Visió de conjunt

Rousseau 1907

Sembla oportú mirar de formular amb llenguatges diversos i assequibles visions de la realitat que mirin d'articular en un tot coherent els diferents àmbits rellevants del món i de la vida: el cosmos/entorn natural, la cultura/història de les diferents cultures, la societat/relació persona-societat, la persona humana/la vida com a procés de construcció personal.


Els humans som una emanació que es produeix en un determinat moment de l'evolució de l'Univers, fruit d'una complexa i atzarosa combinació de circumstàncies. És cert que ha estat necessari tot el procés còsmic (13.800 milions d'anys) per arribar a donar lloc als éssers humans, és cert que tot ha passat com perquè existim, però també és cert que podríem perfectament no existir, que les circumstàncies podrien haver anat de tal manera que els éssers humans no haguessin sorgit o haguessin tingut una altra mena d'evolució (potser podrien haver subsistit diverses espècies d'humans, per exemple, i no només una). Hi ha tants elements que condicionen el pas a una etapa posterior que el que passa sembla casual; alhora, és cert que el que som és el que realment ha passat, que aquesta és la única realitat (la resta són hipòtesis, possibilitats) i que hem de centrar la nostra atenció en el que s'ha produït, en el que som.

Si no s'hagués originat el sistema solar (fa 5.000 milions d'anys), no existiríem. Si el moviment de les plaques tectòniques (essencial en l'evolució de la terra per la seva incidència en el clima a través, com a mínim, dels corrents marins) no hagués estat el que ha estat, no existiríem (i la dinàmica de les plaques sembla prou atzarosa). Si uns petits mamífers no haguessin pujat als arbres perseguint els insectes atrets per les flors, no existiríem. Si un canvi climàtic no hagués obligat als descendents d'aquells mamífers a baixar dels arbres i caminar per terra, no existiríem. Si un canvi de circumstàncies no hagués generat homínids amb cranis de prop de 1.500 cc (després d'un milió d'anys d'estabilitat en els 1.000 cc!) no seriem com som. Si a Mesopotàmia no s'haguessin donat unes circumstàncies molt particulars que van permetre als humans passar de caçar i recollir a criar plantes i animals en base a una organització social àmplia, la nostra vida col·lectiva no seria la que és. Som fruit d'un enorme cúmul d'atzaroses circumstàncies en les que, però, sembla operar una peculiar dinàmica còsmica que es dóna a molt diferents nivells: la de permetre l'aparició de grumolls de complexitat creixent en un context general que tendeix a la simplificació, punts calents enmig d'una tendència general al refredament.

Nosaltres som un d'aquests grumolls. I moltes de les nostres realitzacions històriques, també. I aquí estem nosaltres, embarcats en l'aventura de la creació del llenguatge (una complexitat increïble), que ens diferencia, en l'aventura de viure junts, en l'aventura d'establir nocions compartides que ens permetin la comunicació, l'enfortiment de la convivència i l'explicació del procés vital en el que estem immersos. El llenguatge, fruit del nostre poderós cervell (cent mil milions de neurones) permet que aquest cervell generi un altre estrany fenomen que ens caracteritza: la consciència, el poder prendre distància respecte a l'entorn i a nosaltres mateixos, poder-nos comprendre com a part alhora diferenciada d'aquest entorn. Diferenciada com a espècie i diferenciats com a individus.

La consciència ens permet pensar-nos a nosaltres mateixos, i això posa la nostra vida a les nostres mans, ens en dóna el timó, generant així cert marge de llibertat per anar on vulguem i la responsabilitat de decidir on volem anar, i que aquest on volem anar ens construeixi i ens satisfaci com a espècie i com a persones. No ens pensem sols i a partir de zero (per molt que de vegades ens ho sembli): la nostra cultura ens possibilita i alhora condiciona aquest pensament. I la cultura és el fruit d'una tasca col·lectiva i multi-generacional. La tensió entre l'individu i la seva cultura genera una dinàmica de canvi que, lligada als canvis introduïts per la modificació de les circumstàncies (condicions de l'entorn natural, introducció de noves tecnologies, confrontació amb altres cultures), permet entendre perquè els cultures estan en constant evolució. I avui en dia, quan les diferents cultures ja no només s'influencien (com havia passat sempre) sinó que s'entrellacen, i les tecnologies permeten una explosió exponencial de la comunicació, la dinàmica de canvi cultural és encara més potent.

L'altre gran factor del nostre present és haver generat una capacitat tecno-econòmica que pot incidir negativament en el nostre limitat entorn natural, posant en risc a nombroses espècies animals i vegetals, inclosa l'espècie humana. Això fa que quan actualment els individus es plantegen com han d'estar en el món per viure amb dignitat i plenitud, per viure d'una manera satisfactòria, ja no poden desvincular la seva sort de la de la seva societat, de la de la humanitat en el seu conjunt i de la de l'entorn natural que permet l'existència de l'espècie humana i moltes altres espècies.

Potser en altres temps les persones, tot i dependre de la societat, podien pensar exclusivament en elles mateixes. Potser en altres temps era possible pensar només en la pròpia persona i el la pròpia societat, ignorant la resta. Actualment, això ja no és possible. Ens és inevitable, imprescindible, pensar simultàniament en aquests quatre àmbits:

1) la nostra persona i les nostres relacions personals (família, amics)

2) la nostra societat (i aquí hi ha situacions complexes a l'hora de definir-la, en un context de proliferació de les identitats complexes: les societats s'entrellacen a nivells diferents, no som un simple mosaic de peces juxtaposades, i tot i això ens cal una identitat col·lectiva, una pertinença a un poble, un referent nacional que articula els àmbits locals i internacionals)

3) la humanitat com a conjunt, la sort de l'espècie, que ens porta a plantejar-nos amb agudesa les qüestions de la pau, dels drets humans, de la fam al món, de la desigualtat entre els pobles, del diàleg de les cultures, del diàleg de les religions, etc.

4) l'entorn natural rellevant per a la nostra supervivència (l'entorn mineral, la vida microscòpica i algunes espècies macroscòpiques, com ara certs insectes, podran sobreviure més enllà de les condicions que fan possible la nostra existència).

Què podem fer, què hem de fer per incidir positivament en aquest quàdruple nivell? Doncs viure com cal. Viure austerament, de manera respectuosa amb l'entorn natural i humà. Viure constructivament, a nivell de les nostres relacions socials i personals. Viure coherentment, a nivell del nostre comportament personal.

Per viure així, cal un cert control sobre els valors que orienten el nostre comportament. No ens podem deixar anar en la mera espontaneïtat. Cal anar més enllà de tenir com a referent la tríada espontània formada per:

1) el benestar material (que inclou els elements materials que necessitem per sobreviure però que tendim a acaparar per inseguretat, per por al futur, i que es tradueix en el que anomenem "riquesa")

2) el poder (la capacitat d'influència en els altres i en l'entorn social, de fer anar les coses per on nosaltres volem que vagin)

3) el prestigi (la fama, l'èxit, la popularitat, la glòria, el reconeixement per part dels altres del nostre valor i mèrit).

Aquesta tríada es situa en el nivell del sobreviure, i és el món de l'ego, un dels nostres grans mecanismes de supervivència individual. És un món presidit per l'atzar i la necessitat, sotmès a la implacable dinàmica conformada per aquests dos elements, alhora contradictoris i complementaris.

Es pot anar més enllà d'aquesta tríada? És aquest pas humanament factible? Es pot fer aquest salt qualitatiu que suposa deixar-la enrere? És una decisió personal, afavorida pel testimoniatge dels que l'han fet i han dit que no només és possible sinó que val la pena, que és el camí veritable que porta al bon lloc. És una decisió personal que avui en dia afecta no només a la pròpia vida sinó també a la dels altres tres àmbits també vinculats a la nostra sort: la nostra societat, la humanitat i el nostre entorn natural. Si volem que aquests quatre àmbits siguin viables, que perdurin, hem de fer aquest "salt qualitatiu".

És una mena de transició cap a nivells més elevats d'humanització; és un procés de transformació personal (per això de vegades se l'ha designat amb termes com metanoia o conversió). Aquesta transformació la fa possible -tot i que no és ni obligatòria ni automàtica- el sistema llenguatge-pensament-consciència-presa de distància que ens caracteritza com a humans i ens permet entrar en el que podem anomenar com a món de la llibertat, fins a arribar a un nou nivell que ja no és el del sobreviure sinó el del viure, que ja no és el món de l'ego sinó el dels horitzons infinits.

Es tracta, doncs, d'entrar en una dinàmica de maduració, de creixement, de canvi personal. I per entrar en aquest procés de transformació personal s'ha de fer un cert treball sistemàtic, programat estratègicament, constant. S'han de treballar una o diverses de les tres grans dimensions de la condició pròpiament humana: la sensibilitat, la qualitat humana i l'espiritualitat. Aquest treball ens permetrà anar-nos desenganxant de la tríada impulsional espontània i endinsar-nos per aquest terreny menys conegut de la plena hominització.

Treballar la sensibilitat voldrà dir treballar les nostres set dimensions constitutives:

1) treballar el cos (tenir cura de la nostra salut; afinar i potenciar els nostres cinc sentits)

2) treballar els nostres sentiments (aprendre a potenciar-los, controlar-los i orientar-los)

3) treballar la nostra ment (equilibrar-la, configurar el millor possible el nostre caràcter, la nostra “manera de ser”, la nostra capacitat de comunicació i de relació amb els altres)

4) treballar les nostres idees i coneixements (desplegar al màxim el nostre nivell cultural, aprendre el més possible d'allò que valgui la pena saber: ciències, filosofia, novel·la, poesia, pintura, escultura, música clàssica, música tradicional, música popular, cinema, teatre, dansa...)

5) treballar les nostres energies subtils (desenvolupar la nostra atenció i concentració, la nostra sensibilitat al que no és material i evident, la nostra intuïció; treballar la nostra sensibilitat estètica, la nostra captació del món de l'art; treballar la nostra sensibilitat envers la natura)

6) treballar la nostra sensibilitat axiològica (els nostres valors, actituds, principis, pressupòsits; la nostra sensibilitat envers les persones, i especialment envers el sofriment dels altres)

7) treballar la nostra sensibilitat espiritual (la nostra capacitat de silenci i d'obertura al misteri).

Classificacions com aquesta són eines per facilitar l'anàlisi i l'orientació del treball, però la persona humana viu aquestes dimensions unificadament, sense divisions ni fronteres, amb barreges i solapaments d'unes i altres, formant un garbuix que queda més ben expressat a través de la novel·la que de l'assaig, per exemple. Fins i tot la distinció entre sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat, tot i la seva utilitat, és una eina d'anàlisi: a l'hora de la veritat, som una personalitat complexa però unitària...

Paral·lelament al treball de la sensibilitat en tots els seus nivells, haurem de mirar de treballar en nosaltres la qualitat humana, una certa manera de ser, combinació de coneixement, criteri, sensibilitat, equilibri i profunditat que té com a elements afavoridors (no imprescindibles) trets com:

1. Una component bàsica d’harmonia interior i coherència amb les característiques bàsiques de la naturalesa humana.

2. Una aspiració a assolir majors nivells d’aproximació al desitjable en l’àmbit del projecte de vida personal (aspiració a major plenitud, a major perfecció).

3. Una sensibilitat al dolor aliè acompanyada per una capacitat d’implicar-se en iniciatives per a reduir-lo.

4. Una sensibilitat a la grandesa i bellesa del món, de la vida.

5. Una capacitat d’acceptació de les situacions no modificables.

La qualitat humana va més enllà del nostre caràcter, dels nostres valors; és un àmbit on es manifesta la nostra manera de ser profunda, la nostra identitat de fons, i que fonamenta l'aplom que apareix quan l'hem desenvolupat suficientment.

I finalment, si ens hi sentim cridats, podem treballar l'espiritualitat (posar ordre en la nostra vida i deixar un espai lliure on poder acollir el desplegament, si es dóna, d'aquesta dimensió). Una espiritualitat que no veiem com a quelcom separat de la religió, sinó com a quelcom que la dinamitza i li dóna veracitat: no hi pot haver espiritualitat sense religió, ni religió sense espiritualitat. La religió és el llenguatge que expressa l'espiritualitat, i les religions els diferents idiomes que el plasmen. Per treballar l'espiritualitat, el bon coneixement d'un o de diversos idiomes religiosos és fonamental. Les religions ens han donat accés a l'espiritualitat, l'han fet visible; i alhora són eines per treballar-la, són llengües amb les que parlar-ne, són marcs comunitaris i rituals per a celebrar-la i compartir-la.

Nota: Sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat no es mostren ni com nocions independents ni com nocions idèntiques: segons com les mirem, la distinció entre elles és òbvia i útil, però alhora es poden presentar de forma unitària, formant una única entitat. I aquesta única entitat pot agafar el nom de qualsevol de les tres. És, doncs, possible, parlar d'espiritualitat com quelcom específic diferenciat de la qualitat humana i la sensibilitat o parlar d'espiritualitat en un sentit ampli que inclouria a les tres dimensions. I el mateix seria vàlid per a qualsevol altre de les dues altres dimensions: la sensibilitat pot incloure o no a les altres dues, i la qualitat humana pot englobar o no a la sensibilitat i la espiritualitat.

Aquesta doble accepció possible de cada terme pot generar obstacles de comunicació, a no ser que precisem si fem servir aquests termes en sentit ampli (incloent-hi el conjunt dels tres) o estricte (diferenciant les seves característiques). El problema principal es presenta amb les visions binàries, per exemple quan algú denomina espiritualitat a la suma de sensibilitat i qualitat humana, negant un tercer àmbit específic, o excloent qualsevol vincle de la qualitat humana amb l'espiritualitat. Aquesta reducció de la tríada al binomi sensibilitat-qualitat humana (binomi que tant pot ser etiquetat com a “sensibilitat”, com a “qualitat humana” o fins i tot com a “espiritualitat”) seria una postura que, tot i la seva legitimitat, no compartiríem.