Manierisme

El Greco 1580

"Avui comencem a entendre que en tots els artistes creadors del Manierisme (...) l'afany estilístic s'adreça sobretot a trencar la senzilla regularitat i harmonia de l'art clàssic i a substituir la seva normalitat suprapersonal per trets més suggestius i subjectius. De vegades és l'aprofundiment i interiorització de l'experiència religiosa i la visió d'un nou univers vital espiritual el que porta a abandonar la forma clàssica; d'altres, un intel·lectualisme extremat, conscient de la realitat i deformant-la a propòsit, moltes vegades perdent-se en jocs amb el bizarre i l'abstrús; en algun cas, també la maduresa passada d'un refinament preciosista que tot ho tradueix a l'elegant i subtil. (...) El Maniersime és (...) la primera orientació estilística moderna, la primera que està vinculada a un problema cultural i que estima que la relació entre la tradició i la innovació és tema que s'ha de resoldre mitjançant la intel·ligència. La tradició no és més que una defensa contra la novetat massa impetuosa, sentida com un principi de vida però alhora de destrucció. No es compren el Manierisme si no s'entén que la seva imitació dels models clàssics és una fugida del caos imminent, i que la agudització subjectiva de les seves formes expressa el temor a que la forma pugui fallar davant la vida i apagar l'art en una bellesa sense ànima. (...) [Els artistes manieristes, que treballen entre la tercera dècada i el final del segle XVI, i entre els que subratllem Tintoretto, El Greco, Brueghel, el Miquel Àngel tardà] són tan decididament realistes com idealistes, i la unitat complexa i gairebé no diferenciada de naturalisme i espiritualisme, de falta de forma i formalisme, de concreció i abstracció en el seu art, és la fórmula fonamental de tot l'estil, que els uneix els uns amb els altres. (...) El Manierisme cortesà [dels Mèdici a Florència, de Francesc I a Fontainebleau, de Felip II a Madrid, de Rodolf II a Praga, d'Albert V a Munich] és, especialment el la seva forma tardana, un moviment unitari i d'extensió europea: el primer gran estil internacional des del Gòtic. (...) Però el Manierisme no només te en comú amb el Gòtic aquest internacionalisme. La renovació religiosa de l'època, la nova mística, la nostàlgia de desmaterialització i salvació, el menyspreu del cos i l'endinsar-se en la vivència del sobrenatural porten a una "gotificació" que troba sovint expressió no tan sols evident, sinó exagerada, el les proporcions allargades de les formes manieristes. (...) El Gòtic va donar, a través de l'animació de la figura humana, el primer gran pas en l'evolució de l'art expressiu modern; el segon el va donar el Manierisme, amb la dissolució de l'objectivisme renaixentista, l'accentuació del punt de vista personal de l'artista i l'experiència personal de l'espectador."


Arnold Hauser a Història social de la literatura i l'art (1951)