Resposta a Job XVII - La mare i el nen

Chagall 1954

Dissetè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Enfrontem-nos novament amb el problema del concepte paradoxal de Déu que ens ha estat desvetllat pel contingut de l'Apocalipsi. El cristianisme estrictament evangèlic no necessita enfrontar-se amb aquest concepte, ja que té com a contingut essencial de la seva doctrina un concepte de Déu que, en contraposició a Jahveh, coincideix amb la suma de tot bé. Les coses haurien marxat d'una altra manera si el Joan de les Epístoles hagués pogut o hagués hagut d'enfrontar-se amb el de l'Apocalipsi. Per als humans que van venir després, el fosc contingut de l'Apocalipsi va poder fàcilment ser deixat de banda, en aquest sentit, ja que els resultats específicament cristians no podien ser posats frívolament en perill. Però per a l'home d'avui el problema es presenta de manera diferent. Nosaltres hem experimentat coses tan inaudites i aterridores, que la qüestió de si aquestes coses es poden conciliar encara amb la idea d'un Déu bondadós és una qüestió candent. No es tracta aquí d'un problema teològic especial, sinó d'un malson perillós que afecta tota la humanitat, i al tractament del qual també pot, i potser ha de, aportar la seva paraula un profà en teologia.

A les pàgines anteriors he mostrat ja les conseqüències a les quals s'arriba inevitablement, segons crec, si es considera la tradició amb un common sense crític. Quan un es veu davant d'un concepte paradoxal de Déu, i al mateix temps, com a persona religiosa, mesura tota la transcendència del problema, es troba en la mateixa situació en què es trobava l'autor de l'Apocalipsi, del que podem suposar que era un cristià convençut. La seva possible identitat amb el Joan de les Epístoles descobreix tota la gravetat de la contradicció. En quina relació es troba aquesta persona amb Déu? Com suporta la insuportable contradicció que existeix en l'essència de la divinitat? Encara que no sabem res sobre com es va decidir la seva consciència, creiem que en la visió de la dona que apareix vestida amb el sol i que dóna a llum un nen és possible trobar un punt de suport per saber-ho.

La paradoxa de Déu esquinça també en antinòmies l'ésser humà i l'exposa a un conflicte pel que sembla insoluble. Què passa en aquesta situació? Aquí hem de deixar parlar a la psicologia, ja que ella és la suma de totes les observacions i coneixements reunits en la pràctica i el tractament de difícils conflictes. Hi ha, per exemple, col·lisions de deures de les que ningú sap com es poden resoldre. La consciència sap únicament que tertium non datur. En aquests casos el metge aconsella al pacient que esperi a veure si de cas l'inconscient provoca un somni, que proposi com a solució un tertium irracional, i per això ni previst ni esperat. Com mostra l'experiència, en els somnis apareixen de fet símbols de naturalesa unificadora, entre els quals són els més freqüents el tema del nen heroi i el de la quadratura del cercle, és a dir, la unió dels contraris. Aquell a qui no li siguin accessibles les experiències específicament mèdiques, pot trobar material per instruir-se en els contes i de manera especial en l'alquímia, ja que el veritable objecte de la filosofia hermètica és la coniunctio oppositoum. Aquesta filosofia designa el seu "fill", d'una banda, com a pedra (per exemple, com a carboncle) i, de l'altra, com a homunculus, o com a filius sapientiae i fins i tot com a homo altus. Aquesta mateixa figura la trobem també en l'Apocalipsi precisament en la dona vestida amb el sol. La història del seu part és una paràfrasi del naixement de Crist. Aquesta paràfrasi va ser repetida sovint pels alquimistes en forma modificada, ja que els alquimistes col·locaven a la seva "pedra" en el mateix pla que el Crist (i això, sense tenir relació amb l'Apocalipsi). Igualment passa que, sense relació amb l'alquímia, en els somnis dels humans moderns apareix aquest mateix tema en la forma i en les situacions corresponents, i sempre es tracta de la unió del clar i del fosc, com si nosaltres pressentíssim, com els alquimistes, el problema plantejat al futur per l'Apocalipsi. Entorn d'aquest problema van concentrar els seus esforços els alquimistes durant gairebé 1.700 anys, i aquest mateix problema aclapara encara l'ésser humà d'avui. L'humà actual sap en un aspecte més que els alquimistes, però en un altre aspecte sap menys. Per a l'ésser humà d'avui el problema no es redueix ja a la matèria, com els passava als alquimistes. Per contra, a l'ésser humà d'avui se li han aguditzat els problemes psicològics, i per això en aquest assumpte el que ha de parlar és el metge més aviat que el teòleg, que ha romàs adherit al seu vell idioma figuratiu. El metge, sovint molt contra la seva voluntat, s'ha vist obligat pels problemes de la neuroteràpia a estudiar més detingudament el problema religiós. Jo mateix, i amb raó, he hagut d'arribar als 76 anys abans de atrevir-me a estudiar realment la naturalesa d'aquestes "idees superiors" que decideixen el nostre comportament ètic, el qual és extraordinàriament important per a la vida pràctica. Aquestes idees són en últim terme els principis que determinen obertament o calladament les decisions morals, de les quals depenen la felicitat i la infelicitat de la nostra existència. Totes aquestes dominants culminen en el concepte positiu o negatiu de Déu. (Psicològicament, en el concepte de Déu hi entra tota idea de quelcom darrer, últim o primer, suprem o ínfim. No té importància el nom que en cada cas se li doni a aquesta realitat).

Des que Joan, l'Apocaliptic, va viure per primera vegada (potser inconscientment) el conflicte al que el cristianisme porta directament, la humanitat es troba sota el pes d'aquest conflicte: Déu va voler i vol fer-se humà. Per això sens dubte Joan va viure en la seva visió un segon naixement del fill de la Mare Saviesa, un naixement de Déu caracteritzat per una coniunctio oppositorum, que preludia el filius sapientiae, és a dir, la suma d'un procés d'individuació. Aquest és l'efecte produït pel cristianisme en un cristià dels primers temps que havia viscut molts anys i els havia viscut amb prou decisió per poder mirar el futur llunyà. La conciliació dels contraris està ja insinuada en el simbolisme de la destinació de Crist, és a dir, en l'escena de la crucifixió, en la qual el mediador penja entre dos lladres, dels quals un va al paradís i un altre a l'infern. Com no podia ser d'altra manera, en la concepció cristiana la contraposició havia d'estar entre Déu i l'ésser humà, i aquest últim va córrer el perill de ser identificat amb les tenebres. Això, i les insinuacions predestinacionistes de Jahveh, van influir fortament sobre Joan. Només uns pocs predestinats des de l'eternitat es salven, mentre que la gran massa de la humanitat sucumbeix a la catàstrofe final. És possible que la contraposició existent en la concepció cristiana entre Déu i l'ésser humà sigui una herència javística d'aquells primers temps en què el problema metafísic consistia exclusivament en la revelació de Jahveh al seu poble. La por a Jahveh era encara massa gran perquè ningú s'atrevís -tot i la gnosi de Job- a traslladar l'antinòmia a la divinitat mateixa. Però si s'accepta aquesta antinòmia entre Déu i l'ésser humà, s'arriba -vulgues no vulgues- a la conclusió cristiana: omne bonum a Deo, omne malum ab homine, amb el que, de manera absurda, la criatura és posada en contraposició al seu Creador, i se li imputa a l'ésser humà una grandesa gairebé còsmica o demoníaca en el mal. La terrible voluntat de destrucció que apareix en l'èxtasi de Joan ens dóna una idea del que significa contraposar a l'ésser humà el Déu del bé. Si es fa, es grava l'ésser humà amb la cara fosca de Déu, cara que en Job encara era al seu lloc correcte, és a dir, en Déu. Però en tots dos casos l'ésser humà és identificat amb el mal: en un cas, amb el resultat que l'ésser humà s'enfronta al bé, i, en l'altre, intentant ser tan perfecte com el seu Pare celestial.

La decisió de Jahveh de fer-se humà és un símbol del procés que s'inicia necessàriament quan l'ésser humà pren consciència de la imatge de Déu a la qual s'ha confrontat. (El concepte de Déu com a idea d'una totalitat abraçadora inclou també l'inconscient, és a dir, en contraposició a la consciència, també la psique objectiva, la qual es creua tan sovint amb les intencions i els desitjos de la consciència. L'oració, per exemple, enrobusteix el potencial de l'inconscient, d'aquí els efectes, sovint inesperats, de l'oració.) Déu opera des de l'inconscient de l'ésser humà i l'obliga a harmonitzar i coordinar les contínues influències contràries, a les quals es troba exposada la seva consciència per part de l'inconscient. L'inconscient vol dues coses : separar i unir. Però en els seus intents conciliadors l'ésser humà pot comptar sempre amb l'auxili d'un advocat metafísic, com ja va veure clarament Job. L'inconscient vol irrompre en la consciència per arribar així a la llum, però alhora ell mateix l'hi impedeix, doncs preferiria quedar inconscient; en altres paraules: Déu vol fer-se humà, però no del tot. El conflicte que hi ha en la seva naturalesa és tan gran que, davant la còlera de la cara fosca de Déu, l'encarnació només pot ser comprada amb el sacrifici expiatori de si mateix.

Déu encarnà primerament el bé, per crear així -com es pot sospitar- un lloc el més sòlid possible per a la ulterior assimilació de la seva altra cara. De la promesa del Paràclit podem deduir que Déu vol fer-se totalment humà, és a dir, vol tornar a engendrar i a néixer en la seva pròpia criatura fosca (és a dir, l'ésser humà no alliberat del pecat original). L'autor de l'Apocalipsi ens ha donat un testimoni de l'acció posterior de l'Esperit Sant en el sentit de l'encarnació progressiva. L'autor de l'Apocalipsi és un home creatural en què irromp, com un ventus urens, el Déu fosc de la còlera i de la venjança. (Potser aquest Joan fos el deixeble estimat, a qui en edat avançada se li va concedir intuir el que passaria més tard.) Aquesta irrupció pertorbadora crea en ell la imatge del nen diví, la imatge d'un salvador futur, nascut de la companya de Déu, la imatge del qual resideix en tot home, la imatge del nen diví que també va contemplar en una visió el mestre Eckhart. L'autor de l'Apocalipsi sabia que Déu no és feliç només en la seva divinitat, sinó que ha necessàriament de néixer en l'ànima de l'ésser humà. La encarnació de Crist és el paradigma que es realitza progressivament en la criatura per l'acció de l'Esperit Sant.

La nostra vida actual gairebé no té punt de comparació amb la de Joan, que era un cristià dels primers temps; per això en nosaltres, al costat del mal, pot irrompre encara en tot moment el bé en la forma de l'amor. No podem esperar, doncs, que en nosaltres es produeixi una voluntat de destrucció tan total com la de Joan. Almenys, jo no he observat en la meva experiència res semblant, a excepció de certes psicosi greus i de certes obsessions criminals. A causa de les diferències espirituals produïdes per la Reforma, i a causa principalment del desenvolupament de les ciències (que originàriament van ser ensenyades als humans pels àngels caiguts), nosaltres estem àmpliament barrejats amb la cara fosca, i per això estem en desavantatge en comparació amb la puresa dels sants dels primers temps (i àdhuc de temps posteriors). Però aquesta tenebra relativa nostra no ens serveix de res; és cert que pot atenuar el xoc dels poders dolents, però per altra banda ens fa més susceptibles al contagi i relativament incapaços de resistir. Per això necessitem més llum, més bondat i força moral, i hem de rentar el millor que puguem aquestes tenebres antihigièniques, perquè d'altra manera no aconseguirem acceptar i alhora suportar sense sucumbir al Déu fosc, que també vol fer-se humà. Però per aconseguir això són necessàries totes les virtuts cristianes, i no només elles -ja que el problema no és només moral-, sinó també la Saviesa, ja buscada per Job. En aquell temps la Saviesa estava encara oculta en Jahveh, és a dir, Jahveh no l'havia recordat. L'ésser humà superior i complet, que representa la nostra totalitat, transcendent a la consciència, en la figura del puer aeternus, vultu mutabilis albus et ater, ha estat engendrat per un Pare "desconegut" i ha nascut de la Sapientia. Faust hauria de transformar-se en aquest nen, i abandonar la seva envanida unilateralitat, que només veu el dimoni externament. En forma prefigurativa Crist va dir una vegada : "Si no us feu com nens...", com el nen, en què els contraris estan pròxims entre si, que neix de la maduresa de l'humà adult, no com el nen inconscient que es voldria seguir sent sempre. Com ja hem dit, Crist, preveient el que anava a passar, va fer al·lusió també al principi d'una moral del mal.

La dona vestida amb el sol i el seu nen apareixen en el corrent de les visions apocalíptiques com una cosa estranya, com quelcom desconnectat d'elles, com quelcom que no pertany a aquell lloc. Aquesta dona pertany a un altre món, a un món futur. Per això el nen, com el messies jueu, és de moment arrabassat per Déu, i la seva mare ha d’ocultar-se molt de temps al desert, en el qual és alimentada per Déu. El problema immediat no és ni molt menys el de la unió dels contraris, sinó el de l'encarnació de la llum i les tenebres; del que es tracta és de refrenar la concupiscentia i enfortir la civitas Dei amb vista a l'adveniment, que ha de tenir lloc després de mil anys, l'Anticrist, el qual, per la seva banda, anuncia els horrors dels últims temps, l'epifania del Déu colèric i venjador. L'Anyell convertit en un moltó demoníac ens dóna un nou evangeli, l’evangelium aeternum, que té com a contingut, per sobre de l'amor a Déu, el temor a Déu. Per aquesta raó, l'Apocalipsi, el mateix que tot procés clàssic d'individuació, conclou amb el símbol de la hierogàmia, de les núpcies del fill amb la dona-mare. Però aquestes núpcies tenen lloc al cel, en el qual no entra "cap cosa impura"; tenen lloc més enllà de l’assolat món. La llum s'uneix amb la llum. Aquest és el programa de l’eó cristià, que ha de realitzar-se abans que Déu pugui encarnar-se en l'ésser humà creat. Únicament en els últims temps es complirà la visió de la dona vestida amb el sol. El Papa, reconeixent aquesta veritat, i evidentment mogut per l'acció de l'Esperit Sant, ha proclamat, amb gran sorpresa dels racionalistes, el dogma de la Assumptio Mariae. Al tàlem celestial Maria s'ha unit, com a esposa, amb el seu Fill, i, com a Saviesa, amb la divinitat.

Aquest dogma és un dogma ple d'actualitat en tots els sentits, perquè, en primer lloc, realitza en forma figurativa la visió de Joan, fa relació, en segon lloc, a les núpcies dels últims temps, i reprodueix, en tercer lloc, l'anàmnesi veterotestamentària de la Saviesa. Aquestes tres coses preanuncien l'encarnació de Déu; la segona i la tercera, l'encarnació en Crist (les noces de l'Anyell reprodueixen la "annunciatio et obumbratio Mariae"), la primera, l'encarnació en l'ésser humà creat.