Comunitats de base

Van Gogh 1882

Des del tardofranquisme, la lectura que fèiem era d'un món necessitat de compromís polític, que alguns assumien des d'un pensament laic i altres des d'un referent espiritual/religiós. Però el fet que moltes persones religioses no eren especialment exemplars en el seu compromís en la transformació del món amb criteris de major justícia i que moltes persones no religioses sí que ho eren ens portava a desvincular a nivell d'organitzacions l'esfera política i la espiritual/religiosa.

Ara, però, sembla que el món ha canviat. Ja no queda tan clara l'oportunitat d'aquesta desvinculació. La ràpida secularització fa irrellevant els possibles contratestimonis provinents d'instàncies religioses, i les instàncies polítiques desvinculades dels referents espirituals/religiosos semblen no donar prou de sí a l'hora d'exercir una acció política compromesa amb la justícia i lliure de frivolitat i corrupció. 

Sembla, doncs, plausible i oportú replantejar els termes de la relació entre política i espiritualitat/religió, propugnant un diàleg o interinfluència més vius entre ambdós. Això no és gens fàcil en un context de certa desorientació sobre el què vol dir exactament això de l'àmbit espiritual/religiós (ja que és objecte de debat si hi pot haver espiritualitat sense religió, i també si les religions històriques poden fer els canvis necessaris per a ser rellevants en el context cultural actual). Però la qüestió segueix essent vigent.

Fins i tot es pot arribar a imaginar l'oportunitat de vincular més estretament els processos de transformació personal (o creixement personal, o maduració personal, si es prefereix) amb els processos de transformació social (o comunitària, si es prefereix). Considerar ambdós processos com a desvinculats sembla ara menys oportú que fa uns anys.

Per això pot no ser absurd recuperar una vella noció: la de comunitats de base. Si bé el seu orígen pot ser intraeclesial (on es contraposaven amb l'aparell institucional), Roger Garaudy ja va fer un intent de recuperació política del concepte a finals dels anys 70 (projecte "Crida als vivents") i ara pot ser un altre moment oportú per fer-ho.

Les comunitats de base serien instàncies que aplegarien persones simultàniament interessades en acompanyar-se i ajudar-se en el seu procés de transformació personal, d'esdevenir més profundes o de més qualitat personal, com es prefereixi, i en impulsar plegades iniciatives i processos de transformació social, essent alhora una instància crítica amb les febleses del model social vigent i compromesa a l'hora de desenvolupar alternatives a aquest model, a tot nivell.

No serien, evidentment, les úniques instàncies d'organització però podrien jugar un paper rellevant en el context de crisi econòmica, política i ideològica que caracteritza la nostra dinàmica col·lectiva. Crisi que no porta a una lectura catastrofista de la realitat (tot va malament; no és pas cert) però que vol anar més enllà de la còmoda o resignada acceptació de les dinàmiques actuals, considerades com a incanviables ("el sistema és massa poderós per poder ser canviat").

Tornar a vincular en una mateixa instància aquestes dues dinàmiques podria resultar actualment fructífer i obrir nous camins de participació social i vertebració de vida comunitària. La tasca és gran i pocs els que ara com ara la consideren possible i necessària, però els horitzons semblen massa tancats, massa erms, com per no considerar-la.

En ser de base, aquestes comunitats haurien de ser molt lliures i autònomes a l'hora de configurar les seves dinàmiques de treball i els seus compromisos, i podrien resultar molt diferents entre si. Però si comparteixen un sincer anhel per la transformació personal i col·lectiva cap a horitzons de major profunditat i justícia, de major respecte pel món i les persones i de major voluntat de canvi de tantes coses que no van prou bé en el món que vivim, ja tenen un substracte compartit que pot donar cohesió a les seves dinàmiques.

Al projecte esmentat, Garaudy diu que la creació d'un nou teixit social comença allà on un grup de persones, per reduït que sigui al principi, decideixen fer-se càrrec ells mateixos del seu propi destí, sense delegar ni alienar aquesta càrrega a ningú, i on, per fer-ho, es giren vers el veí, el proper o el llunyà, per a constituir una petita "comunitat de base", cèl·lula viva del nou teixit social. Per ell aquesta dinàmica ha de permetre enfrontar-se amb l'individualisme que caracteritza els nostres temps (i que més aviat s'ha accentuat en els darrers quaranta anys) i amb el "sistema" totpoderós i intocable que sembla regir les nostres vides independentment de la nostra voluntat.

No falten antecedents històrics d'aquesta imbricació de dinàmica social i dinàmica religiosa. El profetisme jueu és un referent. La xaria islàmica n'és un altre, que caldria revisar amb cura per destriar els aspectes positius de les degradacions històriques que pugui haver experimentat.  Hi ha referències a un buddhisme social. La "cristiandat" o la "doctrina social de l'Església" no són bons referents en aquest camí, però en la història del cristianisme hi ha prou exemples de revoltes socials amb un referent religiós. I la visió taoista i confuciana tendeixen a veure vinculats els dos àmbits (la mateixa imatge del paral·lelisme entre les nocions de yin i yang i les nocions de dao i de podria anar en aquesta línia; la divinitat com a dimensió oculta i polar de la virtut, que és el que es veu manifestament però que necessita de l'altre pol per poder desplegar-se correctament).

De tota manera, actualment la noció de comunitat de base és més un concepte de futur a desenvolupar que no pas una derivació d'experiències històriques desenvolupades en el passat. És més una intuïció que una deducció. La intuïció de la possible fecunditat de vincular en el context social i cultural actuals la dinàmica de transformació personal i la col·lectiva, la dinàmica social i la dinàmica espiritual.