Intemporalitat

"L'art clàssic no es va ocupar d'elaborar la profunda i total oposició entre la temporalitat de l'ésser mortal i la intemporalitat de la seva configuració artística. Més aviat - amb la reserva d'algunes excepcions significatives - va mirar d'esquivar-la i de simplificar-la, elevant el seu objecte, amb totes les seves qualitats i significacions, a l'esfera de la intemporalitat. Ho va poder fer perquè el va convertir en un tipus. Només l'individu mor, el tipus no. En allunyar-se d'aquell per representar a aquest va disminuir la tibantor entre la forma artística com a tal i el seu contingut contingent; per sobre d'ambdós hi va posar la idea de la intemporalitat. Va reduir els objectes, com a materials artístics, a aquella capa o significació en la que - com per si mateixa i sense resistència - entren en l'estil universal; els va reduir al que per endavant i per si mateix pot valdre com a intemporal, és a dor, als seus tipus, al seu ésser abstracte i en general expressable, tot i que no per conceptes. L'objecte mateix, segons el que es veia d'ell i el que d'ell s'admetia en la creació artística, havia de romandre a prop de l'estil que determinava la creació. La intemporalitat artística s'atenia a l'objecte, precisament assimilable a ella, i a l'immortal de l'aparença humana; ja que el gènere o el tipus de cada un és l'estrany a la mort."

Georg Simmel a Rembrandt (1916)