va ser condemnat a sis mesos de presó amb suspensió de pena i una multa de 150.000 francs. El seu recurs davant el Tribunal europeu dels drets de l'home va ser declarat improcedent pel Tribunal, els jutges europeus manifestant el 24 de juny de 2003: "Com les jurisdiccions nacionals han demostrat, el peticionari ha fet seves les tesis negacionistes i ha posat en qüestió sistemàticament els crims contra la humanitat comesos pels nazis envers la comunitat jueva." Ell havia declarat al davant del tribunal: "El judaisme és una religió que respecto, i el sionisme, una política que combato."
Roger Garaudy va morir a prop de París el 13 de juny de 2012, als 98 anys.
Garaudy també és un cas ben útil per plantejar un vell tema sempre obert: el que diu algú val pel text mateix ho ha d'estar fonamentat, suportat pel testimoni vital, per la trajectòria de l'autor? El que deia Garaudy el 1979 queda invalidat pel fet que abans havia estat un comunista ortodox, un estalinista? O pel fet que després va ser un negacionista? Les paraules, les reflexions, tenen validesa més enllà de les posicions del personatge en altres àmbits? El testimoni de Gandhi o Einstein queda invalidat per la seva manera de tractar les seves persones properes? Bizet deia que per a ser un gran artista no és necessari ser una persona honorable. Val això també per ser un gran pensador? Un gran empresari? Un gran polític? La qualitat professional va lligada a la qualitat personal? Si la resposta és no, això obre la porta a tota mena d'incoherències. Si la resposta és sí, pocs testimonis se salven, poques vides hi ha que es lliurin de la contradicció, dels errors i les faltes, de les infidelitats, de les negligències, de les toleràncies de les pròpies misèries. No sembla haver-hi manera de tancar aquest tema. Optarem, però, per donar autonomia als textos, a les idees, per prioritzar la seva consistència interna i la seva validesa actual, i d'aquí que no ens sembli inoportú recuperar citacions de Garaudy i de tants altres autors no irreprotxables.
A Garaudy només el vam veure en persona una vegada, crec que a Tavertet, devia ser els anys vuitanta, on va venir acompanyat per la seva dona del moment, Salma Farouqui, molt maca. No recordo de què es va parlar, però la seva entrada va ser impactant. Tampoc recordo si anys abans l'havíem tingut com a referent a l'hora d'impulsar el diàleg entre marxisme i cristianisme a casa nostra, però és probable que així fos. En el seu moment ens va impressionar el seu llibre Parole d'homme (1975), especialment pels detalls biogràfics que hi exposava.
A finals dels anys setanta, com ara a l'obra Appel aux vivants (1979), Garaudy propugnava una revisió del socialisme en diàleg amb les grans tradicions religioses (judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, taoisme, buddhisme i tradicions ancestrals de l'Àfrica, l'Àsia, l'Amèrica llatina i Oceania). Molts dels seus pronòstics apocalíptics no s'han complert, tot i que algunes intuïcions seves sí que s'han fet realitat, com per exemple l'increment de la desigualtat a l'interior dels països i de les empreses. La seva anàlisi de la societat de consum i dels mecanismes de la publicitat és també ben vigent. Tenia una visió del món alhora catastrofista i esperançada. I d'alguna manera el que ell propugnava amb passió a finals dels setanta ens ressona, no queda pas lluny del que encara avui veiem com un camí fecund: el diàleg entre el món de la política progressista i el nucli essencial vigent de les tradicions religioses en un marc de preocupació per la sostenibilitat i el respecte a la natura.
A la Viquipèdia i altres fonts s'hi troben detalls biogràfics. Va néixer a Marsella el 17 de juliol de 1913 en una família treballadora. El seu pare era ateu i la seva àvia materna una fervent catòlica. Va ser militant d'Acció Catòlica, de les joventuts de la qual va arribar-ne a ser president. Va cursar estudis de filosofia a la Universitat de la Sorbona (París), doctorant-s'hi posteriorment el 1953 amb la tesi Théorie matérialiste de la conscience. Després del seu pas per Acció Catòlica, en 1933 es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). Mobilitzat el 1939, va obtenir la Croix de Guerre després de lluitar a la Somme, però en tornar al Tarn, va ser detingut el 14 de setembre de 1941 i deportat pel règim de Vichy a un camp d'internament de l'Àfrica del Nord (a Djelfa, Algèria) fins al febrer de 1943. Després esdevé redactor en cap de Radio-France a Alger, però dimiteix al cap d'alguns mesos per esdevenir col·laborador d'André Marty a la revista comunista Liberté. Va formar part dels Comitès Central (1945-1970) i Executiu (1956-1970) del Partit Comunista Francès i fou diputat per Tarn (1945-1951) i pel departament del Sena (1956-1958), i senador per París el període 1959-1962. Va ensenyar a l'universitat de Clermont-Ferrand -on va patir l'hostilitat de Michel Foucault, cosa que el va portar a sol·licitar el seu trasllat-, i després a l'universitat de Poitiers. Va ser director dels Cahiers du communisme, revista téorica del PCF, fins el 1964. Quan es diputat en acabar la Segona Guerra Mundial es fa amic de l'abbé Pierre, també diputat pel Mouvement républicain populaire (MRP). Durant deu anys, va ocupar la direcció del Centre d'études et de recherches marxistes, sent considerat com el més rellevant ideòleg marxista francès al costat de Louis Althusser, amb qui va mantenir dures polèmiques teòriques. Durant la seva etapa comunista va posar en qüestió l'existència del Gulag soviètic.
Va ser, doncs, un dels principals "filòsofs oficials" del Partit comunista francès fins que es va posar al costat de les tesis de l'extrema esquerra autogestionària el maig de 1968. Va ser exclòs del PCF el juny de 1970, d'una banda per les seves posicions no-conformes amb la "línia del Partit" (així, a Le grand tournant du socialisme (1969), analitza la "nova revolució científico-tècnica" la qual, segons ell, imposa una "nova anàlisi de la lluita de classes", el "nou bloc històric" i una democratització del partit), i d'altra banda per haver, després de l'esclafament de la "primavera de Praga", criticat les formes del comunisme del "bloc de l'Est". Des de llavors es va significar pels seus intents de conciliació entre el marxisme i l'humanisme cristià, amb els representants més qualificats del qual va mantenir diàlegs públics. El 1981 es va presentar com independent a les eleccions presidencials franceses.
Després de buscar el diàleg entre cristians i marxistes, es va desencantar de la deriva cultural d'Occident. Després del seu matrimoni amb la palestina Salma Farouqui, va impulsar el diàleg entre les religions abrahàmiques, i es va convertir a l'Islam el 1982. El 25 de juliol de 1985 afirmava al diari El País: "Muhammad és alhora profeta, home d'Estat, marit, pare, jutge, home de negocis i cabdill guerrer. A l'islam hi he trobat una religió de la bellesa i una moral de l'acció, una religió que no separa la fe de la política ni la raó de la fe. I no vaig haver de renunciar a res del meu passat, perquè Jesús, Abraham i Moisès són profetes a l'Alcorà. L'islam és la més ecumènica de les religions". Ibn Baz, xeic salafista saudí, el va anomenar membre del Consell superior internacional de les mesquites. De tota manera, també aquí Garaudy adopta una visió personal de les seves posicions ideològiques, declarant el novembre de 1996: "Vaig aterrar a l'islam sense deixar les meves creences personals ni les meves conviccions intel·lectuals", el que va fer dir al xeic en una fatwa que el filòsof francès era un "hipòcrita" i un "impiu original". El 1987 Roger Garaudy va crear la seva pròpia fundació a Còrdoba, a la Torre de la Calahorra, que el 2010 va passar a anomenar-se "Fundación Paradigma Córdoba"; s'hi estudia la història de l'islam a Espanya en l'època d'al-Andalus i els exemples positius de convivència entre les tres religions abrahàmiques: jueva, cristiana i musulmana, que van tenir lloc a al-Andalus.
El 1995 va publicar Les Mythes fondateurs de la politique israélienne, a les edicions La Vieille Taupe, que només l'ofereix als seus abonats, i que es reedita el 1996. Hi exposa idees revisionistes, influïdes per Robert Faurisson, sobre el sionisme, idees ja esbossades en la seva obra Palestina, terra dels missatges divins publicada el 1986 a França. Hi qualifica com a mite l'extermini de sis milions de jueus i nega la pertinença d'emprar el terme genocidi perquè, afirma, "prefereixo parlar d'una massacre atroç que de genocidi". Va ser condemnat el 27 de febrer de 1998 pel Tribunal Correccional de París per contestació de crims contra la humanitat i difamació racial, condemnant-lo al pagament d'una multa de 130.000 francs. Rebutjant l'argument segons el qual el seu llibre seria "antisionista" i no "antisemita", els magistrats expliquen que l'autor, "tot i que ho negui, presenta sota forma d’una crítica política […] d’Israel el que és una posada en qüestió del conjunt dels jueus". El seu advocat defensor va ser Jacques Vergès. Va presentar recurs i la sentència va ser confirmada el 16 de desembre de 1998, essent-hi a més condemnat per provocació a l'odi racial; va ser condemnat a sis mesos de presó amb suspensió de pena i una multa de 150.000 francs. El seu recurs davant el Tribunal europeu dels drets de l'home va ser declarat improcedent pel Tribunal, els jutges europeus manifestant el 24 de juny de 2003: "Com les jurisdiccions nacionals han demostrat, el peticionari ha fet seves les tesis negacionistes i ha posat en qüestió sistemàticament els crims contra la humanitat comesos pels nazis envers la comunitat jueva." Ell havia declarat al davant del tribunal: "El judaisme és una religió que respecto, i el sionisme, una política que combato."
Roger Garaudy va morir a prop de París el 13 de juny de 2012, als 98 anys.
Garaudy també és un cas ben útil per plantejar un vell tema sempre obert: el que diu algú val pel text mateix ho ha d'estar fonamentat, suportat pel testimoni vital, per la trajectòria de l'autor? El que deia Garaudy el 1979 queda invalidat pel fet que abans havia estat un comunista ortodox, un estalinista? O pel fet que després va ser un negacionista? Les paraules, les reflexions, tenen validesa més enllà de les posicions del personatge en altres àmbits? El testimoni de Gandhi o Einstein queda invalidat per la seva manera de tractar les seves persones properes? Bizet deia que per a ser un gran artista no és necessari ser una persona honorable. Val això també per ser un gran pensador? Un gran empresari? Un gran polític? La qualitat professional va lligada a la qualitat personal? Si la resposta és no, això obre la porta a tota mena d'incoherències. Si la resposta és sí, pocs testimonis se salven, poques vides hi ha que es lliurin de la contradicció, dels errors i les faltes, de les infidelitats, de les negligències, de les toleràncies de les pròpies misèries. No sembla haver-hi manera de tancar aquest tema. Optarem, però, per donar autonomia als textos, a les idees, per prioritzar la seva consistència interna i la seva validesa actual, i d'aquí que no ens sembli inoportú recuperar citacions de Garaudy i de tants altres autors no irreprotxables.
A Garaudy només el vam veure en persona una vegada, crec que a Tavertet, devia ser els anys vuitanta, on va venir acompanyat per la seva dona del moment, Salma Farouqui, molt maca. No recordo de què es va parlar, però la seva entrada va ser impactant. Tampoc recordo si anys abans l'havíem tingut com a referent a l'hora d'impulsar el diàleg entre marxisme i cristianisme a casa nostra, però és probable que així fos. En el seu moment ens va impressionar el seu llibre Parole d'homme (1975), especialment pels detalls biogràfics que hi exposava.
A finals dels anys setanta, com ara a l'obra Appel aux vivants (1979), Garaudy propugnava una revisió del socialisme en diàleg amb les grans tradicions religioses (judaisme, cristianisme, islam, hinduisme, taoisme, buddhisme i tradicions ancestrals de l'Àfrica, l'Àsia, l'Amèrica llatina i Oceania). Molts dels seus pronòstics apocalíptics no s'han complert, tot i que algunes intuïcions seves sí que s'han fet realitat, com per exemple l'increment de la desigualtat a l'interior dels països i de les empreses. La seva anàlisi de la societat de consum i dels mecanismes de la publicitat és també ben vigent. Tenia una visió del món alhora catastrofista i esperançada. I d'alguna manera el que ell propugnava amb passió a finals dels setanta ens ressona, no queda pas lluny del que encara avui veiem com un camí fecund: el diàleg entre el món de la política progressista i el nucli essencial vigent de les tradicions religioses en un marc de preocupació per la sostenibilitat i el respecte a la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada