Contra la infelicitat

Jawlensky 1936

"En primer lloc, cal adonar-se del dolor, de l'aflicció i el neguit que pateixes i quin és el seu motiu; d'on surt, de debò, aquest sofriment. Si et sents molest, adonar-te de seguida d'això, i d'on neix aquest malestar. Si dius que estàs molest perquè algú s'ha portat malament amb tu, no es pot entendre que tu et castiguis perquè un altre es porta malament. Hi ha d'haver un altre motiu més personal amagat. Observa'l.

En segon lloc, adonar-se que el sofriment o les molèsties es deuen a la teva reacció davant d'un fet o una situació concreta i no a la realitat del que està passant. Si has d'anar al camp i plou, el cabreig no és amb la pluja -que és la realitat- sinó que és la teva reacció perquè s'han contrariat els teus plans.

Acostumem a donar la culpa a la realitat i no ens volem adonar que són les nostres reaccions programades les que ens contrarien. Tenim uns hàbits inculcats, com a automatisme, que funcionen com una maquineta automàtica: a tal pregunta, tal resposta. A la contrarietat, tal reacció. I funcionem com a robots. La cultura ens inculca unes lleis rígides, l'única raó de les quals és "que així s'ha fet sempre".

"El sofriment que pateixes és l'equivalent a la teva resistència a la realitat. El resistir a la veritat fa que xoquis amb la realitat, que t'està dient que no és per allí, que revisis els teus plantejaments per tal que s'ajustin a la veritat. Si ho entens així, creixeràs. Si no ho entens i t'obstines en continuar obcecat i adormit, sofriràs sense remei. En el moment que entenguis això per mitjà de l'observació que et doni llum per a descobrir la teva realitat, s'hauran acabat el teu sofriment i la teva irritació.

És molt important, doncs, veure, observar tot el que et pertorba per entendre el que va malament en tu. En descobrir això, veuràs com canvia la teva escala de valors. Vas descobrint tresors per tot arreu mentre va caient, per ell mateix, el que no val. No saps bé el que suposa, la pau que aconsegueixes, quan deixes caure la càrrega del teu superjo d'una posició que t'obstinaves en mantenir i que suposava tants esforços i frustracions: la raó que sempre volies tenir, l'afany per defensar la teva imatge, el teu nom, el teu "prestigi" i tot el que mantenies per impressionar, per a que et valoressin o et tinguessin en compte. Buf! Per a què servia tot això? Quin descans quan ho llences tot per la borda!

I el paradoxal és que tu ho mantenies perquè buscaves en això remei per a la teva inseguretat, i la veritable seguretat l'assoleixes quan ho deixes anar tot. Aquest és el teu premi, amb el que et sorprèn la realitat. I resulta que tens motius per estar sempre content, ja que les bones experiències són sempre gratificants i les dolentes et proporcionen creixement en assenyalar-te els obstacles. Fins i tot les persones que et donen la llauna són motius per a que canviis tu, en conèixer-te millor, i ja no t'obstines en canviar-les a elles."

"El cert és que el dolor existeix perquè rebutgem que l'única cosa substancial és l'amor, la felicitat, el goig. Quan no som capaços de trobar el camí obert per a aquest amor-felicitat que som, topem amb el dolor, que no és res concret ni substancial per si mateix, sinó l'absència de la percepció de l'amor-felicitat. Com la foscor, que no existeix sinó que és una conseqüència de la menor percepció de la llum.

La vida és, en sí, pur goig i tu ets amor-felicitat com a substància i potencial a desenvolupar. Només els obstacles de la ment t'impedeixen fruir-ho plenament. Són les resistències posades per la teva programació el que t'impedeix ser feliç. De no topar amb la teva resistència, on seria el teu dolor? Hi hauria una harmonia en tu, igual a la que existeix en la natura. Més encara, perquè tu ets rei d'aquesta natura i dotat d'una sensibilitat per a copsar la bondat, la felicitat i la bellesa, que et fa creatiu i capaç, ja no només de ser feliç, sinó de donar amor-felicitat a mans plenes."

Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.