Lament de Job

Nolde 1924

"Si crido perquè m'ajudin, ningú no em respon;
si demano auxili, ningú no em fa justícia.

Déu m'ha barrat el camí, i no puc passar:
omple de tenebra les meves rutes.
M'ha despullat d'allò que m'honorava,
m'ha llevat la corona del prestigi.
Em soscava per tots cantons i trontollo,
arrenca, com un arbre, la meva esperança.
Arbora contra mi el seu enuig,
em tracta com si fos un enemic.
Les seves tropes arriben totes juntes,
construeixen terraplens per atacar-me,
acampen encerclant la meva tenda.
Déu allunya de mi els meus germans,
els coneguts em tracten com un foraster;
ja no em visiten els amics,
els parents s'han oblidat de mi.

Tingueu pietat de mi, amics meus,
que la mà del Senyor m'ha colpejat!
Per què em perseguiu com Déu em persegueix?
¿Encara no m'heu masegat prou?"


Job 19, 7-14 i 21-22



"Si jo pogués reviure els temps passats,
aquells dies en què Déu em protegia,
quan brillava damunt meu la seva llum
i la seva claror em guiava en la fosca,
quan em trobava en la plenitud de la vida
i Déu, l'amic, em guardava la casa!
El Totpoderós era encara vora meu
i els meus fills m'envoltaven.
Podia banyar-me els peus amb llet,
del terreny pedregós en treia rius d'oli.
Quan sortia a la porta de la ciutat,
quan prenia seient a la plaça,
els joves m'obrien pas en veure'm
i els ancians es posaven drets.
Els prohoms paraven d'enraonar,
tenien la boca closa.
Els governants abaixaven la veu,
la llengua se'ls encastava al paladar.
La gent que em sentia em felicitava,
tothom qui ho veia en donava testimoni:
jo salvava el pobre suplicant
i l'orfe sense empara.
Els agonitzants em beneïen.
Jo tornava el goig al cor de la viuda.
Per vestit em posava la justícia,
el dret em feia de mantell i diadema.
Jo era els ulls del cec
i els peus del coix,
era el pare dels pobres
i l'advocat dels estrangers.
Jo trencava les barres del malvat
i li treia la presa de les dents.
Pensava: «Moriré dintre el meu niu,
amb tants dies com grans de sorra.
Tinc les arrels plantades vora l'aigua,
la rosada fa nit a les meves branques.
El meu prestigi augmenta i es renova,
em rejoveneixo com un arc tensat.»
Tothom m'escoltava amb atenció,
acollien en silenci el meu consell.
Ningú no objectava res al que jo deia,
el meu discurs els amarava gota a gota.
M'esperaven com s'espera la pluja,
com qui es deleix pels ruixats de primavera.
Jo somreia als qui no tenien confiança,
la llum del meu rostre els sostenia.
Era el seu cabdill i els mostrava el camí,
seia com un rei entre la tropa,
jo, el consolador dels afligits."


Job 29, 2-25



"Déu m'ha llançat al fang
i jo m'he tornat pols i cendra.
Jo t'imploro, Déu meu, i no em respons!
Estic davant teu, tu veus el que em passa.
T'has tornat cruel envers mi,
m'empaites amb la força de la teva mà.
Em carregues a la gropa del vent
i em sacseja la tempesta.
Sé que em portes a la mort,
el lloc reservat a tots els vivents.
¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna?
¿A qui no fa cridar auxili el dolor?
¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia?
¿No he sentit compassió davant el pobre?
Jo esperava el benestar
i ha vingut el desastre,
anhelava la llum
i ha arribat la foscor.
Se'm remouen les entranyes sense parar,
tinc al davant dies d'aflicció.
Camino tot trist, sense escalf.
M'alço en l'assemblea i crido auxili."


Job 30, 19-28