 |
| Van Gogh 1883 |
"La pregària és l'esforç per apropar-se a aquest altre àmbit de la realitat - la realitat sagrada -; és l'esforç d'apropar-se a Déu amb la ment i amb el més profund de la sensibilitat.
La pregària és l'exercici del silenci interior. És l'exercici d'aturar la cadena interpretativa del món i d'aturar la roda del desig.
La pregària és l'exercici de contactar amb el fons sagrat de nosaltres mateixos i de totes les coses. És l'exercici del pas del món de l'animal humà al món que és sagrament, que és, tot ell, eclosió hierofànica. Pas d'un món els pols del qual són "Jo - Altres - Jo - Objectes" a un món tot ell sagrat, i que no és més que presències diferents i idèntiques de Déu.
La pregària és l'exercici pacient i continuat del clamor des del profund d'un mateix, per tal que Déu trenqui els vels que ens impedeixen reconèixer-lo.
La pregària és, doncs, l'exercici constant de l'"altra sensibilitat".
Res no hi ha, ni hi ha d'haver, de més capital per a qui vulgui seguir un camí de transformació que la pregària constant.
La pregària és també l'exercici de la desvalorització de tot el que no és manifestació i presència divina. En aquest sentit, és l'exercici en l'amor a Déu sobre totes les coses
Tot aquest camí requereix esforç continuat i decisió indestructible, però no és obra en absolut de l'home, sinó obra de Déu i així s'experimenta. D'aquí la necessitat de la pregària constant i de la pregària que clama per l'Esperit de Déu."
Marià Corbí, en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada