Raó i mite

Barceló 1990

"No és possible un "donar raó" del sentit originari de la pròpia fe que no es vinculi a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica" en el que es generà, ja que el desplaçament a un altre marc categorial comporta necessàriament la transformació del joc de significats que constituiren el seu sentit primordial.

(...)

Com és possible vincular-se a l'"espai pràxic i conceptual de la cultura mítica"? Si és factible que nosaltres (homes i dones travessats de racionalitat occidental) puguem arribar a comprendre els productes de la "cultura mítica" és pel fet que la pròpia cultura constitueix un conglomerat on conviuen les diferents tradicions sobre les que s'arrela. L'horitzó conceptual de la mentalitat mítica roman per sota de la nostra percepció del món. La seva recuperació suposa, així, realitzar tota una tasca "arqueològica". Podríem dir que la recuperació té lloc en tant que et reconeixes vinculat a una tradició.

Ara bé, en què consisteix aquesta vinculació?  La pregunta que de facto aquí se'ns planteja és la de si és possible que la percepció del sentit originari sigui més que quelcom merament intel·lectual: si és possible re-viure aquest sentit originari com a propi.

(...)

Per a les cultures "mítiques" -sovint anomenades així amb un cert to pejoratiu- la realitat posseeix una "naturalesa" no tant objectiva com moral. Allò real és el conjunt dels esdeveniments en tant que carregats de sentit. En conseqüència, tenint en compte que viure els fets amb sentit suposa percebre'ls com a dotats d'una "direccionalitat", la realitat s'imposa com allò que té una direcció, com a allò que pertany bé a un cicle, bé a una història, ja que tant el cicle com la història, per definició, posseeixen una trajectòria. És real allò que posseeix sentit més que "determinació pròpia susceptible de ser objectivada".

Un exemple del que volem dir: és un fet que avui en dia ens resulta difícil creure en la virginitat real de Maria. Diem que fisiològicament Maria no podia haver estat realment verge i que els paràgrafs bíblics i que els paràgrafs bíblics referents a la virginitat no són altra cosa que textos simbòlics. I és que la nostra mentalitat contemporània entén el símbol només com el "recobriment" del real. Allò veritablement real és el que se'ns mostra objectivament, mentre que el símbol, en tot cas, no fa més que expressar la nostra percepció subjectiva de la realitat (és a dir, el símbol expressa pròpiament una particular manera de veure o viure els fets; només de manera objectiva podem donar compte del que la realitat és). El símbol és, bàsicament i des d'aquest horitzó, expressió dels sentiments i/o "punts de vista subjectius" que "recobreixen" la realitat objectiva. El símbol és, així, quelcom adjectiu, mera perspectiva. En aquest punt val la pena recordar que darrera de la idea de la realitat com a objectivitat s'hi troba la idea grega  de realitat com a substància, com a allò que roman en si inalterable "per sota" dels fenòmens que són percebuts. Allò real s'ha d'imposar necessàriament -ja que és en si-, tot sent la raó lògica l'instrument pel reconeixement de la realitat com a tal.

La mentalitat mítica, pel contrari, accepta la impossibilitat de la virginitat fisiològica de Maria, però tanmateix no la percep com a real, ja que el que sigui o no fisiològicament verge és irrellevant.  El real és, precisament, allò que s'expressa en la imatge de la seva virginitat, imatge que constitueix l'expressió natural del sentit que posseeix, en aquest cas, la concepció de Maria pel sol fet que aquesta forma part d'una història paradigmàtica, exemplar, fonamentadora.

El símbol és en les cultures mítiques l'expressió natural de la realitat de la mateixa manera que el somriure pot ser l'expressió natural d'un moment feliç. Des de la perspectiva simbòlica, la realitat no és objecte de denotació, sinó d'assumpció. La comprensió real no es constitueix des d'un punt de vista exterior a la realitat mateixa (la idea adequada, les "condicions de possibilitat", el mètode com a criteri de coneixements segurs...). La comprensió d'allò real configura dialècticament la identitat del qui comprèn (això suposa afirmar que aquesta identitat no es dóna amb "anterioritat" a la comprensió del món) i conseqüentment, configura l'"espai lògic" des del qual hom observa (és a dir, configura allò que per a la racionalitat són les condicions de possibilitat de tota possible percepció de la realitat). Això significa pròpiament que aquest "espai lògic" no és tant lògic com moral, ja que la realitat, en tant que s'ofereix com a sentit -i davant el contrast brutal amb la no-realitat de l'experiència del mal- demana una resposta, una decisió. La realitat no es contraposa al caos, al no-res, sinó que en tant que sentit revelat -que és allò que pròpiament posseeix "consistència"- es contraposa a la negativitat absoluta de l'experiència d'un món radicalment injust. Comprensió i compromís són aquí indissociables. La comprensió de la realitat implica el subjecte moral. Comprendre el món suposa (i pressuposa), així, un "carregar" amb la seva realitat.

En conseqüència, si, per a la cultura del símbol, la percepció de quelcom com a real no remet principalment a les seves "característiques pròpies", al seu fonament "lògic-ontològic" (allò que per als grecs constituïa la naturalesa de les entitats particulars, allò que possibilitava el percebre un objecte individual com a tal, és a dir, com a quelcom determinat), sinó que més pròpiament remet al sentit que posseeix, el fonament de la realitat no pot comprendre's d'altra manera que com a intenció. Així, tot esdeveniment revela, en tant que real, una intencionalitat primigènia. L'origen de la realitat, en la mesura que aquesta és sentit, "direcció", es concep analògicament com a "intenció" i, conseqüentment, el conjunt dels fets apunten essencialment a un moment final. En tant que intenció i sentit van parells, i en tant la història sigui irreversible, origen en una Voluntat creadora i Utopia esdevenen els pols correlatius d'una mateixa experiència de la realitat com a tal.

(...)

Es podria suggerir que el llenguatge dels mites és un llenguatge purament analògic; que els nostres "primitius" avantpassats quan l'empraven no es creien pròpiament que estiguessin fent referència a cap realitat "objectiva"; que les metàfores del mite són "maneres de parlar" i que, per tant, no podem interpretar-les literalment. Ara bé, ja hem subratllat que per a les cultures mítiques, no dominades per l'exigència de l'objectivitat, la realitat només és comprensible com a sentit, i conseqüentment és del tot inintel·ligible la diferenciació racional entre realitat-en-si, objecte de descripció objectiva, i la seva "valoració" com a sentit. Per tant, el sentit revelat es correspon amb el que la realitat és. Som nosaltres, hereus de la "raó grega", els que difícilment podem "interpretar literalment" les imatges mítiques. Malgrat tot, des de la nostra mentalitat moderna no estem condemnats a rebutjar la possibilitat mateixa de, per exemple, parlar de la Creació. La qüestió és si ho podem fer amb la intenció de referir-nos a la realitat.

(...)

En la consciència mítica, la realitat és sempre expressió, sentit que se'ns revela. En canvi, en la consciència racional, la realitat és primàriament substància, determinació pròpia, allò que roman en si i per si inalterable per sota dels perfils volubles de les coses; allò que els hi pertany essencialment; allò que fa de la realitat quelcom consistent.

(...)

En la consciència mítica, la percepció dels fets particulars no depèn de la seva referència a uns "principis universals": la percepció del sentit de la totalitat -dels fets naturals, de la història humana...- la percepció de la finalitat del món, és el "prius" que possibilita qualsevol afirmació sobre quelcom particular. El sentit precedeix a la percepció de les existències com a tals. El sentit ens ve "donat".

En conseqüència, parlar de "revelació" pressuposa, en darrera instància, ser capaços de viure la realitat com a "essencialment" carregada de finalitat, i no com a objecte de contemplació teòrica. Tanmateix, això demana participar més de la consciència mítica que de la racional.

(...)

Quan ens referim al relat del Gènesi sobre la Creació no podem "creure" de debò que ens estiguem referint a quelcom que va passar de facto. Sí que podem creure honestament, però, que parlar de Creació és la millor manera d'expressar que la realitat se'ns imposa com a sentit, com a finalitat (ja que la finalitat "requereix" una intenció primigènia: és allò que dèiem quan afirmàvem que Creació i Utopia són dos pols d'una mateixa experiència). No és només una "manera de parlar", un simple "recobriment" de la realitat. És la realitat mateixa la que és viscuda (que no merament vista) com a creada. Ara bé, el poder "veure" la realitat d'aquesta manera no depèn d'un canvi conceptual, no és una qüestió que afecti únicament a la nostra raó. Depèn de quina vida es viu. Per tant, no es tracta tant de "traduir" a un llenguatge "racional" les metàfores, els relats mítics amb els que els primers creients s'expressaven. Tota traducció en aquest sentit implica una reducció. Allò que s'expressà mitjançant certes imatges, metàfores, símbols, no pot ser comprès sense aquestes. No val, per tant, el dir que aquesta o aquella imatge o metàfora "en el fons" expressen allò que només pertany a l'àmbit de l'experiència subjectiva i que, conseqüentment, en tant que donem compte dels detalls d'aquesta experiència, la referència d'aquestes imatges a una realitat de facto esdevé supèrflua. Quan els primers creients s'atreviren a dir que Jesús era realment el Fill de Déu no estaven dient només que, per exemple, Jesús és el model a seguir. Varen fer una afirmació sobre el que Jesús és. El problema no està tant en el fet que les metàfores emprades ens puguin resultar alienes sinó en com nosaltres avui en dia entenem aquest "és".

(...)

La percepció de la realitat que resulta d'aquest despullar-se de racionalitat no és, per tant, la de la realitat com allò que és vist sinó com a allò que és primordialment "patit". Des d'aquesta perspectiva, la realitat en tant que "patida" només pot ser expressada, sent que la seva expressió (per mitjà dels discurs sapiencial, les imatges i símbols, les narracions "mítiques"...) demana una lectura (una "hermenèutica") i no tant una justificació (davant l'obra d'art no ens preguntem per si es correspon a la realitat; és obra d'art en tant que ens revela el que la realitat és: la realitat emergeix de la seva expressió).

(...)

No hi ha, doncs, fonamentació possible de l'experiència religiosa. L'imperatiu de la fonamentació pertany a la cultura del "logos". El "donar raó" només admet una expressió sapiencial o narrativa, un desplegament dels moments referencials que constitueixen l'experiència de la salvació. El sentit només es pot mostrar, expressar, mai demostrar.  Això suposa, però, acceptar que mai no deixarem, mentre creguem, l'horitzó de la consciència mítica."

Josep Cobo a La transcendència en la modernitat i la postmodernitat (maig de 1992)