Un dels més antics fragments de la Bíblia (Deuteronomi 26, 5-9), resumeix com es veia el poble jueu, i és significatiu tant pel que s’hi diu com pel que no s’hi diu:
“El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l’acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l’ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel.”
“El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l’acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l’ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel.”
El poble jueu es considera descendent del patriarca Abraham, o sigui de tribus nòmades que cap al 1900 a.C. es traslladaren des de Ur, a Mesopotàmia cap a l'oest a la recerca d'un espai on arrelar. S'instal·laren a la terra de Canaan, al voltant del riu Jordà. Ja gran, Abraham tingué un fill de la seva esposa Sara, i la seva fe en el Senyor era tan gran que estava disposat a oferir aquest únic fill Isaac en sacrifici; el Senyor, però, veient la seva fe, el va alliberar del manament.
Isaac tingué dos fills, Jacob i Esaú; Jacob era el petit, però comprà la primogenitura per un plat de llenties un dia que Esaú tenia gana (totes aquestes històries cal interpretar-les en clau simbòlica; en aquest cas, pot assenyalar que qui posa per davant la materialitat, el menjar, perd el favor del Senyor). Jacob és anomenat sovint també “Israel”, i sembla ser l’iniciador “real” de la història del poble d'Israel; Abraham seria una mena de pròleg incorporat després per vincular Israel a precedents mesopotàmics. Així mateix, Abraham és una figura “ideal” (obedient a Déu, moralment íntegre i devotament fidel), mentre que Jacob és més “real” (intrigant, llest, astut...).
Isaac tingué dos fills, Jacob i Esaú; Jacob era el petit, però comprà la primogenitura per un plat de llenties un dia que Esaú tenia gana (totes aquestes històries cal interpretar-les en clau simbòlica; en aquest cas, pot assenyalar que qui posa per davant la materialitat, el menjar, perd el favor del Senyor). Jacob és anomenat sovint també “Israel”, i sembla ser l’iniciador “real” de la història del poble d'Israel; Abraham seria una mena de pròleg incorporat després per vincular Israel a precedents mesopotàmics. Així mateix, Abraham és una figura “ideal” (obedient a Déu, moralment íntegre i devotament fidel), mentre que Jacob és més “real” (intrigant, llest, astut...).
Jacob tingué dotze fills, que originaren les dotze tribus d'Israel (cal recordar que dotze és el darrer dels números amb significat simbòlic fort, i deu representar la totalitat, el conjunt complet, el tot harmònic i ben vertebrat. Per això deuen ser dotze els mesos de l'any, i els signes del zodíac, i les tribus d'Israel, i els deixebles de Jesús...). Una d’aquestes dotze tribus fou la de Judà, molt poderosa, i d’aquest terme deriven “jueu” i “judaisme”.
Un dels dotze fills de Jacob, Josep, es traslladà a Egipte cap al 1700 a.C. i hi feu sort; com que hi havia feina, hi cridà al poble jueu. Però en generacions posteriors els faraons es posaren a oprimir al poble jueu i aquest hagué de decidir-se a lluitar per la seva llibertat i pel retorn a la terra de Canaan, la terra promesa. El líder d'aquesta lluita i consolidador de la identitat religiosa jueva fou Moisès, pel que sembla educat pels egipcis però que recuperà i aprofundí la fe del seu poble i el conduí fora d'Egipte durant el regnat del faraó Ramsès II, passant per experiències intenses com el pas del Mar Roig o l'experiència de revelació de Jahveh al Sinaí (tot i que hi ha una hipòtesi que aquesta revelació ve d’un grup de tribus que no havien estat a Egipte i que es van aplegar a les que havien fet l’experiència de l’Èxode per a conquerir Canaan. Aquestes tribus tenien com a tradició pròpia l’haver tingut una experiència de la divinitat en una muntanya sagrada, de la qual en derivaven el pacte de l’aliança amb Déu i la recepció de la llei divina. Després les dues tradicions es fusionen en una de sola, personalitzada en Moisès, que degué ser un personatge excepcional: cap de tribu, líder militar, sacerdot, vident inspirat, legislador i profeta).
Jahveh no és realment el nom genèric de Déu. En hebreu, Déu és El, Eloah o Elohim (plural majestàtic). També se l’anomena “el Senyor”, Adonai. I quan es vol subratllar la seva incognoscibilitat i no identificació amb res se l'anomena Ein Sof. Jahveh és també una indicació que, de fet, Déu no té nom, és innombrable, inefable. A Èxode 3, 14 Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, i Déu diu “Jo soc el qui soc. Així parlaràs als israelites: m’envia Jo soc”. Una genial manera que es va trobar per representar aquesta manca de nom va ser designar la divinitat amb quatre lletres impronunciables (una iod, una he, una vav i una altra he, escrites de dreta a esquerra), que més aviat semblen invocar a una inspiració i una expiració amb les pauses posteriors corresponents.
Part de la revelació del Sinaí eren les Taules de la Llei, on hi havia inscrits els “deu manaments”. Es van dipositar en una caixa de fusta recoberta d’or, amb les figures de dos àngels al damunt. Era l’Arca de l’Aliança. Quan acampaven, la posaven sota una gran tenda que era també lloc de trobament, la Tenda de la Reunió. Aquests són els deu manaments (Èxode 20, 1-17 i Deuteronomi 5, 6-21):
Un dels dotze fills de Jacob, Josep, es traslladà a Egipte cap al 1700 a.C. i hi feu sort; com que hi havia feina, hi cridà al poble jueu. Però en generacions posteriors els faraons es posaren a oprimir al poble jueu i aquest hagué de decidir-se a lluitar per la seva llibertat i pel retorn a la terra de Canaan, la terra promesa. El líder d'aquesta lluita i consolidador de la identitat religiosa jueva fou Moisès, pel que sembla educat pels egipcis però que recuperà i aprofundí la fe del seu poble i el conduí fora d'Egipte durant el regnat del faraó Ramsès II, passant per experiències intenses com el pas del Mar Roig o l'experiència de revelació de Jahveh al Sinaí (tot i que hi ha una hipòtesi que aquesta revelació ve d’un grup de tribus que no havien estat a Egipte i que es van aplegar a les que havien fet l’experiència de l’Èxode per a conquerir Canaan. Aquestes tribus tenien com a tradició pròpia l’haver tingut una experiència de la divinitat en una muntanya sagrada, de la qual en derivaven el pacte de l’aliança amb Déu i la recepció de la llei divina. Després les dues tradicions es fusionen en una de sola, personalitzada en Moisès, que degué ser un personatge excepcional: cap de tribu, líder militar, sacerdot, vident inspirat, legislador i profeta).
Jahveh no és realment el nom genèric de Déu. En hebreu, Déu és El, Eloah o Elohim (plural majestàtic). També se l’anomena “el Senyor”, Adonai. I quan es vol subratllar la seva incognoscibilitat i no identificació amb res se l'anomena Ein Sof. Jahveh és també una indicació que, de fet, Déu no té nom, és innombrable, inefable. A Èxode 3, 14 Moisès pregunta a Déu quin és el seu nom, i Déu diu “Jo soc el qui soc. Així parlaràs als israelites: m’envia Jo soc”. Una genial manera que es va trobar per representar aquesta manca de nom va ser designar la divinitat amb quatre lletres impronunciables (una iod, una he, una vav i una altra he, escrites de dreta a esquerra), que més aviat semblen invocar a una inspiració i una expiració amb les pauses posteriors corresponents.
Part de la revelació del Sinaí eren les Taules de la Llei, on hi havia inscrits els “deu manaments”. Es van dipositar en una caixa de fusta recoberta d’or, amb les figures de dos àngels al damunt. Era l’Arca de l’Aliança. Quan acampaven, la posaven sota una gran tenda que era també lloc de trobament, la Tenda de la Reunió. Aquests són els deu manaments (Èxode 20, 1-17 i Deuteronomi 5, 6-21):
"Déu va donar al poble d'Israel aquests manaments:
Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir del país d'Egipte, la terra on eres esclau.
1 - No tinguis cap altre déu fora de mi. No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d'aquí baix. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m'estimen. Però, per als qui m'estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions.
2 - No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom.
3 - Recorda't de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni cap dels teus animals, ni l'immigrant que resideix a la teva ciutat. Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s'hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l'ha consagrat.
4 - Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu.
5 - No matis.
6 - No cometis adulteri.
7 - No robis.
8 - No acusis ningú falsament.
9 - No desitgis la dona d'un altre.
10 - No cobegis la casa d'un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany."
Moisès té atribuïda la redacció dels cinc llibres de la Torà: Gènesi, que els jueus anomenen Bereshit (que és la primera paraula del text: “en el principi”) on s'explica la creació del món i de la humanitat amb Adam i Eva, l'expulsió del Paradís, la lluita dels seus fills Caín i Abel, el Diluvi universal i l'arca de Noè, la torre de Babel i la història d'Abraham, Isaac, Jacob i Josep; Èxode, on es descriu la fugida d'Egipte i l'Aliança amb Jahveh; Levític, dedicat a l'establiment de codis i rituals; Nombres, que recull l'experiència de l'anada des del Sinaí a les planes de Moab, i Deuteronomi (Deborim en hebreu), que recull els discursos finals i la mort de Moisès. Es considera que els onze primers capítols del Gènesi recullen mitologies mesopotàmiques i egípcies, adaptades pel pensament hebreu posterior. La segona part de les escriptures sagrades jueves s’anomena Nebim (“profetes”) I la tercera Ketubim (“escrits”). Les inicials de les tres parts són TNK, pronunciat TaNaK, abastant el conjunt de l’escriptura jueva, que serà anomenada ”Antic Testament” per la tradició cristiana.
Un primer període després de la mort de Moisès, descrit en llibres com Josuè, Jutges, Rut, Samuel i Reis) abasta l'experiència de la conquesta de Canaan en lluita amb les tribus veïnes, etapa regida pels anomenats jutges (alliberadors, líders carismàtics, com també ho fou Dèbora; són exaltats per Jahveh i sobre ells baixa el seu esperit). Els jutges més coneguts són Josué (successor de Moisès i conqueridor de Canaan als amorreus), Gedeó, Samsó i Samuel (vident, sacerdot i jutge). És una etapa teocràtica, els eixos de la qual són el culte, la llei i el carisma. Políticament, Israel és una mena de confederació de tribus. L’agricultura va agafant més pes en la vida jueva i això es reflecteix en la seva evolució religiosa en detriment del profetisme mosaic.
Un primer període després de la mort de Moisès, descrit en llibres com Josuè, Jutges, Rut, Samuel i Reis) abasta l'experiència de la conquesta de Canaan en lluita amb les tribus veïnes, etapa regida pels anomenats jutges (alliberadors, líders carismàtics, com també ho fou Dèbora; són exaltats per Jahveh i sobre ells baixa el seu esperit). Els jutges més coneguts són Josué (successor de Moisès i conqueridor de Canaan als amorreus), Gedeó, Samsó i Samuel (vident, sacerdot i jutge). És una etapa teocràtica, els eixos de la qual són el culte, la llei i el carisma. Políticament, Israel és una mena de confederació de tribus. L’agricultura va agafant més pes en la vida jueva i això es reflecteix en la seva evolució religiosa en detriment del profetisme mosaic.
El període següent passa per la unificació de les tribus i la polèmica instauració de la monarquia (Gedeó s’havia negat a fer aquest pas, tot i ser-li demanat), sota la pressió de la invasió filistea (poble desplaçat de les seves terres per la invasió grega del Peloponès). Serà el cicle que comença amb Saül, que passa de líder militar carismàtic a autòcrata (però que no assumeix encara l’autoritat religiosa).
El segon protagonista del cicle és el rei David (1012-972 a.C.), un personatge complex i contradictori, amb grans errors i penediments: líder militar, conquereix Jerusalem als jebuseus -santuari cananeu on es retia culte a un déu anomenat El-Elyon, Sedek i Shalem- i en fa capital del regne i centre del culte a Jahveh, traslladant-hi l’Arca de l’Aliança –ell fa una dansa ritual en aquesta processó- i iniciant la construcció d’un nou temple; s’enfronta amb èxit als filisteus; i és polígam: Abigaíl, Aljinoam, Micol...
El tercer protagonista és el rei Salomó, també polígam, famós per la saviesa que se li atribueix; ell acaba la construcció del temple de Jerusalem i consolida la monarquia centralitzada i autocràtica a l’estil egipci, amb una cort molt rica damunt d’un poble oprimit. Introdueix a Jerusalem cultes egipcis, moabites, ammonites, fenicis i hitites, a més dels cananeus que s’havien mantingut, mentre lluny de la cort es mantenia el culte jahvista tradicional. La tensió entre el jahvisme profètic i la influència dels sistemes babilònics i egipcis es veu a les paraules del profeta Natan al rei David: “Vés i digues a David, el meu servent: “Això diu el Senyor: No m’has pas de construir tu el casal on he de residir. D’ençà del dia que vaig fer pujar el poble d’Israel fins ara, no he residit mai en cap palau; anava sempre en una tenda, en un tabernacle. A tot arreu on he anat enmig del poble d’Israel, ¿m’he queixat mai a cap dels jutges a qui manava de conduir el meu poble, que no m’haguessin construït un palau de cedre?”” (1Cr 17, 4-6).
Els profetes són una altra gran aportació jueva a la religiositat universal. Inicialment, sembla que es tractava d’un fenomen col·lectiu (Primer llibre de Samuel 1 a 10), i el seu caràcter era més extàtic que ètic. Després vingueren els profetes individuals de tradició oral (Elies, Eliseu, Natan i Ajiyya), en els quals èxtasis i ètica es barrejaven; la seva paraula era aguda i poderosa, i rebien la visita de Déu quan eren sols; demanaven justícia en nom de Déu, però s’adreçaven principalment a comportaments individuals injustos. El tercer grup és el dels grans profetes de tradició escrita (entre els quals Amos, Osees, Joel, Miquees, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel, Malaquies); aquests ja incloïen en els seus clams aquells mals procedents de la mateixa estructura social, de la corrupció de l’ordre social i les institucions opressores. Els profetes consideraven que la justícia social és un prerequisit per a l’estabilitat política; que la injustícia no pot prevaldre, ja que els estàndards de Déu són alts: ell no tolerarà per sempre l’explotació, la corrupció i la mediocritat. Els profetes estaven convençuts que tots els éssers humans tenen drets que fins i tot els reis han de respectar. Eren una força estranya i explosiva, i han esdevingut un referent fins als nostres dies.
A nivell històric, sembla ser que Elies i Eliseu són del segle IX a.C.; Amós, Osees i Jonàs del segle VIII a.C.; Miquees, Isaïes i Joel del segle VII a.C.; i Jeremies, Ezequiel i Daniel del segle VI a.C., temps de la deportació a Babilònia i la consegüent influència iraniana. Malaquies viu ja el retorn, és el darrer dels grans profetes d'Israel. Els profetes s’oposaven a la degradació del culte i dels costums i la corrupció, preconitzaven el retorn a les arrels fundacionals del judaisme (època mosaica) i defensaven un ordre social més just. Això es feu en tensió amb la monarquia despòtica, de tendències sovint sincrètiques a nivell religiós i que, collant fiscalment al camperolat, agreujava la polarització entre rics i pobres, entre la ostentació urbana i la depressió rural. El missatge dels profetes va quedar potenciat per la conquesta d’Israel per part de l’Imperi assiri i la deportació dels jueus a Babilònia el 587 a.C. Els profetes, i no només els d’Israel, s’adrecen als seus coetanis proclamant, de forma més aviat compulsiva, la concepció d’un poder o d’un ésser superior a ells, que els impel·lia a compartir amb altres humans la seva visió, fins i tot en ocasions en les que el més segur, o més fàcil, o més lògic hauria estat romandre callats.
A nivell històric, sembla ser que Elies i Eliseu són del segle IX a.C.; Amós, Osees i Jonàs del segle VIII a.C.; Miquees, Isaïes i Joel del segle VII a.C.; i Jeremies, Ezequiel i Daniel del segle VI a.C., temps de la deportació a Babilònia i la consegüent influència iraniana. Malaquies viu ja el retorn, és el darrer dels grans profetes d'Israel. Els profetes s’oposaven a la degradació del culte i dels costums i la corrupció, preconitzaven el retorn a les arrels fundacionals del judaisme (època mosaica) i defensaven un ordre social més just. Això es feu en tensió amb la monarquia despòtica, de tendències sovint sincrètiques a nivell religiós i que, collant fiscalment al camperolat, agreujava la polarització entre rics i pobres, entre la ostentació urbana i la depressió rural. El missatge dels profetes va quedar potenciat per la conquesta d’Israel per part de l’Imperi assiri i la deportació dels jueus a Babilònia el 587 a.C. Els profetes, i no només els d’Israel, s’adrecen als seus coetanis proclamant, de forma més aviat compulsiva, la concepció d’un poder o d’un ésser superior a ells, que els impel·lia a compartir amb altres humans la seva visió, fins i tot en ocasions en les que el més segur, o més fàcil, o més lògic hauria estat romandre callats.
La TaNaK combina la història política d'Israel amb la seva maduració religiosa, magistralment plasmada al llibre dels Salms, als llibres sapiencials (plens de saviesa, que inclouen el llibre de Job, Proverbis, el Cohèlet o Eclesiastès, Saviesa i el Siràcida o Eclesiàstic) i als poemes lírics del Càntic dels Càntics, atribuïts a Salomó.
I per tot arreu surt el seu estricte monoteisme (si Déu és aquell al que hom lliura la vida sense reserves, tenir més d’un Déu portaria a lleialtats dividides...): “Escolta, Israel, el Senyor, el nostre Déu, és només un” (Deuteronomi 6, 4), i la visió d’aquest Déu com a personal (o sigui que, en darrera instància, la realitat última s’assembla més a una persona que a una cosa, s’assembla més a una ment que a una màquina; és un “Altre”). El Déu d’Israel no és prosaic (és un Ésser de majestat abrumadora), no és caòtic (es fon en una unitat divina), no és amoral o indiferent (és un Déu de justícia i amor); d’aquí la gran estima que el poble d’Israel tenia per la seva concepció de Déu, pel “seu” Déu. I l’obra d’aquest Déu creador, el món, és molt bona, té un valor inqüestionable, com proclama insistentment el primer fragment de la Torà, on es descriu la creació del món (Gènesi 1). Això inclou els humans, que tot i la seva fragilitat (“són com l’herba”, Salm 90, 6; “són fang”, Salm 103, 14; “són tan fàcils de destruir com una papallona nocturna”, Job 4, 19) i la seva capacitat per fer el mal (per ser “pecadors” , Salm 51, 5, que vol dir capaços de “no encertar-la”), són d’una innombrable grandesa, (imatge de Déu), dotats de llibertat i fills de Déu. Com diu Huston Smith, amb aquests trets es perfila una condició humana que evita uns quants equívocs: el romanticisme (impedit per la fragilitat), el reduccionisme d’aspiració (impedit per la grandesa), el sentimentalisme (impedit pel pecat), la irresponsabilitat (impedida per la llibertat) i una concepció de la vida com quelcom a la deriva en un mar fred i indiferent (impedida per la paternitat divina).
Un altre tret fonamental del judaisme és el valor donat a la història. Per a aquesta tradició, la història és d’una importància primordial, i té sentit. Això permet fonamentar determinades actituds envers l’ordre social i la vida col·lectiva: val la pena preocupar-se activament per les qüestions socials, polítiques i culturals de la vida. No estem “per sobre de les circumstàncies”, estem “en les circumstàncies”; el context en el que es viu la vida és rellevant. I ens hem d’interessar i sentir-nos responsables dels problemes que afecten a les societats i les cultures. L’àmbit social no ens pot ser indiferent. D’aquí també la rellevància de l’acció col·lectiva, de prendre iniciatives compartides per canviar coses (planificar, organitzar, actuar conjuntament; el patró establert per l’èxode d’Egipte és ben present a la mentalitat del judaisme, i en aquell moment alliberador fundacional hi veien la manifestació del poder i la bondat de Déu i del seu interès per la història). Cal estar atent per trobar els moments més favorables, les oportunitats decisives. Es pot canviar el món, i per fer-ho s’ha de posar més l’accent en el que hauria de ser que en el que és. Hi pot haver progrés, les condicions de vida poden ser millorades.
I per tot arreu surt el seu estricte monoteisme (si Déu és aquell al que hom lliura la vida sense reserves, tenir més d’un Déu portaria a lleialtats dividides...): “Escolta, Israel, el Senyor, el nostre Déu, és només un” (Deuteronomi 6, 4), i la visió d’aquest Déu com a personal (o sigui que, en darrera instància, la realitat última s’assembla més a una persona que a una cosa, s’assembla més a una ment que a una màquina; és un “Altre”). El Déu d’Israel no és prosaic (és un Ésser de majestat abrumadora), no és caòtic (es fon en una unitat divina), no és amoral o indiferent (és un Déu de justícia i amor); d’aquí la gran estima que el poble d’Israel tenia per la seva concepció de Déu, pel “seu” Déu. I l’obra d’aquest Déu creador, el món, és molt bona, té un valor inqüestionable, com proclama insistentment el primer fragment de la Torà, on es descriu la creació del món (Gènesi 1). Això inclou els humans, que tot i la seva fragilitat (“són com l’herba”, Salm 90, 6; “són fang”, Salm 103, 14; “són tan fàcils de destruir com una papallona nocturna”, Job 4, 19) i la seva capacitat per fer el mal (per ser “pecadors” , Salm 51, 5, que vol dir capaços de “no encertar-la”), són d’una innombrable grandesa, (imatge de Déu), dotats de llibertat i fills de Déu. Com diu Huston Smith, amb aquests trets es perfila una condició humana que evita uns quants equívocs: el romanticisme (impedit per la fragilitat), el reduccionisme d’aspiració (impedit per la grandesa), el sentimentalisme (impedit pel pecat), la irresponsabilitat (impedida per la llibertat) i una concepció de la vida com quelcom a la deriva en un mar fred i indiferent (impedida per la paternitat divina).
Un altre tret fonamental del judaisme és el valor donat a la història. Per a aquesta tradició, la història és d’una importància primordial, i té sentit. Això permet fonamentar determinades actituds envers l’ordre social i la vida col·lectiva: val la pena preocupar-se activament per les qüestions socials, polítiques i culturals de la vida. No estem “per sobre de les circumstàncies”, estem “en les circumstàncies”; el context en el que es viu la vida és rellevant. I ens hem d’interessar i sentir-nos responsables dels problemes que afecten a les societats i les cultures. L’àmbit social no ens pot ser indiferent. D’aquí també la rellevància de l’acció col·lectiva, de prendre iniciatives compartides per canviar coses (planificar, organitzar, actuar conjuntament; el patró establert per l’èxode d’Egipte és ben present a la mentalitat del judaisme, i en aquell moment alliberador fundacional hi veien la manifestació del poder i la bondat de Déu i del seu interès per la història). Cal estar atent per trobar els moments més favorables, les oportunitats decisives. Es pot canviar el món, i per fer-ho s’ha de posar més l’accent en el que hauria de ser que en el que és. Hi pot haver progrés, les condicions de vida poden ser millorades.
Després de Salomó, Israel es divideix en dos regnes. El del Nord cau sota la dominació assíria el 721 a.C. i desapareix ("les deu tribus perdudes d'Israel"). El del Sud, el regne de Judà, és conquerit per l’imperi babilònic de Nabucodonosor el 586 a.C., fet que comportà la destrucció del Temple de Jerusalem i la deportació dels jueus a Babilònia. A l’exili de Babilònia es on es comença a escriure la Torà, per tal que no es perdés ni s’oblidés; aquestes escriptures passaran a ser el referent central del judaisme. El 539 a.C., però, el rei persa Cir derrota els babilonis i permet als jueus tornar a Jerusalem, on van reconstruir el Temple. La dominació persa durarà fins el 333 a.C., amb la invasió macedònica de les tropes d’Alexandre el Gran. El 63 a.C. seran els romans de Pompei els que passaran - en part a petició dels saduceus - a dominar el territori, que anomenaran Palestina. Judea passa a ser una província romana, governada per reis locals nomenats per Roma (com Herodes el Gran) i després per procuradors.
És en aquest llarg període de dominacions quan realment es configura el judaisme tal com el coneixem (escriptura, sàbat, sinagoga). Es van anar establint importants comunitats jueves fora d’Israel, principalment a Babilònia i Egipte. Els sacerdots van agafant més significació, i juntament amb el paper dels sacerdots, en aquest període són també rellevants els savis, que originen la literatura sapiencial jueva. Com que els perses els varen tractar millor que els assiris i babilonis, el pensament persa va exercir més influència en el judaisme (resurrecció de la carn, judici final, transformació última de la terra, més pes del dualisme...). Ja abans de l’exili els jueus reflexionaven sobre un problema capital (també treballat pels perses, originàriament monoteistes): Es pot concebre l’univers com l’obra d’un ésser superior, omnipotent, per l’imperi del qual existeix i que contínuament dirigeix el procés de les coses. Ara bé, si apliquem a aquest ésser la noció de virtut moral, ¿com es poden explicar les aparents injustícies de la vida, el sofriment que la humanitat pateix? Davant d’això hi ha la resposta del Llibre de Job (“no s’entén, però això no treu l’experiència existencial del sagrat”) i la resposta dualista persa: el mal no pot venir de Déu sinó d’un altre principi, d’un poder espiritual hostil (el dimoni, Satanàs, Lucifer).
La resistència dels jueus a l’hel·lenització queda reflectida pel Llibre de Daniel (s. II a.C.), que rebé el suport dels fariseus (els “separats”, secta de tendència pietosa i progressista; eren pacients i sincers, ascètics i interessats per la vida del poble) i l’oposició dels saduceus, més conservadors i convencionals i propers al Siràcida. En aquest temps la família Hashmon (amb Judes Macabeu al davant, mort el 160 a.C.) lidera una rebel·lió en forma de guerra de guerrilles contra l’Imperi Selèucida d’Antíoc Epífanes, on convergeixen els sectors pietosos i els independentistes. En acabar-se la persecució grega els saduceus ocuparen el poder polític, al que més tard associaren també als fariseus. Aparegueren altres sectes, com els essenis (pietosos i no conformistes) i els zelotes (activistes polítics en la tradició dels Macabeus). El segle I a.C. es dona un major relleu a la literatura apocalíptica, d’orientació més aviat dualista, messiànica i escatològica (influència persa).
Els romans s’hauran d’enfrontar a la revolta jueva de l’any 66 d.C., derivada de l’intent del procurador Gesi Flori de quedar-se amb una bona part del tresor del Temple; s’hauran de retirar de Jerusalem, però tres anys després les tropes del general Titus reconquereixen la ciutat, el que portarà a una nova destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70 d.C. i a l’eliminació tràgica del darrer focus de resistència jueva a la fortalesa de Massada l’any 74 .d.C. El 132 d.C. els jueus es tornen a rebel·lar, contra l'emperador Adrià: el 135 d.C., els exèrcits d'Adrià vencen els exèrcits jueus i els jueus perden la independència. Jerusalem es convertida en una ciutat pagana anomenada Aelia Capitolina i als jueus se'ls hi prohibeix de viure-hi; el nom del país és canviat de Judea a Siria Palestina. Això porta a l’exili milers de famílies: cap a Egipte, el nord d’Àfrica, la Península Ibèrica (que anomenaran Sefarad, i d’on seran expulsats el 1492), Europa (el 1290 seran expulsats d’Anglaterra), l’Índia, la Xina... S’arriba així a un punt àlgid de la Diàspora (“dispersió”); si bé ja feia segles que els jueus s’havien anat escampant per diversos territoris, a partir del 135 d.C. seran fonamentalment un poble dispers. Els sacrificis al Temple deixaran de ser el referent central, passant a ser-ho l’estudi de la Torà i la tradició oral a acadèmies i sinagogues. Els sacerdots deixen de tenir un paper i el passen a tenir els rabins (literalment “mestres”), que dediquen tota la seva vida a l’estudi de la Torà i a mantenir viu el judaisme. La ment passa a tenir un paper protagonista en la vida religiosa, i les energies mentals s’orienten vers la pietat. Estudiar i interpretar les escriptures esdevé una mena de culte. Sobre aquestes bases, el judaisme va aconseguir perviure, gairebé miraculosament, en la història.
Després de la redacció de la TaNaK, la reflexió dels savis jueus, de tants i tants rabins, sobre ella i sobre l'experiència del seu poble es va recollint a la Mixnà, a la qual es van anar afegint encara més comentaris que van portar a recollir-ho tot, cap a l’any 500, en el Talmud, obra de consulta clau en el manteniment de la identitat jueva. Com el poble jueu sobreviu a mil anys de dispersió i reapareix amb vigor a l'Edat Mitjana és gairebé un miracle. Maimònides (1135-1204) n'és una figura de gran talla intel·lectual, que mira de conciliar la racionalitat i el coneixement empíric humà amb la fe en una deïtat omnipotent; filòsof, matemàtic i físic, va pensar molt en com adaptar les antigues escriptures als nous temps. A la mateixa època a Alemanya sembla ser que floriren corrents del judaisme més afectives, més centrades en l'amor i els sentiments (com va passar en el cristianisme amb Sant Francesc d'Assís, a l’Itàlia de l’època, i més tard amb el corrent de la “devoció moderna”, també a Alemanya).
En paral·lel trobem la tradició mística de la càbala (“Kabbalah”, “tradició”), que sembla procedir de l’Irak, des d’on s’hauria escampat per Itàlia el segle IX i per Alemanya el segle X. De l’Irak hauria arribat també a la Provença el segle XII (on és actiu el llenguadocià Isaac el Cec), escampant-se via Girona per Espanya, on fou prominent el segle XIV (i on destaca el text místic anomenat el Zohar, el “llibre de l’esplendor”, de cap a 1300, l’autor principal del qual és Moisès Shem Tov (1240-1305), que opera a Lleó). Girona fou la gran capital del judaisme català, hi ensenyà el rabí Acher ben David, deixeble d’Isaac el Cec, i el rabí Azriel sembla haver-hi formulat explícitament per primera vegada els principis fonamentals del cabalisme, que incorpora la teoria dels nombres (sefirot, en singular sefira) com a mediadors entre l'inefable Ein Sof i el cosmos, així com la lectura simbòlica dels textos bíblics.
Els esmentats corrents més afectius foren iniciadors o precedents de la gran eclosió del hassidisme,(hassid vol dir “pietós”), que tingué lloc el segle XVIII a Polònia a partir de la figura d'Israel ben Eliezer (1700-1760), el "mestre del bon nom", també anomenat “Baal Xem Tov” i el "Besht". Ell i els seus deixebles impulsaren un moviment amb milers de seguidors a l'Europa oriental que durant cent cinquanta anys impregnà les comunitats jueves amb un tarannà molt humil i cordial, on la compassió i la fraternitat convivien harmoniosament amb la joia de viure i amb les vivències místiques. El hassidisme és un dels rostres més atractius del judaisme, i els seus contes i narracions tenen un valor universal. En ells els elements màgics es produeixen amb una deliciosa naturalitat, barrejats amb les reflexions morals i els consells sobre el comportament quotidià. Són contes encantadors, que fan pensar fàcilment, pel seu estil i la seva orientació, en les narracions tradicionals sobre un curiós personatge popular, de vegades ingenu, altres murri, altres savi, que apareix en la tradició de l'Orient mitjà amb el nom de Nasruddin i que també trobarem a les zones d'influència islàmica de la Xina amb el nom d'Afanti.
Un interessant subproducte religiós de la Revolució francesa de 1789 fou el reconeixement de la igualtat de drets per als jueus el 1791 per part de l’Assemblea Nacional Francesa; a Anglaterra aquesta igualtat no es va reconèixer fins el 1866. Moisès Mendelssohn, amb la seva traducció de la TaNaK a l’alemany, havia preparat el procés d’aproximació de la comunitat jueva a la cultura alemanya i al pensament científic contemporani, que va suposar un profund moviment renovador del judaisme. També a Anglaterra i als Estats Units hi hagué moviments reformadors del judaisme, i, com és habitual, també van aparèixer moviments contrareformistes que reivindicaven la puresa de la tradició, i altres de centristes que es situaven a mig camí. Això ha portat a quatre corrents principals dins del Judaisme: l’ultra-ortodox, que manté l’estil de vida del segle XVIII a l’Europa de l’Est, l’ortodox, que procura romandre el més a prop possible de la tradició, el conservador, que accepta canvis graduals i el progressista, reformat o liberal, favorable a la renovació, que posa l’accent en la intenció que hi ha darrera de les normes més que no pas en la seva literalitat i on, per exemple, les dones poden ser can be rabines i els homes i les dones no són separats a la Sinagoga.
De fet, a Europa conviuen espais on els jueus poden incorporar-se a la ciutadania amb espais, com la Rússia tsarista, on són durament reprimits, provocant d’una banda grans migracions de jueus russos als Estats Units i d’altra l’aparició de la reivindicació sionista (Leon Pinsker, 1884). El 1896 Theodor Herzl publica el llibre “L’estat jueu”. El sionisme culminarà el 1948 amb la proclamació de l’estat d’Israel. Entremig queda la terrible experiència de la Xoà (literalment “calamitat”, “destrucció”), l’anomenat “holocaust” (“sacrifici consumit pel foc”), que va suposar l’aniquilació de sis milions de jueus europeus per part dels nazis alemanys. Comença el 1933 i es va accentuant durant la Segona Guerra Mundial, per arribar al seu màxim entre 1942 i 1945 amb la “solució final” per a l’extermini dels jueus als camps de concentració (Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka).
De fet, a Europa conviuen espais on els jueus poden incorporar-se a la ciutadania amb espais, com la Rússia tsarista, on són durament reprimits, provocant d’una banda grans migracions de jueus russos als Estats Units i d’altra l’aparició de la reivindicació sionista (Leon Pinsker, 1884). El 1896 Theodor Herzl publica el llibre “L’estat jueu”. El sionisme culminarà el 1948 amb la proclamació de l’estat d’Israel. Entremig queda la terrible experiència de la Xoà (literalment “calamitat”, “destrucció”), l’anomenat “holocaust” (“sacrifici consumit pel foc”), que va suposar l’aniquilació de sis milions de jueus europeus per part dels nazis alemanys. Comença el 1933 i es va accentuant durant la Segona Guerra Mundial, per arribar al seu màxim entre 1942 i 1945 amb la “solució final” per a l’extermini dels jueus als camps de concentració (Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada