 |
| Jawlensky 1909 |
Potser sota el terme "sofriment" apleguem realitats diverses que haurien de ser tractades diferentment, que demanen aproximacions diferents.
Un primer sofriment seria el sofriment dels altres. Aquí caldria distingir també entre sofriment humà i sofriment animal. I dins del sofriment humà entre el de les persones conegudes i el sofriment de persones més llunyanes, que no coneixem. D'aquest primer sofriment no ens en hauriem de voler alliberar, ben al revés: hauriem de voler tenir-lo ben present (tot i que tendim a no fer-ho). Hauriem de treballar per ser-hi més sensibles.
Un segon sofriment seria el nostre sofriment personal del que no som responsables, que se'ns imposa (malalties, accidents, malformacions, obesitat, envelliment...). No ens en podem alliberar, només podem aspirar a assumir-lo de la millor manera possible.
Un tercer sofriment seria el nostre sofriment personal lligat al nostre ego i a l'experiència del desig i la frustració (amb plasmacions com l'enveja, la gelosia, la frustració d'expectatives). D'aquest ens en podem alliberar.
Per alliberar-nos del tercer sofriment, hem de mirar de viure correctament. El buddhisme ha treballat aquesta dimensió.
Per assumir millor el segon sofriment, necessitem la companyia i estimació de l'altre proper, sigui com a persona individual sigui com a petita comunitat. El cristianisme ha treballat aquesta dimensió.
Per fer-nos més sensibles al primer sofriment, necessitem la voluntat de fer-ho (perquè cal un cert esforç per no defugir aquest sofriment, per no tancar-hi els ulls) i el contacte directe amb ell, experiències que ens portin a viure'l de prop (ja que tendim a fugir-ne, ignorar-lo). Les activitats de determinades ONG, la cura de la gent gran o les visites a malalts en poden ser bons exemples.
- - -
De vegades a algunes persones els costa "sentir pena" per algú, fer-se sensible i solidari amb el seu patiment. Això és dur, perquè aquesta capacitat de compartir el sofriment aliè ens ajuda a viure amb encert, ens ajuda a allunyar-nos d'alegries superficials, banals, cosa que permet l'aflorament de l'alegria serena i profunda que hi ha al cor dels humans.
D'altres, en canvi, són tan sensibles al sofriment aliè que això pot acabar alterant la seva vivència del món, que esdevé massa dolorosa. El patiment acaba fent-se tan present que pot ofegar aquesta capacitat de joia que portem a dins.
Per tant, el sofriment pot ser una qüestió dura perquè s'hi és personalment molt sensible, o ser-ho perquè s'hi és poc sensible (fredor, impassibilitat).
- - -
Hem de mirar de controlar la nostra capacitat de sofriment? Hem de "curtir-nos", com es diu de vegades? Només en el cas de ser massa sensibles al sofriment.
- - -
Hi ha persones que no vibren com caldria davant del dolor dels altres, tant el proper com el llunyà. És com si tinguessin bloquejada la capacitat d'assumir el dolor dels altres.
Es podria dir que hi ha gent optimista per insensibilitat, la qual cosa no està gens bé.
I gent que en comptes de compadir al qui pateix, s'hi enfada i el considera culpable del seu patiment, de portar al món un sofriment que genera incomoditat, fa nosa.
- - -
El sofriment és una qüestió que no s'ha de situar a nivell de reflexió intel·lectual, sinó de patiment en pròpia carn. La reflexió no ha de ser sobre la noció abstracta de sofriment, sinó sobre el sofriment concret de persones determinades.
- - -
Hem d'evitar quedar "enganxats" a la realitat del sofriment de l'altre, perdent així una distància que ens permetria ajudar-lo? Hem d'evitar quedar aclaparats, enterbolits pel sofriment de l'altre? Si i no; hi ha el risc que el distanciament ens acabi portant a la insensibilitat.
- - -
Com fer compatible la sensibilitat al sofriment escampat arreu i la dimensió joiosa, celebrativa, de la mateixa vida i de la seva dimensió espiritual? Com veure el món amb ulls de bellesa, meravellament, lloança, i alhora viure (no només veure) el sofriment de les víctimes de les guerres, dels atemptats, dels naufragis a la Mediterrània, dels vells solitaris de casa nostra, dels malalts, dels que pateixen tant que volen suicidar-se?
Com assumir alhora i en carn pròpia la desgràcia i la bellesa, fent servir paraules de Simone Weil? Com compaginar el Crist transfigurat i el Crist a la creu, per dir-ho en simbologia cristiana?
Segur que a nivell d'idees és fàcil constatar la realitat i raonar la compatibilitat d'ambdós sentiments, però ¿és igual de fàcil fer-ho en el camp de les emocions, en la sensibilitat profunda que ha de marcar les nostres vides?
Com ser realment sensible al dolor i que aquest no ofegui l'alegria de viure? Com assaborir la vida sense que això ens distanciï del dolor de tants, fins i tot del propi dolor?
Simone Weil diu quelcom molt dur: que té la certesa interior que compaginar aquestes dues dimensions només ens és acordat en el moment en que estem nosaltres mateixos físicament en la desgràcia. I en canvi ens passem els dies mirant de defugir aquesta desgràcia, d'allunyar-la, d'esquivar-la.
- - -
És maximitzar la pròpia felicitat la manera correcta, encertada de viure? No sembla ser-ho. Sembla més encertat mantenir la tensió entre la sensibilitat al sofriment i el goig de viure, sense suprimir cap dels dos. De fet, maximitzar el plaer, el goig, el guany, la felicitat més aviat és un camí destructor de la nostra humanitat, un camí que ens acaba portant a ser "males bèsties".
