 |
| Klee 1920 |
Anomeno “escriptors innocents” aquells que, creient en la humanitat i estimant-la, es preocupen més per transmetre això que per la perfecció de la forma literària.
Alguns d'ells (Hermann Hesse, John Steinbeck, François Mauriac, Heinrich Böll...) fins i tot van rebre el Premi Nobel de Literatura; altres (Georges Bernanos, Graham Greene, Jean Giono, C.S. Lewis, Friedrich Dürrenmatt...) no. Però aquest amor als altres humans els guia a tots ells, i ells ens ajuden a nosaltres a transitar per aquest mateix camí. Són escriptors al servei de la humanitat, més que no pas al servei de la seva obra. I saben transmetre, encomanar, la seva passió. D'aquí el seu gran valor.
Hi ha dos escriptors més que entrarien en aquesta categoria, tot i que potser han excel·lit més en l'assaig que en la creació literària estricta: Stefan Zweig i Romain Rolland. Tots dos eren amics de Hermann Hesse, i amics entre ells. Zweig i Hesse eren també amics de Thomas Mann, el qual podria també entrar en la categoria dels "escriptors innocents" pel que fa a les seves posicions ideològiques, però que en canvi assoleix uns nivells de perfecció en la creació literària que el situen a un nivell més elevat, reconegut amb el Premi Nobel i un reconeixement unànime pel que fa a la seva categoria literària, cosa que no passa amb Zweig i Hesse, per exemple.
A l'epíleg a la seva edició de la correspondència entre Stefan Zweig i Hermann Hesse (Acantilado, Barcelona 2009), Volker Michels fa una colla d'interessants reflexions sobre aquests dos autors i subratlla alguns dels passatges de la correspondència. Recorda, per exemple, un paràgraf de Zweig a Hesse d'una carta de la tardor de 1922: "Recorrem interiorment camins molt propers (...) aquesta època ens ha commocionat d'igual manera a tots dos i (...) hem estat portats per un camí interior que a alguns els hi semblarà potser massa apartat, com si fugíssim, mentre que nosaltres sabem que és, precisament, un intent d'arribar al que és essencial."
Michels recorda que Hesse (i Mann) eren més aviat crítics amb la qualitat estilística de Zweig. I afegeix: "Qui s'hagi pres la feina d'investigar els punts febles de l'estil de Zweig haurà verificat segurament que aquest es troba indissolublement lligat a altres aspectes dels seus textos, elements la qualitat dels quals molt pocs autors poden igualar. Els defectes de l'obra de Zweig poden atribuir-se, en general, a una mateixa causa: una tendència a l'excés de claredat, la necessitat que les seves afirmacions fossin, en la mesura del possible, comprensibles per a tothom. D'aquí els contorns excessivament nítids, les simplificacions arrebatadores i exaltades, que no molesten tant al públic en general però incordien el lector exquisit, el qual n'hauria tingut prou amb un piano allí on Zweig fa servir un fortíssimo. Expressions com "mai s'havia patit tant", que Zweig fa servir repetidament - i que sembla ser la seva preferida a l'hora de caracteritzar l'entorn de destacats artistes, per tal de mostrar la força creativa del dolor, la seva condició de premissa per al sorgiment de determinades obres- perden tota la seva contundència precisament a causa del seu ús reiterat. Però, en definitiva, ¿què són aquestes recapitulacions i exageracions encaminades a promoure la eficàcia i la intel·ligibilitat, en comparació amb l'abundància i la varietat del que aquest escriptor és capaç de percebre i descriure? Cal veure com aquestes fallades desapareixen en l'amplària de la figura d'un home que no només va recorrer tota Europa, sinó el món sencer, sempre a la recerca de coneixements detallats i exemples il·lustratius; un home capaç de descobrir els mòbils més ocults de la psique humana. ¿Quin autor podria, com ell, transposar el passat en el present d'una manera tan concisa? ¿Qui té la sort d'expressar tanta emotivitat, traslladar-la a la consciència i així, mantenir a ratlla els seus dimonis? ¿Qui sap mostrar, com Stefan Zweig, o d'una manera que se li aproximi per la seva eficàcia, el que és bo i desitjable, és a dir, aquells camins que condueixen a la humanització dels éssers humans? No falten a la literatura anàlisis enginyoses sobre una època, ni anticipacions visionàries d'un futur depriment. Falten però, motivacions que ens arranquin de la misèria, exemples d'una integritat que no permeti divisió entre la forma de pensar i la d'actuar. En aquest aspecte, és a dir, en les qüestions principals, Hesse i Zweig van estar sempre d'acord i mai aquell va qüestionar els punts en comú de les seves respectives postures polítiques, ni l'estimulant idealisme del seu colega."
Crec que aquesta defensa de Zweig per part de Michels es podria transposar, amb les especificitats corresponents a cada cas, a molts dels que abans hem assenyalat com a "escriptors innocents". Com també se'ls podria aplicar el comentari que segueix. Michels diu, parlant de la manca d'interès del món acadèmic per Zweig i Hesse (i després de recordar que Sartre qualificava l'obra de Saint-Éxupery com a "kitsch humanista"): "És potser la seva inequívoca defensa de la raó, del bé i de l'humanisme, que no admet divisions entre l'ètica i l'estètica, el que bloqueja als llibres d'escriptors com Hesse i Zweig el camí vers el debat acadèmic. I és que, sembla ser, no hi ha res al que l'acadèmia estigui menys disposada que a estudiar els continguts, és a dir, a les incòmodes exigències i conseqüències que resulten de la lectura dels llibres." I recorda aquest text de Zweig de 1936: "Des de la guerra, he sentit com a un deure moral escriure únicament en una direcció, justament en aquella que serveix d'auxili a la nostra època, per tal que es continuï desenvolupant d'una manera positiva: il·lustrant el passat i amonestant el present, perquè crec que només pot ser considerat valuós aquell esforç que estimula la unitat entre els homes i fa més profunda l'entesa entre els pobles."
Hi ha dos escriptors més que entrarien en aquesta categoria, tot i que potser han excel·lit més en l'assaig que en la creació literària estricta: Stefan Zweig i Romain Rolland. Tots dos eren amics de Hermann Hesse, i amics entre ells. Zweig i Hesse eren també amics de Thomas Mann, el qual podria també entrar en la categoria dels "escriptors innocents" pel que fa a les seves posicions ideològiques, però que en canvi assoleix uns nivells de perfecció en la creació literària que el situen a un nivell més elevat, reconegut amb el Premi Nobel i un reconeixement unànime pel que fa a la seva categoria literària, cosa que no passa amb Zweig i Hesse, per exemple.
A l'epíleg a la seva edició de la correspondència entre Stefan Zweig i Hermann Hesse (Acantilado, Barcelona 2009), Volker Michels fa una colla d'interessants reflexions sobre aquests dos autors i subratlla alguns dels passatges de la correspondència. Recorda, per exemple, un paràgraf de Zweig a Hesse d'una carta de la tardor de 1922: "Recorrem interiorment camins molt propers (...) aquesta època ens ha commocionat d'igual manera a tots dos i (...) hem estat portats per un camí interior que a alguns els hi semblarà potser massa apartat, com si fugíssim, mentre que nosaltres sabem que és, precisament, un intent d'arribar al que és essencial."
Michels recorda que Hesse (i Mann) eren més aviat crítics amb la qualitat estilística de Zweig. I afegeix: "Qui s'hagi pres la feina d'investigar els punts febles de l'estil de Zweig haurà verificat segurament que aquest es troba indissolublement lligat a altres aspectes dels seus textos, elements la qualitat dels quals molt pocs autors poden igualar. Els defectes de l'obra de Zweig poden atribuir-se, en general, a una mateixa causa: una tendència a l'excés de claredat, la necessitat que les seves afirmacions fossin, en la mesura del possible, comprensibles per a tothom. D'aquí els contorns excessivament nítids, les simplificacions arrebatadores i exaltades, que no molesten tant al públic en general però incordien el lector exquisit, el qual n'hauria tingut prou amb un piano allí on Zweig fa servir un fortíssimo. Expressions com "mai s'havia patit tant", que Zweig fa servir repetidament - i que sembla ser la seva preferida a l'hora de caracteritzar l'entorn de destacats artistes, per tal de mostrar la força creativa del dolor, la seva condició de premissa per al sorgiment de determinades obres- perden tota la seva contundència precisament a causa del seu ús reiterat. Però, en definitiva, ¿què són aquestes recapitulacions i exageracions encaminades a promoure la eficàcia i la intel·ligibilitat, en comparació amb l'abundància i la varietat del que aquest escriptor és capaç de percebre i descriure? Cal veure com aquestes fallades desapareixen en l'amplària de la figura d'un home que no només va recorrer tota Europa, sinó el món sencer, sempre a la recerca de coneixements detallats i exemples il·lustratius; un home capaç de descobrir els mòbils més ocults de la psique humana. ¿Quin autor podria, com ell, transposar el passat en el present d'una manera tan concisa? ¿Qui té la sort d'expressar tanta emotivitat, traslladar-la a la consciència i així, mantenir a ratlla els seus dimonis? ¿Qui sap mostrar, com Stefan Zweig, o d'una manera que se li aproximi per la seva eficàcia, el que és bo i desitjable, és a dir, aquells camins que condueixen a la humanització dels éssers humans? No falten a la literatura anàlisis enginyoses sobre una època, ni anticipacions visionàries d'un futur depriment. Falten però, motivacions que ens arranquin de la misèria, exemples d'una integritat que no permeti divisió entre la forma de pensar i la d'actuar. En aquest aspecte, és a dir, en les qüestions principals, Hesse i Zweig van estar sempre d'acord i mai aquell va qüestionar els punts en comú de les seves respectives postures polítiques, ni l'estimulant idealisme del seu colega."
Crec que aquesta defensa de Zweig per part de Michels es podria transposar, amb les especificitats corresponents a cada cas, a molts dels que abans hem assenyalat com a "escriptors innocents". Com també se'ls podria aplicar el comentari que segueix. Michels diu, parlant de la manca d'interès del món acadèmic per Zweig i Hesse (i després de recordar que Sartre qualificava l'obra de Saint-Éxupery com a "kitsch humanista"): "És potser la seva inequívoca defensa de la raó, del bé i de l'humanisme, que no admet divisions entre l'ètica i l'estètica, el que bloqueja als llibres d'escriptors com Hesse i Zweig el camí vers el debat acadèmic. I és que, sembla ser, no hi ha res al que l'acadèmia estigui menys disposada que a estudiar els continguts, és a dir, a les incòmodes exigències i conseqüències que resulten de la lectura dels llibres." I recorda aquest text de Zweig de 1936: "Des de la guerra, he sentit com a un deure moral escriure únicament en una direcció, justament en aquella que serveix d'auxili a la nostra època, per tal que es continuï desenvolupant d'una manera positiva: il·lustrant el passat i amonestant el present, perquè crec que només pot ser considerat valuós aquell esforç que estimula la unitat entre els homes i fa més profunda l'entesa entre els pobles."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada