 |
| Bissier 1962 |
"Fundamental religious symbols (...) mean something to us and gain our real assent and participation only if they are related to our contemporary experience and expressed in our contemporary categories or thought forms. Thus theology must continually reinterpret its most fundamental symbols, re-expressing them ever anew in terms of the changing categories of each age and place. Only in this way can theology be creative, but at the same time it is also at risk.
(...)
Theological understanding, as we have analyzed it, is essentially and inescapably creative. Its conclusions or doctrinal expressions are not already "given" but are forged by the theologian out of all the materials he has before him in union with his own intuitions about his data and their meanings, his insight into the character of modernity, his personal involvement in the symbols, and his rational hability to think systematically and coherently.
(...)
In this hermeneutical process the theologian must select the symbols that are to be basic or central and those that are peripheral or irrellevant; for no theology can be built around all the symbols of a given tradition. And out of immense and diverse materials he must arrive at one coherent, eidetic meaning for each important symbol.
(...)
Similarly, when he relates these symbols to contemporary experience, and rethinks them in terms of contemporary ontology (and in so doing transforms both the ontology in which they were once set and the ontology he has borrowed from contemporary philosophers) he is per-force creative, thinking out their meaningfulness and conceptuality anew. What he achieves is thus again a risk, different from the old, and deviant in important ways from the orthodox and traditional meanings; else it is not relevant to its time, nor is it theology or understanding. In this way his theological thought, like all thought, is historical, rooted in his own time and place; it must be so rooted to be relevant, to be religious, personally meaningful, and true to him and to us who are also of that time and place. But by the same token it is new, different, creative, a novel perspective on Christian truth, different from the interpretations of the past.
(...)
If all thought is thus historical, and if the object of theological understanding is a mistery never fully expressed or expressible by any of us, then let us note that total unity of thought in the church is in fact more restrictive than is variety, both over time and space.
(...)
None of us as theologians has the truth, and no theology we or anyone else creates embodies the truth. Each of our reflective proposals becomes theology when it is new, and creative - a risk. We all intend the truth, and that intention is our obedience and fidelity, but we are inescapably historical, and undeniably our calling is to be creative.
(...)
Since all theologians are partial, historical men and all have as their task the creative reinterpretation of the symbols of our faith, and since all speak as best they can of a mystery that ever transcends our partial speech, no one theologian can state the faith of the church. We can intend it to be sure. But all that we do and can do in actuality is to offer a proposal to the wider community, that in our time the faith and its symbols can be understood in this way; a proposal we hope will be discussed, transformed, rejected, or accepted by the community in its thought and life. (...) But what if it is wrong? It will be wrong; partial, incomplete, and wayward. None of us can be justified by our work or our obedience; and certainly no theologian can proceed confident that he has at last found the truth of either the faith or the church."
(...)
Theological understanding, as we have analyzed it, is essentially and inescapably creative. Its conclusions or doctrinal expressions are not already "given" but are forged by the theologian out of all the materials he has before him in union with his own intuitions about his data and their meanings, his insight into the character of modernity, his personal involvement in the symbols, and his rational hability to think systematically and coherently.
(...)
In this hermeneutical process the theologian must select the symbols that are to be basic or central and those that are peripheral or irrellevant; for no theology can be built around all the symbols of a given tradition. And out of immense and diverse materials he must arrive at one coherent, eidetic meaning for each important symbol.
(...)
Similarly, when he relates these symbols to contemporary experience, and rethinks them in terms of contemporary ontology (and in so doing transforms both the ontology in which they were once set and the ontology he has borrowed from contemporary philosophers) he is per-force creative, thinking out their meaningfulness and conceptuality anew. What he achieves is thus again a risk, different from the old, and deviant in important ways from the orthodox and traditional meanings; else it is not relevant to its time, nor is it theology or understanding. In this way his theological thought, like all thought, is historical, rooted in his own time and place; it must be so rooted to be relevant, to be religious, personally meaningful, and true to him and to us who are also of that time and place. But by the same token it is new, different, creative, a novel perspective on Christian truth, different from the interpretations of the past.
(...)
If all thought is thus historical, and if the object of theological understanding is a mistery never fully expressed or expressible by any of us, then let us note that total unity of thought in the church is in fact more restrictive than is variety, both over time and space.
(...)
None of us as theologians has the truth, and no theology we or anyone else creates embodies the truth. Each of our reflective proposals becomes theology when it is new, and creative - a risk. We all intend the truth, and that intention is our obedience and fidelity, but we are inescapably historical, and undeniably our calling is to be creative.
(...)
Since all theologians are partial, historical men and all have as their task the creative reinterpretation of the symbols of our faith, and since all speak as best they can of a mystery that ever transcends our partial speech, no one theologian can state the faith of the church. We can intend it to be sure. But all that we do and can do in actuality is to offer a proposal to the wider community, that in our time the faith and its symbols can be understood in this way; a proposal we hope will be discussed, transformed, rejected, or accepted by the community in its thought and life. (...) But what if it is wrong? It will be wrong; partial, incomplete, and wayward. None of us can be justified by our work or our obedience; and certainly no theologian can proceed confident that he has at last found the truth of either the faith or the church."
Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)
Possible traducció:
Possible traducció:
"Els símbols religiosos fonamentals (...) signifiquen alguna cosa per a nosaltres i guanyen el nostre assentiment real i la nostra participació només si estan relacionats amb la nostra experiència contemporània i expressats en les nostres categories o formes de pensament contemporànies. La teologia ha de reinterpretar contínuament els seus símbols més fonamentals, re-expressant-los sempre de nou en termes de les categories canviants de cada època i lloc. Només d'aquesta manera pot la teologia ser creativa, però a la vegada també està en risc.
(...)
La comprensió teològica, com hem analitzat , és essencialment i ineludiblement creativa. Les seves conclusions o expressions doctrinals no estan ja "donades", sinó que són forjades pel teòleg a partir de tots els materials que té davant seu juntament amb les seves pròpies intuïcions sobre les seves dades i els seus significats, la seva visió del caràcter de la modernitat, la seva implicació personal en els símbols, i la seva habilitat racional de pensar de manera sistemàtica i coherent.
(...)
En aquest procés hermenèutic el teòleg ha de seleccionar els símbols que han de ser bàsics o centrals i els que són perifèrics o irrellevants; perquè cap teologia pot ser construïda al voltant de tots els símbols d'una determinada tradició. I a partir d'una immensitat i diversitat de materials ha d'arribar a un significat eidètic coherent per a cada símbol important.
(...)
De la mateixa manera, quan relaciona aquests símbols amb l'experiència contemporània, i els torna a pensar en termes de l'ontologia contemporània (i en fer-ho transforma tant l'ontologia en què van ser establerts en un cert moment i l'ontologia que ha manllevat dels filòsofs contemporanis) és per força creatiu, pensant de nou la seva significació i conceptualitat. El que aconsegueix és, doncs, una altra vegada un risc, diferent de l'antic, i desviat de manera important dels significats ortodoxos i tradicionals; en cas contrari no és rellevant per al seu temps, ni és teologia o comprensió. D'aquesta manera el seu pensament teològic, com tot pensament, és històric, arrelat en el seu propi temps i lloc; ha de ser així d'arrelat per ser rellevant, per ser religiós, per ser personalment significatiu, i fidel a ell i a tots els que també som d'aquest temps i lloc. Però per la mateixa raó és nou, diferent, creatiu, una nova perspectiva sobre la veritat cristiana, diferent de les interpretacions del passat.
(...)
Si tot pensament és, doncs, històric, i si l'objecte de la comprensió teològica és un misteri mai totalment expressat o expressable per cap de nosaltres, llavors donem-nos compte que la unitat total de pensament a l'església és de fet més restrictiva que la varietat, tant en el temps com en l'espai.
(...)
Cap de nosaltres com a teòleg té la veritat, i cap teologia que nosaltres o qualsevol altra persona pugui crear encarna la veritat. Cadascuna de les nostres propostes reflexives es converteix en teologia quan és nova i creativa - un risc. Tots tenim la intenció de la veritat, i aquesta intenció és la nostra obediència i fidelitat, però som ineludiblement històrics, i sense cap dubte la nostra vocació és ser creatius.
(...)
Ja que tots els teòlegs són persones parcials, històriques i tots tenen com a tasca la reinterpretació creativa dels símbols de la nostra fe, i ja que tots parlen el millor que poden d'un misteri que sempre transcendeix el nostre discurs parcial, cap teòleg pot afirmar la fe de l'església. Podem intentar-ho, certament. Però tot el que fem i podem fer en l'actualitat és oferir una proposta a la comunitat en general, que en el nostre temps la fe i els seus símbols es poden entendre d'aquesta manera; una proposta que esperem serà discutida, transformada, rebutjada o acceptada per la comunitat en el seu pensament i vida. (...) Però que passa si és un error? Serà un error; parcial, incompleta, i extraviada. Cap de nosaltres pot estar justificat per la seva feina o la seva obediència; i certament cap teòleg pot procedir des de la confiança que ell ha trobat per fi la veritat ja sigui de la fe o de l'església."
(...)
La comprensió teològica, com hem analitzat , és essencialment i ineludiblement creativa. Les seves conclusions o expressions doctrinals no estan ja "donades", sinó que són forjades pel teòleg a partir de tots els materials que té davant seu juntament amb les seves pròpies intuïcions sobre les seves dades i els seus significats, la seva visió del caràcter de la modernitat, la seva implicació personal en els símbols, i la seva habilitat racional de pensar de manera sistemàtica i coherent.
(...)
En aquest procés hermenèutic el teòleg ha de seleccionar els símbols que han de ser bàsics o centrals i els que són perifèrics o irrellevants; perquè cap teologia pot ser construïda al voltant de tots els símbols d'una determinada tradició. I a partir d'una immensitat i diversitat de materials ha d'arribar a un significat eidètic coherent per a cada símbol important.
(...)
De la mateixa manera, quan relaciona aquests símbols amb l'experiència contemporània, i els torna a pensar en termes de l'ontologia contemporània (i en fer-ho transforma tant l'ontologia en què van ser establerts en un cert moment i l'ontologia que ha manllevat dels filòsofs contemporanis) és per força creatiu, pensant de nou la seva significació i conceptualitat. El que aconsegueix és, doncs, una altra vegada un risc, diferent de l'antic, i desviat de manera important dels significats ortodoxos i tradicionals; en cas contrari no és rellevant per al seu temps, ni és teologia o comprensió. D'aquesta manera el seu pensament teològic, com tot pensament, és històric, arrelat en el seu propi temps i lloc; ha de ser així d'arrelat per ser rellevant, per ser religiós, per ser personalment significatiu, i fidel a ell i a tots els que també som d'aquest temps i lloc. Però per la mateixa raó és nou, diferent, creatiu, una nova perspectiva sobre la veritat cristiana, diferent de les interpretacions del passat.
(...)
Si tot pensament és, doncs, històric, i si l'objecte de la comprensió teològica és un misteri mai totalment expressat o expressable per cap de nosaltres, llavors donem-nos compte que la unitat total de pensament a l'església és de fet més restrictiva que la varietat, tant en el temps com en l'espai.
(...)
Cap de nosaltres com a teòleg té la veritat, i cap teologia que nosaltres o qualsevol altra persona pugui crear encarna la veritat. Cadascuna de les nostres propostes reflexives es converteix en teologia quan és nova i creativa - un risc. Tots tenim la intenció de la veritat, i aquesta intenció és la nostra obediència i fidelitat, però som ineludiblement històrics, i sense cap dubte la nostra vocació és ser creatius.
(...)
Ja que tots els teòlegs són persones parcials, històriques i tots tenen com a tasca la reinterpretació creativa dels símbols de la nostra fe, i ja que tots parlen el millor que poden d'un misteri que sempre transcendeix el nostre discurs parcial, cap teòleg pot afirmar la fe de l'església. Podem intentar-ho, certament. Però tot el que fem i podem fer en l'actualitat és oferir una proposta a la comunitat en general, que en el nostre temps la fe i els seus símbols es poden entendre d'aquesta manera; una proposta que esperem serà discutida, transformada, rebutjada o acceptada per la comunitat en el seu pensament i vida. (...) Però que passa si és un error? Serà un error; parcial, incompleta, i extraviada. Cap de nosaltres pot estar justificat per la seva feina o la seva obediència; i certament cap teòleg pot procedir des de la confiança que ell ha trobat per fi la veritat ja sigui de la fe o de l'església."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada