diumenge, 19 de febrer del 2017

Jaume Sisa








És curiosa i interessant aquesta entrevista a Jaume Sisa, feta el 27 de desembre de 2016 per Luís Hidalgo a El País...


Jaume Sisa és, amb els seus seixanta-vuit anys, un senyor gran, i com a tal mira enrere, quan la vida era una estrena plena de propòsits i ideals. Ho fa a Malalts del cel, un disc malenconiós i emocional que ens mostra un Sisa satisfet amb si mateix, amb el que va ser i sense por de saber qui serà demà. Sembla estar en pau. Àgil conversador, les seves reflexions també arriben a un present socialment i políticament imprevisible. A velocitat de patinet, la màxima que tolera.

Pregunta. És el seu disc malenconiós i crepuscular perquè evoca temps que no tornaran?

Resposta. Pot ser. És que als seixanta no només es va intentar fer la revolució, sinó que es va voler canviar l'home, es va voler canviar la vida.

P. Potser això el fa gran, creure que els joves han d'actuar com quan vostè ho era.

R. El que m'interessa és la substància espiritual de la qüestió. Crec que les coses que passen són més o menys les mateixes que abans, però canvien les formes, amb el que això suposa per a la substància dels fets. Hi ha alguna cosa, però, que no comprenc i no puc assumir: la velocitat amb què passen aquestes coses. La meva generació caminava, avui tothom va en un fórmula 1 sempre.

P. Per això ha fet un disc lent i llarg que necessita repòs i atenció?

R. Sí senyor, per això. Jo vaig créixer escoltant discos amb tota la meva atenció posada en aquests, sense fer res més al mateix temps, sense distraccions. Avui això és una raresa, la música és un soroll ambiental de fons.

P. Podria semblar un anacronisme només per a anacrònics com vostè.

R. Pot ser, però crec que les coses no han canviat tant perquè només interessi a gent “anacrònica” com jo.

P. Sense plans de futur...

R. En efecte, estic pensant què faré. I m'és igual, estic tranquil i segur, a gust amb mi mateix, com no m'havia sentit mai. Estic fins i tot punky, i si no hi ha futur? Doncs m'és igual. I si n’hi ha, ja arribarà.

P. No se sent com un eremita?

R. Una mica, sí, sí, però m'és igual. Ara puc estar hores mirant per la finestra i no em provoca neguit, no tinc necessitat de buscar coses fora… estic vivint un moment dolç.

P. Algú li havia explicat que fer-se gran podia ser això?

R. No, ni puta idea. Però sé que la vida és un temporal que sacseja la miserable barqueta que tu pilotes creient posar proa a l'Arcàdia. Ara sé que el que és important és no naufragar. Ja ni parlo de política, i no voto perquè no sé a qui fer-ho.

P. Però ho deixa en un moment interessant, passen coses que fa uns anys eren impensables. Es parla de copes menstruals, una alcaldessa vol posar límit al turisme, hi ha utopies en marxa…

R. La revolució sempre és possible i sempre és impossible. Potser d'aquí tres anys explota una revolució inesperada. Ara sabem que no sabem què pot passar. Quan era jove somiava que passessin una sèrie de coses, ara no somnio res ni espero res.

P. No deu ser que la realitat ha ultrapassat els seus deliris?

R. No, tota aquesta política recent em produeix tendresa, perquè veig que són gestos, no realitats. En el fons aquestes proclames no canvien la realitat, són gestos, interpretacions, samarretes, discursos, paraules… Barcelona és una ciutat devorada pel turisme i ho serà cada dia més, i els revolucionaris de la CUP són com pastorets, no tenen ni la decisió de sortir al carrer a fer un acte de força, cosa que els anarquistes dels anys trenta sí que van fer. Així doncs, miro aquesta realitat amb tendresa.

P. Potser és que el marc ha canviat. Abans hi havia esperança, existia el futur… avui hi ha parlaments, però es pot treballar i ser pobre alhora. Potser no es pot fer política com abans.

R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? El Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada