Resposta a Job XX

Chagall 1963

Vintè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

El lector haurà vist ja amb prou claredat que el desenvolupament exposat en les pàgines anteriors de certes magnituds simbòliques correspon a un procés de diferenciació de la consciència humana. Però com que els arquetips -segons hem mostrat al principi- no es refereixen només a simples objectes de la representació, sinó també a factors autònoms, és a dir, éssers vivents, la diferenciació de la consciència pot entendre’s com a efecte de l'acció de dinamismes condicionats transcendentalment. En aquest cas serien els arquetips els que realitzarien les transformacions primàries. Però com que en la nostra experiència no hi ha cap situació que pugui ser observada introspectivament fora de l'ésser humà, el comportament de l'arquetip no pot ser investigat sense la intervenció de la consciència que l'observa. Per això no es pot donar cap resposta al problema de si el procés comença en la consciència o en l'arquetip, llevat que, en contradicció amb l'experiència, es vulgui despullar l'arquetip de la seva autonomia, o es vulgui reduir la consciència a una simple màquina. Però sens dubte estarem en perfecte acord amb la consciència psicològica si concedim a l'arquetip cert grau d'autonomia, i a la consciència certa llibertat creadora, corresponent al seu grau de consciència. D'aquí sorgeix una interacció mútua entre aquests dos factors relativament autònoms, i això ens obliga, en la descripció i aplicació dels fenòmens, a presentar unes vegades a un factor i altres l'altre com el subjecte actuant; això passa també quan Déu es fa humà. La solució que s'ha vingut donant fins ara ha eludit aquesta dificultat reconeixent un sol humà-Déu: Crist. Però la inhabitació de la tercera persona divina, és a dir, de l'Esperit Sant, en l'ésser humà, origina una cristificació d'una gran quantitat d'humans, i llavors sorgeix el problema de si aquests altres humans-déus ho són totalment. Però aquesta transformació portaria a conflictes insuportables, fins i tot prescindint de la inflació inevitable a la que sucumbirien immediatament els mortals corrents, no alliberats del pecat original. En aquest cas el millor és recordar Pau i l'escissió de la seva consciència; ell, d'una banda, se sent a si mateix com apòstol anomenat i il·luminat directament per Déu; d'una altra, se sent com a ésser humà pecador, que no és capaç d'escapar a l’"agulló en la carn" ni a l'àngel satànic que el turmenta. Això vol dir que encara l'ésser humà il·luminat segueix sent el que és, i que mai passa de ser un jo limitat enfront d'aquell que en ell habita, la figura del qual no té límits cognoscibles, que l'envolta per tot arreu, profund com els fonaments de la terra i vast com el cel.