Això ens és poc espontani, poc natural: la pulsió interna és a ignorar el sofriment i aspirar al màxim de plaer possible. Per això necessitem referents externs que ens ajudin a per anar més enllà d'aquesta espontaneïtat. D'aquí que es digui que cal la gràcia de la divinitat per fer aquest pas, anant més enllà de la condició humana heretada, espontània.
Fent servir la simbologia evangèlica, les paràboles del bon samarità i del jove ric són interpel·lacions permanents, indefugibles.
Fent servir la simbologia xinesa, per tenir un comportament veritablement humà, virtuós, encertat, cal que sigui real la dinàmica amb la seva dimensió oculta, implícita, la divinitat; humanitat i divinitat formarien una parella indissociable, indestriable, amb una dinàmica d'interrelació com la del yin i el yang.
- - -
De vegades a algunes persones els costa "sentir pena" per algú, fer-se sensible i solidari amb el seu patiment. Això és dur, perquè aquesta capacitat de compartir el sofriment aliè ens ajuda a viure amb encert, ens ajuda a allunyar-nos d'alegries superficials, banals, cosa que permet l'aflorament de l'alegria serena i profunda que hi ha al cor dels humans.
D'altres, en canvi, són tan sensibles al sofriment aliè que això pot acabar alterant la seva vivència del món, que esdevé massa dolorosa. El patiment acaba fent-se tan present que pot ofegar aquesta capacitat de joia que portem a dins.
Per tant, el sofriment pot ser una qüestió dura perquè s'hi és personalment molt sensible, o ser-ho perquè s'hi és poc sensible (fredor, impassibilitat).
- - -
- - -
Hi ha persones que no vibren com caldria davant del dolor dels altres, tant el proper com el llunyà. És com si tinguessin bloquejada la capacitat d'assumir el dolor dels altres.
Es podria dir que hi ha gent optimista per insensibilitat, la qual cosa no està gens bé.
I gent que en comptes de compadir al qui pateix, s'hi enfada i el considera culpable del seu patiment, de portar al món un sofriment que genera incomoditat, fa nosa.
- - -
El sofriment és una qüestió que no s'ha de situar a nivell de reflexió intel·lectual, sinó de patiment en pròpia carn. La reflexió no ha de ser sobre la noció abstracta de sofriment, sinó sobre el sofriment concret de persones determinades.
- - -
Hem d'evitar quedar "enganxats" a la realitat del sofriment de l'altre, perdent així una distància que ens permetria ajudar-lo? Hem d'evitar quedar aclaparats, enterbolits pel sofriment de l'altre? Si i no; hi ha el risc que el distanciament ens acabi portant a la insensibilitat.
- - -
Com fer compatible la sensibilitat al sofriment escampat arreu i la dimensió joiosa, celebrativa, de la mateixa vida i de la seva dimensió espiritual? Com veure el món amb ulls de bellesa, meravellament, lloança, i alhora viure (no només veure) el sofriment de les víctimes de les guerres, dels atemptats, dels naufragis a la Mediterrània, dels vells solitaris de casa nostra, dels malalts, dels que pateixen tant que volen suicidar-se?
Com assumir alhora i en carn pròpia la desgràcia i la bellesa, fent servir paraules de Simone Weil? Com compaginar el Crist transfigurat i el Crist a la creu, per dir-ho en simbologia cristiana?
Segur que a nivell d'idees és fàcil constatar la realitat i raonar la compatibilitat d'ambdós sentiments, però ¿és igual de fàcil fer-ho en el camp de les emocions, en la sensibilitat profunda que ha de marcar les nostres vides?
Com ser realment sensible al dolor i que aquest no ofegui l'alegria de viure? Com assaborir la vida sense que això ens distanciï del dolor de tants, fins i tot del propi dolor?
Simone Weil diu quelcom molt dur: que té la certesa interior que compaginar aquestes dues dimensions només ens és acordat en el moment en que estem nosaltres mateixos físicament en la desgràcia. I en canvi ens passem els dies mirant de defugir aquesta desgràcia, d'allunyar-la, d'esquivar-la.
- - -
És maximitzar la pròpia felicitat la manera correcta, encertada de viure? No sembla ser-ho. Sembla més encertat mantenir la tensió entre la sensibilitat al sofriment i el goig de viure, sense suprimir cap dels dos. De fet, maximitzar el plaer, el goig, el guany, la felicitat més aviat és un camí destructor de la nostra humanitat, un camí que ens acaba portant a ser "males bèsties".
Això ens és poc espontani, poc natural: la pulsió interna és a ignorar el sofriment i aspirar al màxim de plaer possible. Per això necessitem referents externs que ens ajudin a per anar més enllà d'aquesta espontaneïtat. D'aquí que es digui que cal la gràcia de la divinitat per fer aquest pas, anant més enllà de la condició humana heretada, espontània.
Fent servir la simbologia evangèlica, les paràboles del bon samarità i del jove ric són interpel·lacions permanents, indefugibles.
Fent servir la simbologia xinesa, per tenir un comportament veritablement humà, virtuós, encertat, cal que sigui real la dinàmica amb la seva dimensió oculta, implícita, la divinitat; humanitat i divinitat formarien una parella indissociable, indestriable, amb una dinàmica d'interrelació com la del yin i el yang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada