Flor de temporada

Inhumanitat del poder

Bronzino 1545

"El poder, que sempre és perillós i pot condemnar fàcilment l'ànima humana, quan és portat a l'extrem arriba a ser inhumà."


Hilaire Belloc a Lluís XIV (1938)

Horror

El 1874 es va publicar en francès un llibret estrany, Souvenirs d'une cosaque, signat per Robert Franz, pseudònim utilitzat per la comtessa Olga Janina (nascuda el 1845, de naixement Olga Zielinska -Janina era un nom del seu marit- i de la que es diu que no era ni cosaca ni comtessa). L'autora hi descriu la seva infantesa i la seva joventut, que inclou un afer amorós amb el seu mestre de piano, Franz Liszt, cap a 1869-1871, i que segons ella l'acabaria portant a la misèria i a la desesperació. Hi ha qui considera que el que explica són simples fantasies, en bona part amb voluntat de revenja contra Liszt. De tota manera, el text (que podeu veure a https://archive.org/details/souvenirsdunecos00fran; n'hi ha una edició en castellà a la Colección Austral d'Espasa-Calpe amb el títol Los recuerdos de una cosaca) tot i no tenir interès literari és curiós com a testimoni d'exaltació romàntica, i és possible que part del que s'hi explica sigui verídic.

Si l'evoco aquí és perquè en un cert moment, al final de l'apartat 6, dit de passada, l'autora posa en boca de la seva madrastra una frase brutalment significativa d'una manera aristocràtica i deshumanitzada de veure el món, una frase que fa veure l'horror en el que han caigut algunes concepcions de la vida i alguns comportaments. Parlant de la gent del poble, dels desvalguts, se'ls tracta de colla d'éssers menyspreables, "bons tout au plus à être éventrés pour réchauffer les mains des nobles à la chasse avec leurs entrailles fumantes, comme cela s'était passé tant de fois" ("bons com a màxim per ser esventrats per escalfar les mans dels nobles a les caceres amb les seves entranyes fumejants, com havia passat tantes vegades").

Potser és una exageració literària. O potser reflecteix situacions reals que mostren la cara més terrible de la manera de fer d'éssers als que no se'ls podria qualificar d'humans.

Plenitud

Bissier 1961

"Redemption fulfills creation; it does not transform it into something else or even something higher, as if to fulfill our created human nature were not a high enough goal for a human existence, and as if that human goal did not have its own genuine glory in being at one and the same time a creative creature and also a symbol of the divine activity in history. (...) Grace in no way transcends nature but rather makes its realization and fulfillment possible."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"La redempció dóna plenitud a la creació; no la transforma en una altra cosa o fins i tot en una cosa superior, com si donar plenitud a la nostra naturalesa humana creada no fos un objectiu prou alt per a una existència humana, i com si aquest propòsit humà no tingués la seva pròpia genuïna glòria a ser alhora una criatura creativa i també un símbol de l'activitat divina en la història. (...) La gràcia de cap manera transcendeix la natura, sinó que més aviat fa possible la seva realització i plenitud."

La pregària segons Bernanos

Rouault 1936

"Nous nous faisons généralement de la prière une si absurde idée! Comme ceux qui ne la connaissent guère -peu ou pas- osent-ils en parler avec tant de légèreté! Un trappiste, un chartreux travaillera des années pour devenir un homme de prière, et le premier étourdi venu prétendra juger de l'effort de toute une vie! Si la prière était réellement ce qu'ils pensent, une sorte de bavardage, le dialogue d'un maniaque avec son ombre, ou moins encore -une vaine et superstitieuse requête en vue d'obtenir les biens de ce monde,- serait-il croyable que des milliers d'êtres y trouvassent jusqu'à leur dernier jour, je ne dis pas même tant de douceurs -ils se méfient des consolations sensibles- mais une dure, forte et plénière joie! Oh! sans doute les savants parlent de suggestion. C'est qu'ils n'ont sûrement jamais vu de ces vieux moines, si réfléchis, si sages, au jugement inflexible, et pourtant tout rayonnants d'entendement et de compassion, d'une humanité si tendre. Par quel miracle ces demi-fous, prisonniers d'un rêve, ces dormeurs éveillés semblent-ils entrer plus avant chaque jour dans l'intelligence des misères d'autrui? Étrange rêve, singulier opium, qui loin de replier l'individu sur lui-même, de l'isoler de ses semblables, le fait solidaire de tous, dans l'esprit de l'universelle charité!"


Georges Bernanos a Journal d'un curé de campagne (1936)



Possible traducció:


"Ens fem generalment de la pregària una idea tan absurda! Com aquells que no la coneixen gaire -poc o gens- gosen parlar-ne tan a la lleugera! Un trapenc, un cartoixà treballarà durant anys per esdevenir un home de pregària, i el primer descurat que arriba pretendrà jutjar l'esforç de tota una vida! Si la pregària fos realment el que pensen, una mena de xafarderia, el diàleg d'un maníac amb la seva ombra, o menys encara - una vana i supersticiosa demanda per tal d'obtenir els béns d'aquest món -, seria creïble que milers d'éssers hi trobessin fins al seu darrer dia, no dic ni tan sols tanta dolçor - ells són cautelosos amb els consols sensibles - sinó una dura, forta i plena joia! Oh, certament, els savis parlen de suggestió. És que probablement no han vist mai aquests vells monjos, tan reflexius, tan correctes, de judici inflexible, i tot i això irradiant comprensió i compassió, amb una humanitat tan tendre. Per quin miracle aquests mig bojos, presoners d'un somni, aquests dorments desperts, semblen entrar cada dia més en la intel·ligència de la misèria dels altres? Estrany somni, singular opi, que lluny de replegar l'individu sobre si mateix, d'aïllar-lo dels seus semblants, el fa solidari de tothom, en l'esperit de la caritat universal!"

La inesgotabilitat de l'art

Rembrandt 1642

Diu Gombrich a la Introducció de The story of art (1950):

"Pel que fa a l'art, mai s'hi acaba d'aprendre. Sempre hi ha coses noves per descobrir. Les grans obres d'art semblen diferents cada cop que se les contempla. Semblen tan inesgotables i imprevisibles com els éssers humans. Es tracta d'un inquiet món propi, amb les seves particulars i estranyes lleis, amb les seves pròpies aventures. Ningú ha de creure que ho sap tot d'ell, perquè ningú ho ha pogut aconseguir. Res de més important que precisament això: per a gaudir d'aquestes obres hem de tenir una ment neta, capaç de percebre qualsevol indici i fer-se ressò de qualsevol harmonia oculta; un esperit capaç d'enlairar-se per damunt de tot, no enterbolit amb paraules altisonants i frases fetes. (...) Parlar amb destresa sobre l'art no és gaire difícil, perquè les paraules que empren els crítics han estat utilitzades en tants sentits que ja han perdut tota precisió. Però mirar un quadre amb ulls nets i aventurar-se en un viatge de descoberta, és una tasca molt més difícil, però també molt més ben recompensada. És difícil precisar quant podem portar amb nosaltres en tornar."

Vinyoli: La paraula

Vlaminck 1904

"Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?"


Joan Vinyoli, a A hores petites (1981)

El sagrat i els símbols

Bissier 1961

"Sacramental and kerygmatic symbols remain meaningless and ineffective unless they communicate the holy to us, and that means unless they bring to our awareness the presence of the holy throughout the total character of our own existence.

(...)

The worship that responds to the Christian presentation of the holy in Word and sacrament must be so related to lived experience that these traditional symbols communicate to us an awareness of our own essential relation to the holy. In order to be alive, religious symbols must provide shape to the patterns of ordinary life; correspondingly, natural, "secular" life must receive its fundamental forms from these symbols if it is to achieve its own essential goodness.

(...)
ç
The clue to renewed worship, as of a renewed Christian existence and theology, insofar as by reflection we can take hold of these matters, is to reapropriate through the forms of Christian symbolism the presence of the holy in the totality of ordinary existence.

(...)

Word and sacrament provide the symbols by which this encounter with the holy is shaped and restored; but it is the holy as it founds, permeates, and restores our daily being that gives life, reality, and meaning to these symbols and that provides the presence to which we respond in worship."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"Els símbols sacramentals i kerigmàtics romanen sense sentit i eficàcia llevat que ens comuniquin el sagrat, i això vol dir llevat que portin a la nostra consciència la presència del sagrat a través del caràcter total de la nostra pròpia existència.

(...)

El culte que respon a la presentació cristiana del sagrat en la Paraula i el sagrament ha d'estar tan relacionat amb la nostra experiència viscuda que aquests símbols tradicionals ens comuniquin la consciència de la nostra pròpia relació essencial amb el sagrat. Per tal d'estar vius, els símbols religiosos han de proporcionar forma als patrons de la vida ordinària; en conseqüència, la vida natural, "secular", ha de rebre les seves formes fonamentals d'aquests símbols si ha d'assolir la seva pròpia bondat essencial.

(...)

La clau d'un culte renovat, com d'una existència cristiana i una teologia renovades, en la mesura en que a través de la reflexió podem abastar aquests assumptes, és reconquerir a través de les formes del simbolisme cristià la presència del sagrat en la totalitat de l'existència ordinària.

(...)

La Paraula i el sagrament proporcionen els símbols pels quals aquesta trobada amb el sagrat pren forma i és restaurat; però és el sagrat en la mesura que funda, impregna, i restaura el nostre ésser quotidià el que dóna vida, realitat i significat a aquests símbols i que proporciona la presència a la qual responem amb el culte."

Fragments necessaris

Twombly 2001

"En cada religión algo existencial se revela: algo relevante y necesario para el reconocimiento de los grandes misterios que circundan la vida humana, y que hacen de ésta un enigma difícil de descifrar. La religión da a veces con la cifra simbólica que, convenientemente elaborada por la reflexión filosófica, puede actuar como llave hermenéutica para penetrar, aunque sea de modo precario, en estos misterios.

Esta revelación és simbólica. Lo cual significa que hace referencia a Grandes Ideas que nos azuzan a modo de enigmas sobre nuestra esencia y existencia, pero que sólo son expuestas de forma indirecta y analógica.

(...)

Toda religión es, pues, fragmentaria. No existe ninguna "religión verdadera". Pero las grandes religiones históricas y contemporáneas son, todas ellas, verdaderas religiones. Sólo que ninguna de ellas puede arrogarse el papel de aquella religión que realiza la esencia o el concepto mismo de lo que por tal quisiéramos reconocer.

Ante el descrédito de lo religioso algunos pensadores apologetas tienden a destacar la religión que consideran verdadera apartándola del "género religión". Dicen que la religión que ellos acreditan como verdadera (el judaismo, el cristianismo occidental, por ejemplo) no es tanto una religión como una "experiencia de vida". Se trata de un subterfugio que no puede amedrentarnos ante nuestra convicción de que no hay privilegio alguno en el ámbito religioso.

Cada fragmento es necesario. Pero ninguno puede ordenar los demás comno escalones o gradas de lo que en él (y sólo en él) se constituye como "totalidad concreta". No hay tal cosa "total" sino, siempre, parcialidad y fragmento; si bien en este carácter rebajado halla toda religión su verdadera oblación, su kenósis, la prueba mediante la cual halla, a través de un ascetismo que impide su enceguecimiento y su hybris, su auténtica medida; su verdad parcial pero necesaria, insustituible.

Y en este sentido todas tienen algo que revelar; algo específico que ellas, y sólo ellas, pueden manifestar. Ninguna se solapa con las demás; ninguna absorbe o "supera" a las otras; si bien caben toda suerte de impostaciones sincréticas, o de conjugaciones e injertos. Pues toda religión es por naturaleza siempre impura. Se halla siempre, hoy como ayer, abierta a toda suerte de ingerencias y contaminaciones." 

Eugenio Trías (a "La necesidad de pensar la religión" dins de Los temas de nuestro tiempo, FAES, gener 2002, pp. 209 a 228)

Treballant l'Anunciació

Mestre de Xàtiva segle XV

Explica en Xavier Antich que hi ha imatges que recorren els segles a partir d'esquemes relativament simples, i que això és així perquè aquestes imatges diuen coses importants, que afecten al qui les contempla, i ho diuen amb gran eficàcia (són un gran exercici de concentració i síntesi). És per tant la suma del tema i la potència i eficàcia de la forma emprada el que explicaria l'impacte d'una imatge d'aquesta mena. I aquestes imatges impactants són sempre una invitació al diàleg, a la participació, de manera que la resposta, la reacció, l'aportació del qui les contempla -ja no només espectador- esdevé fonamental. I una d'aquestes imatges d'alta potència és la de l'Anunciació.

De què parla l'Anunciació? Què expressa? A què fa referència? Amb què connecta d'antropològicament rellevant? Què hi ha més enllà de la seva literalitat (el diàleg entre Gabriel, portador d'un missatge celestial, i Maria, destinatària del missatge)? Imatges d'aquesta mena permeten interpretacions diverses. Per a alguns, parla de la fecundació, de l'aparició d'una nova vida humana, del miracle de la vida. Per a d'altres, potser més propers a la literalitat, parla de la irrupció insòlita de la Paraula en una realitat que es presenta com un cercle tancat. Per a d'altres parla del repte que representa "ser escollit", rebre una proposta insòlita, dura, arriscada, que et depassa, que no havies previst ni calculat, que et descol·loca.  D'altres hi subratllen el procés que va des del rebuig inicial d'aquesta proposta insòlita fins a la seva acceptació, fins a assumir-la des d'una submissió lliure. Per a alguns aquesta submissió no és lliure, i l'Anunciació esdevé una mena d'apologia de la dona submisa i sotmesa. D'altres hi veuen una manera d'explicitar la divinitat de Jesús, aplicant-li esquemes tradicionals de les mitologies precedents (els déus naixien de mares verges, a diferència dels humans normals i corrents). Amb cert sentit de l'humor, s'hi pot veure una violació divina (no oblidem que l'espant inicial de Maria pot venir del temor a un assetjament sexual, més clar en la tradició apòcrifa que situa aquest moment d'espant en el context de sortir fora de casa, d'anar a buscar aigua); o l'ús d'un úter de lloguer per part de la divinitat... D'altres hi veuen una invitació a estar atents al que rebem, al que se'ns anuncia, al que hem acceptat o rebutjat; apunta més aviat a una experiència íntima més que no pas a quelcom que puguem trobar al diari o al telenotícies. En aquesta línia també s'hi podria veure una referència a la possibilitat de canviar, de rebre un impacte que trasbalsi la pròpia vida, d'entrar en una dinàmica diferent de la que teniem i que potser consideràvem l'única possible; cal estar atents, escoltar la paraula que et pot impactar. L'Anunciació simbolitzaria així la irrupció inesperada de quelcom nou que afebleix qualsevol disseny preestablert, la materialització d'un esdeveniment entès com una cosa que irromp, traumàtica, pertorbadora, sobtada, nova; un esdeveniment transcendental. I també mostraria el caràcter irreversible de les decisions que prenem: un cop acceptes, ja no pots tornar enrere.

En Josep M. Lozano puntualitza alguns rellevants aspectes de context: només Lluc parla de l'Anunciació, i es considera que l'Evangeli de Lluc (que forma una unitat amb els Fets dels Apòstols) és el més sensible a la condició femenina, al protagonisme de la dona (de manera que a la explicació de la Pentecosta que fa Lluc, Maria està presidint la trobada dels apòstols). Fet que contrasta amb altres episodis evangèlics, potser anteriors en el temps, on més aviat s'apunta a una incomprensió de la tasca de Jesús per part de la seva família, mare inclosa. Aquesta perspectiva de Lluc quedaria subratllada pel seu paper d'intent de pont entre la comunitat de Jerusalem i les comunitats derivades de la predicació de Pau de Tars, d'aquí que tant recull la tradició mitològica del naixement virginal, comprensible per a les comunitats paulines, com fa referència a les profecies d'Isaïes, detall proper a la comunitat de Jerusalem (i que fonamentarà més tard la tradició de situar a Maria llegint un llibre: concretament llegia i meditava aquestes profecies d'Isaïes, que d'alguna manera la commouen i preparen a assumir el seu paper; la paraula no és només el missatge que porta Gabriel, ni l'Esperit sant que entra per la oïda de Maria i la fa concebre, sinó també el text d'Isaïes, el llibre).

Notes redactades a partir del Taller d'Humanitats d'ESADE del 18.05.15, portat per Xavier Antich i Josep M. Lozano. Recullen algunes de les aportacions dels participants. Els oblits i les males transcripcions són responsabilitat meva.

Los Nadies

Picasso 1903

En Josep Miralles ens ha fet fixar en aquest contundent poema d'Eduardo Galeano, del llibre "El libro de los abrazos" (1989) :

"Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobres,
que algún mágico día
llueva de pronto la buena suerte,
que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy,
ni mañana, ni nunca,
ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,
por mucho que los nadies la llamen
y aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho,
o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie,
los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados,
corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos,
rejodidos:

Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones,
sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos,
sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal,
sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies,
que cuestan menos
que la bala que los mata."

En i a través

Bissier 1961

"We do not experience God directly in this life. We are immersed in the creaturely and historical world God has created, and if we are aware of his presence at all, it is in and through his activity in that world, in and through what we call nature, history and its events, and our fellowmen and ourselves. The presence of God is always in a manner "hidden", hidden within a finite medium that at once maintains its own creaturely integrity, powers, possibilities, and weaknesses, and yet manifests within itself the presence and activity of the divine."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"No experimentem Déu directament en aquesta vida. Estem immersos en el món del creat i històric que Déu ha creat, i si d'alguna manera som conscients de la seva presència, és en i a través de la seva activitat en aquest món, en i a través del que anomenem la natura, la història i els seus esdeveniments, i els nostres semblants i nosaltres mateixos. La presència de Déu és sempre d'alguna manera "oculta", oculta dins d'un mitjà finit que alhora manté la seva pròpia integritat, facultats, possibilitats i febleses d'ésser creat, i tot i això manifesta en el seu si la presència i activitat del diví."

Calma

"Ja no vas enlloc.
Ara, seu i mira.
No deixis la calma."


Li Migara

Culte

Bissier 1961

"Worship is not a self-generated activity; it is rather a response to the presence of the holy objectively experienced in our midst. It is not something that can be created or even evoked by us. As in revelation, it is there within its medium to be responded to (and that response is worship), or it is not there at all; hence if it is not there objectively for us, there can be no worship as response to its presence. Consequently, as every liturgist, traditional or experimental, knows, it is impossible to "create a sense of worship" by changing bodily movements, words, lights, or music; nor by merely refashioning our forms of worship can we "make worship real". It may well be important for the possibility of our human response that such changes in liturgy be made. But the prior and more fundamental problem of the presence of the holy is another matter, for neither the repetition of traditional usages nor the adoption of new ones will in itself bring about that presence. All we can do is to free our forms and to increase their relevance so that they can communicate the holy to us. It is God's presence that evoques worship, not our act of worship that brings forth God."

(...)

"By pondering the mistery of the presence of God in our being and living, we may be able to open our minds and ourselves to more special and concentrated forms of awareness of that presence -for worship is the community together celebrating and responding to that presence."


Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"El culte no és una activitat auto-generada; és més aviat una resposta a la presència del sagrat experimentat objectivament enmig nostre. No és una cosa que pugui ser creada o ni tan sols evocada per nosaltres. Com a la revelació, és allà en el seu mitjà per a rebre resposta (i aquesta resposta és el culte), o no hi és en absolut; per tant, si no hi és objectivament per a nosaltres, no pot haver culte com a resposta a la seva presència. Per tant, com cada liturgista, tradicional o experimental, sap, és impossible "crear un sentit de culte" canviant moviments corporals, paraules, llums o música; ni tampoc simplement remodelant les nostres formes de culte podem "fer el culte real". Bé pot ser important per al possibilitat de la nostra resposta humana que es facin aquest tipus de canvis en la litúrgia. Però el problema anterior i més fonamental de la presència del sagrat és una altra cosa, perquè ni la repetició dels usos tradicionals, ni l'adopció d'altres de nous, portaran per ells mateixos aquesta presència. Tot el que nosaltres podem fer és alliberar les nostres formes i augmentar la seva rellevància perquè ens puguin comunicar el sagrat. És la presència de Déu el que evoca el culte, no és el nostre acte de culte el que dóna a llum a Déu."

(...)

"En reflexionar sobre el misteri de la presència de Déu en el nostre ésser i el nostre viure, podem ser capaços d'obrir les nostres ments i a nosaltres mateixos a formes més especials i concentrades de consciència d'aquesta presència -ja que el culte és la comunitat reunida celebrant i responent a aquesta presència."

Vinyoli: Precepte

Vlaminck 1906

"Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,

car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d'or.

Fes, doncs, lloant el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l'enigma del destí
sigui el teu cant una resposta."


Joan Vinyoli, a Les hores retrobades (1951)

Vibracions II

Teologia i creativitat

Bissier 1962

"Fundamental religious symbols (...) mean something to us and gain our real assent and participation only if they are related to our contemporary experience and expressed in our contemporary categories or thought forms. Thus theology must continually reinterpret its most fundamental symbols, re-expressing them ever anew in terms of the changing categories of each age and place. Only in this way can theology be creative, but at the same time it is also at risk.

(...)

Theological understanding, as we have analyzed it, is essentially and inescapably creative. Its conclusions or doctrinal expressions are not already "given" but are forged by the theologian out of all the materials he has before him in union with his own intuitions about his data and their meanings, his insight into the character of modernity, his personal involvement in the symbols, and his rational hability to think systematically and coherently.

(...)

In this hermeneutical process the theologian must select the symbols that are to be basic or central and those that are peripheral or irrellevant; for no theology can be built around all the symbols of a given tradition. And out of immense and diverse materials he must arrive at one coherent, eidetic meaning for each important symbol.

(...)

Similarly, when he relates these symbols to contemporary experience, and rethinks them in terms of contemporary ontology (and in so doing transforms both the ontology in which they were once set and the ontology he has borrowed from contemporary philosophers) he is per-force creative, thinking out their meaningfulness and conceptuality anew. What he achieves is thus again a risk, different from the old, and deviant in important ways from the orthodox and traditional meanings; else it is not relevant to its time, nor is it theology or understanding. In this way his theological thought, like all thought, is historical, rooted in his own time and place; it must be so rooted to be relevant, to be religious, personally meaningful, and true to him and to us who are also of that time and place. But by the same token it is new, different, creative, a novel perspective on Christian truth, different from the interpretations of the past.

(...)

If all thought is thus historical, and if the object of theological understanding is a mistery never fully expressed or expressible by any of us, then let us note that total unity of thought in the church is in fact more restrictive than is variety, both over time and space.

(...)

None of us as theologians has the truth, and no theology we or anyone else creates embodies the truth. Each of our reflective proposals becomes theology when it is new, and creative - a risk. We all intend the truth, and that intention is our obedience and fidelity, but we are inescapably historical, and undeniably our calling is to be creative.

(...)

Since all theologians are partial, historical men and all have as their task the creative reinterpretation of the symbols of our faith, and since all speak as best they can of a mystery that ever transcends our partial speech, no one theologian can state the faith of the church. We can intend it to be sure. But all that we do and can do in actuality is to offer a proposal to the wider community, that in our time the faith and its symbols can be understood in this way; a proposal we hope will be discussed, transformed, rejected, or accepted by the community in its thought and life. (...) But what if it is wrong? It will be wrong; partial, incomplete, and wayward. None of us can be justified by our work or our obedience; and certainly no theologian can proceed confident that he has at last found the truth of either the faith or the church."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"Els símbols religiosos fonamentals (...) signifiquen alguna cosa per a nosaltres i guanyen el nostre assentiment real i la nostra participació només si estan relacionats amb la nostra experiència contemporània i expressats en les nostres categories o formes de pensament contemporànies. La teologia ha de reinterpretar contínuament els seus símbols més fonamentals, re-expressant-los sempre de nou en termes de les categories canviants de cada època i lloc. Només d'aquesta manera pot la teologia ser creativa, però a la vegada també està en risc.

(...)

La comprensió teològica, com hem analitzat , és essencialment i ineludiblement creativa. Les seves conclusions o expressions doctrinals no estan ja "donades", sinó que són forjades pel teòleg a partir de tots els materials que té davant seu juntament amb les seves pròpies intuïcions sobre les seves dades i els seus significats, la seva visió del caràcter de la modernitat, la seva implicació personal en els símbols, i la seva habilitat racional de pensar de manera sistemàtica i coherent.

(...)

En aquest procés hermenèutic el teòleg ha de seleccionar els símbols que han de ser bàsics o centrals i els que són perifèrics o irrellevants; perquè cap teologia pot ser construïda al voltant de tots els símbols d'una determinada tradició. I a partir d'una immensitat i diversitat de materials ha d'arribar a un significat eidètic coherent per a cada símbol important.

(...)

De la mateixa manera, quan relaciona aquests símbols amb l'experiència contemporània, i els torna a pensar en termes de l'ontologia contemporània (i en fer-ho transforma tant l'ontologia en què van ser establerts en un cert moment i l'ontologia que ha manllevat dels filòsofs contemporanis) és per força creatiu, pensant de nou la seva significació i conceptualitat. El que aconsegueix és, doncs, una altra vegada un risc, diferent de l'antic, i desviat de manera important dels significats ortodoxos i tradicionals; en cas contrari no és rellevant per al seu temps, ni és teologia o comprensió. D'aquesta manera el seu pensament teològic, com tot pensament, és històric, arrelat en el seu propi temps i lloc; ha de ser així d'arrelat per ser rellevant, per ser religiós, per ser personalment significatiu, i fidel a ell i a tots els que també som d'aquest temps i lloc. Però per la mateixa raó és nou, diferent, creatiu, una nova perspectiva sobre la veritat cristiana, diferent de les interpretacions del passat.

(...)

Si tot pensament és, doncs, històric, i si l'objecte de la comprensió teològica és un misteri mai totalment expressat o expressable per cap de nosaltres, llavors donem-nos compte que la unitat total de pensament a l'església és de fet més restrictiva que la varietat, tant en el temps com en l'espai.

(...)

Cap de nosaltres com a teòleg té la veritat, i cap teologia que nosaltres o qualsevol altra persona pugui crear encarna la veritat. Cadascuna de les nostres propostes reflexives es converteix en teologia quan és nova i creativa - un risc. Tots tenim la intenció de la veritat, i aquesta intenció és la nostra obediència i fidelitat, però som ineludiblement històrics, i sense cap dubte la nostra vocació és ser creatius.

(...)

Ja que tots els teòlegs són persones parcials, històriques i tots tenen com a tasca la reinterpretació creativa dels símbols de la nostra fe, i ja que tots parlen el millor que poden d'un misteri que sempre transcendeix el nostre discurs parcial, cap teòleg pot afirmar la fe de l'església. Podem intentar-ho, certament. Però tot el que fem i podem fer en l'actualitat és oferir una proposta a la comunitat en general, que en el nostre temps la fe i els seus símbols es poden entendre d'aquesta manera; una proposta que esperem serà discutida, transformada, rebutjada o acceptada per la comunitat en el seu pensament i vida. (...) Però que passa si és un error? Serà un error; parcial, incompleta, i extraviada. Cap de nosaltres pot estar justificat per la seva feina o la seva obediència; i certament cap teòleg pot procedir des de la confiança que ell ha trobat per fi la veritat ja sigui de la fe o de l'església."

Sàpiens

Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari, nascut el 1976, doctor en Història per la Universitat d’Oxford i professor al Departament d’Història de la Universitat Hebrea de Jerusalem, és un assaig que mereix ser llegit, admirat i discutit. El text, publicat el 2014, es llegeix molt fàcilment i ha esdevingut un best-seller mundial (s’ha publicat en trenta idiomes; només en català ja se n’han fet sis edicions). L’autor té una gran capacitat de síntesi i de divulgació, d'explicar senzillament qüestions complexes. Opta per la simplicitat, però no és una obra simplista (tot i que potser algú l’acusarà d’això). A més, té un gran sentit de l’humor, barreja d’humor jueu i humor britànic, que en fa la lectura encara més agradable.

És admirable la capacitat de desmitificació que té el llibre, de posar les coses al seu lloc, de generar una base sòlida sobre la qual establir debats sobre el present i el futur. Podríem dir que és un llibre higiènic, que fa molta neteja de tòpics i llocs comuns. Repassa bé la història, mirant de generar una perspectiva englobadora que permeti situar millor el moment actual i els reptes que tenim al davant. És un llibre ple de preguntes interessants. I és un text sense palla, on tots els temes abordats són rellevants. Mereix ser objecte de debat, no només el llibre mateix, sinó sobretot els temes que planteja i la manera com els planteja.

Encaixa amb la perspectiva dels apunts de Carles Comas per a l’assignatura “Societat, economia i cultura” que feia a ESADE els anys noranta (i que esperem veure aviat en una versió definitiva). També encaixa amb l’assaig Guns, Germs, and Steel: The Fates of Human Societies de Jared Diamond, professor de geografia i fisiologia de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), un assaig de 1997 que va guanyar el premi Pulitzer. Són visions globals del món, imprescindibles per situar-nos en la immensitat de l’espai i el temps, del Cosmos i la Història...

Mirar una obra d'art

Uns magnífics interrogants sobre art proposats pel gran Xavier Antich per a un Taller d'Humanitat(s) d'ESADE:

Què vol dir mirar una obra d’art? Quines preguntes podem fer-nos, com a espectadors? Què ens diu l’art, i què ens diuen algunes obres, sobre la nostra vida i sobre el món, sobre les nostres inquietuds i problemes? Quines lliçons ètiques, polítiques o estètiques podem extreure de la contemplació d’algunes obres d’art? De quina manera l’art ens ajuda també a pensar, a fer més subtils les nostres observacions i anàlisis, a relacionar aspectes diversos, a trobar analogies i diferències? Per què l’art ens ajuda a créixer interiorment i a aprendre de la complexitat que caracteritza la nostra vida i la relació amb els altres?

Tota obra d’art és sempre una confrontació amb l’exterioritat, amb alguna cosa que ens ve de fora i que no procedeix de nosaltres mateixos. Llegir és escoltar el que diu un altre, i mirar una obra és parar esment a un món (en aquest cas, visual) que no és el nostre. Per això, en cert sentit, contemplar una obra d’art és sempre sortir d’un mateix per atendre el que ve de l’exterior, a través d’imatges. I la qüestió, sempre, és: què ens diuen les imatges? Què ens suggereixen? Per què ens interpel·len? A què ens convoquen a pensar?

El

Zurbarán 1630

"A l'Antic Testament, els noms propis donats a Déu més habitualment són El, Elohïm, d'un radical que significa "alt, elevat": Déu seria aquell vers qui puja el desig i la pregària de l'ésser humà. Aquest nom es retroba en àrab, Ilah, Allah, i a totes les llengües semítiques."


Gran diccionari enciclopèdic Larousse, 1982

A través del símbol

Bissier 1962

"This is not to say, therefore, that we must first believe or "have faith" in order then to understand and to assent to Christian symbols, nor that what we believe is by faith presented objective, whole and entire to our judgment for its assent and to our reflection for its theological elaboration. Rather my point is that the deep personal experience of an inner self-understanding, illumination, healing, and confidence through these symbols is the experience of assent to their meaningfulness and validity, and so is the experience of the beginnings of faith. For what is happening here is that the transcendent -God- is communicating himself to us in and through these symbols: we are grasped, we respond, and faith is born. Argument is relevant: it opens our minds, directs our attention, informs and structures our experience. Argument can lead our own autonomy in the direction of this opening to the transcendent; it can confirm and reconfirm its place there; and it can hold us in that openness. We are led to these symbols, and we listen through them, not only by means of personal, social, and historical crises and their resolutions, but also by means of argument. But the symbol is finally true for us, and we assent, when through it the transcendent enters our being, grounds, judges, and heals it. God is a meaningful and true object of our thought when he is also the  active subject of our thinking, understanding, and our judgment, and so of our reception of the symbol."

Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"Això no vol dir, per tant, que primer hem de creure o "tenir fe" per després entendre i assentir als símbols cristians, ni tampoc que el que creiem és presentat per la fe al nostre judici objectivament, complet i sencer per tal que hi puguem assentir i per a la nostra reflexió de cara a la seva elaboració teològica. Més aviat el meu punt és que la profunda experiència personal d'una auto-comprensió interior, il·luminació, curació i confiança a través d'aquests símbols és l'experiència d'assentiment a la seva significació i validesa, i per tant és l'experiència dels començaments de la fe. Perquè el que passa aquí és que el transcendent -Déu- es comunica a nosaltres en i a través d'aquests símbols: som captats, responem, i neix la fe. L'argumentació és rellevant: obre les nostres ments, dirigeix ​​la nostra atenció, informa i estructura la nostra experiència. L'argumentació pot conduir la nostra pròpia autonomia en la direcció d'aquesta obertura al transcendent; pot confirmar i reconfirmar el seu lloc allà; i ens pot mantenir en aquesta obertura. Som portats a aquests símbols, i escoltem a través d'ells, no només per mitjà de les crisis personals, socials i històriques i les seves resolucions, sinó també per mitjà de l'argumentació. Però el símbol és finalment veritable per a nosaltres, i hi donem el nostre assentiment, quan a través d'ell el transcendent entra en el nostre ésser, el fonamenta, el jutja, i el guareix. Déu és un objecte significatiu i veritable del nostre pensament quan és també el subjecte actiu del nostre pensament, la nostra comprensió i el nostre judici, i per tant de la nostra recepció del símbol."

Estat i humanitats

Hopper 1960

Parlant del paper de l'Estat en el període 1945-1975, Tony Judt, a El món no se'n surt (2010), diu:

"És interessant fer notar que aquestes dècades es van caracteritzar per una reeixida barreja d'innovació social i conservadurisme cultural. El mateix Keynes ho exemplifica. Home de gustos i educació impecablement elitistes -tot i que curiosament receptiu a noves tendències artístiques- va copsar la importància de posar l'art, el teatre i la literatura d'avantguarda a l'abast del públic més ampli possible a fi que la societat britànica pogués superar les seves divisions paralitzants. La creació del Royal Ballet, de l'Arts Council i d'altres institucions va ser fruit d'iniciatives keynesianes. Es tractava d'innovadores provisions públiques d'art "elevat" sense esmena: com ho va ser en bona mesura la BBC de Lord Reith i la seva autoimposició d'aixecar el nivell popular més que no pas rebaixar-s'hi. Per a Reith o Keynes o per al ministre de Cultura francès André Malraux, no hi havia res de paternalista en aquest enfocament, com no ho era tampoc per als joves estatunidencs que treballaven per a Lyndon Johnson per engegar la Corporation for Public Broadcasting o el National Endowment for the Humanities."