 |
| Hernández Pijuan 1997 |
Que algú consideri que Déu existeix és, en si mateix, més aviat irrellevant.
El que compta no és opinar que Déu existeix, sinó viure, comportar-se "com si existís".
I això es pot fer tant considerant que Déu és una realitat "objectiva" com considerant que és una construcció cultural que ajuda a viure encertadament.
No cal considerar Déu com una realitat objectiva per comportar-se com si Déu existís.
I si algú no es comporta com si Déu existís, el fet de considerar que existeix no té cap importància.
- - -
Viure encertadament esdevé llavors el criteri de discerniment. Ara bé, qui estableix el que és viure encertadament? Cada individu? Cada generació? Cada cultura? És una qüestió subjectiva o intersubjectiva?
Pot cada individu depurar prou el seu criteri, lliurant-lo d'engany, com per establir què és per a ell viure encertadament? Pot ser prou sincer amb ell mateix i prou coherent com per discernir el seu camí?
O bé només el col·lectiu pot establir el camí encertat, en forma de tradició (acumulació de l'experiència de generacions precedents), de vegades recollida en un llibre sagrat?
- - -
On sembla haver-hi coincidència entre les tradicions religioses és en que la vinculació amb la divinitat (o sigui, que hi ha una referència clau que no és pot identificar amb res, i tot i això és la referència clau) és rellevant a l'hora de viure encertadament.
Aquest és un dels grans punts de debat oberts entre la gent religiosa i la que no ho és, la qual no considera imprescindible aquesta referència a la divinitat per poder viure encertadament.
- - -
És més important viure encertadament que debatre si Déu existeix objectivament o és una creació cultural, un símbol sorgit de la imaginació humana.
- - -
Viure encertadament esdevé llavors el criteri de discerniment. Ara bé, qui estableix el que és viure encertadament? Cada individu? Cada generació? Cada cultura? És una qüestió subjectiva o intersubjectiva?
Pot cada individu depurar prou el seu criteri, lliurant-lo d'engany, com per establir què és per a ell viure encertadament? Pot ser prou sincer amb ell mateix i prou coherent com per discernir el seu camí?
O bé només el col·lectiu pot establir el camí encertat, en forma de tradició (acumulació de l'experiència de generacions precedents), de vegades recollida en un llibre sagrat?
- - -
On sembla haver-hi coincidència entre les tradicions religioses és en que la vinculació amb la divinitat (o sigui, que hi ha una referència clau que no és pot identificar amb res, i tot i això és la referència clau) és rellevant a l'hora de viure encertadament.
Aquest és un dels grans punts de debat oberts entre la gent religiosa i la que no ho és, la qual no considera imprescindible aquesta referència a la divinitat per poder viure encertadament.
- - -
És més important viure encertadament que debatre si Déu existeix objectivament o és una creació cultural, un símbol sorgit de la imaginació humana.
És més important viure encertadament que debatre si Déu és imprescindible per viure encertadament.
- - -
Cal un treball personal per arribar a viure encertadament. Pels religiosos, la referència a Déu ajuda, esdevé útil per arribar a viure encertadament, tot i que la simple referència a la divinitat no comporta automàticament viure encertadament. Per als no religiosos es pot fer el treball personal per arribar a viure encertadament sense necessitat de referència a la divinitat.
- - -
Cal un salt qualitatiu, un esforç i una certa ruptura per passar de viure espontàniament a viure encertadament. Aquest és el segon gran repte, el segon gran desafiament que els humans tenen al davant. El primer és sobreviure. La temptació és quedar-se només en el primer, considerant que ja és prou difícil i no deixa lloc per al segon. Però limitar-se a sobreviure no sembla suficient per a donar sentit a la vida humana, per a trobar-li gràcia i gaudir-la a fons.
El poder i la glòria formen part del sobreviure, del viure espontàniament. La sensibilitat i la qualitat humana formen part del viure encertadament.
- - -
Per als religiosos, la referència a la divinitat és rellevant a l'hora de fer el pas al segon repte ("És voluntat de Déu que els humans facin aquest pas i la gràcia de Déu ajuda a fer aquest pas i et manté en ell", es dirà en llenguatge religiós). Per als no religiosos, el pas es pot fer sense aquesta referència, és un afer de la voluntat humana (l'humà és raó, emoció i voluntat).
- - -
Cal un treball personal per arribar a viure encertadament. Pels religiosos, la referència a Déu ajuda, esdevé útil per arribar a viure encertadament, tot i que la simple referència a la divinitat no comporta automàticament viure encertadament. Per als no religiosos es pot fer el treball personal per arribar a viure encertadament sense necessitat de referència a la divinitat.
- - -
Cal un salt qualitatiu, un esforç i una certa ruptura per passar de viure espontàniament a viure encertadament. Aquest és el segon gran repte, el segon gran desafiament que els humans tenen al davant. El primer és sobreviure. La temptació és quedar-se només en el primer, considerant que ja és prou difícil i no deixa lloc per al segon. Però limitar-se a sobreviure no sembla suficient per a donar sentit a la vida humana, per a trobar-li gràcia i gaudir-la a fons.
El poder i la glòria formen part del sobreviure, del viure espontàniament. La sensibilitat i la qualitat humana formen part del viure encertadament.
- - -
Per als religiosos, la referència a la divinitat és rellevant a l'hora de fer el pas al segon repte ("És voluntat de Déu que els humans facin aquest pas i la gràcia de Déu ajuda a fer aquest pas i et manté en ell", es dirà en llenguatge religiós). Per als no religiosos, el pas es pot fer sense aquesta referència, és un afer de la voluntat humana (l'humà és raó, emoció i voluntat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada