Pinzellades

De Staël 1947

Apareixes, t'hi estàs una mica,
fas algun petit gest, i deixes de ser.
Estranya paraula, impermanència.


Si fuig de qualsevol semblança,
si cap imatge no li escau,
si és diferent de tot,
si sempre se'ns escapa,
si és un constant contrapunt,
si no s'assembla a res del que veig i del que visc,
com establir-hi una relació?


És estrany:
tan pots estar en silenci en un espai obert com en un espai tancat.
Tan pots experimentar-lo sol com en grup.


La terra, plena de coses, és casa nostra, i seva.
El cel, ple de res, és casa seva, i nostra.


Trobar a faltar.
Una mena de forat sense res a dins ni a fora.
Enyor, punyent o tranquil.


Mar i cel.
Terra i cel.
Sempre dos enormes camps definint una línia d'horitzó.
En la qual no hi ha res.