Resposta a Job XV - Amor i por

Chagall 1960

Quinzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

L'Apocalipsi és, d'una banda, tan personal i, d'una altra, tan arquetípic i col·lectiu, que cal tenir en compte tots dos aspectes. L'interès modern s'inclinaria en primer lloc per la persona de Joan. Com ja hem indicat, no és impossible que el Joan autor de les Epístoles sigui el mateix autor de l'Apocalipsi. El diagnòstic psicològic parla a favor d'aquesta suposició. La "Revelació" va ser experimentada per un cristià primerenc que, probablement, era una autoritat i havia de portar una vida exemplar i donar a la seva comunitat exemple de les virtuts cristianes de la fe ortodoxa, de la humilitat, de la paciència, del lliurament, de l'amor desinteressat i de la renúncia a tots els plaers del món. A la llarga això pot ser massa i tot per al millor dels humans. La inestabilitat, el mal humor i els rampells afectius són els símptomes clàssics de la "virtuositat" crònica. (No sense raó, Crist va donar a l'apòstol Joan el sobrenom de "fill del tro", Marc 3, 17). Pel que fa a la seva actitud cristiana, ens il·lustren millor que res les seves pròpies paraules: "Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre... L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres... Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell... On hi ha amor no hi ha por... el qui té por no és perfecte en l’amor... Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider... Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà" (1 Joan 4, 7-21).

Però qui és el que odia els nicolaïtes? Qui és el desitjós de venjança i el que vol llançar Jezabel al llit i fer morir els seus fills? Qui és el que no se sadolla de fantasies sagnants? Però siguem psicològicament exactes: no és la consciència de Joan la que imagina aquestes fantasies, sinó que són aquestes les que irrompen en ella en una "revelació" violenta, la assalten amb una vehemència no volguda i no esperada, i amb una intensitat que, com ja hem indicat, sobrepassa tot el que podria esperar-se normalment com a compensació d'una actitud de consciència una mica unilateral.

Jo he conegut molts somnis compensadors de cristians creients, els quals s’enganyaven sobre la seva real contextura anímica i imaginaven tenir una constitució diferent de la que corresponia a la realitat. Però no he vist mai res, llevat que es tractés de psicosis greus, que es pugui comparar ni de lluny amb la brutal antinòmia de la "Revelació" de Joan. Però Joan no dóna motius per diagnosticar una psicosi greu, l'Apocalipsi no és prou confús, és massa coherent, no és prou subjectiu i obtús per a això. Els seus afectes són els que corresponen al seu objecte, i no cal que el seu autor fos un psicòpata desequilibrat. N'hi ha prou que fos un home apassionadament religiós, amb una psique normal en la resta. Sens dubte l'autor de l'Apocalipsi va tenir una relació intensa amb Déu, i aquesta el va exposar al perill d'una erupció de sentiments que sobrepassen tot el nivell personal. L'humà realment religiós, al qual se li dóna simultàniament la possibilitat de dilatar insòlitament la seva consciència, ha de comptar amb aquests perills.

La finalitat de les visions apocalíptiques no és donar a conèixer a l'home normal Joan les ombres que s'amagaven sota la seva naturalesa lluminosa, sinó obrir al vident la perspectiva de la incommensurabilitat de Déu, ja que el que estima coneix Déu. Es pot dir que, precisament perquè Joan estimava a Déu i feia tot el possible per estimar als seus pròxims, li va ser concedida la "gnosi", el coneixement de Déu, i que, igual que Job, va viure el gran caràcter terrorífic de Jahveh. Així va veure que el seu evangeli de l'amor era unilateral, i el va completar amb l'evangeli de la por: Déu pot ser estimat i ha de ser temut.

Amb això el camp de visió de Joan s'estén més enllà de la primera meitat de l’eó cristià. Joan pressent que, després d'un mil·lenni, començarà l'època de l'Anticrist; això és una clara senyal que Crist no és un vencedor absolut i total. Joan és un precursor dels alquimistes i de Jacob Boehme. Potser Joan sent també la seva implicació en el drama diví quan preanuncia la possibilitat del naixement de Crist en l'ésser humà, cosa que van pressentir també els alquimistes, el mestre Eckhart i Angelus Silesius. D'aquesta manera, Joan va esbossar el programa de tot l’eó dels peixos amb la seva dramàtica enantiodromia i el seu fosc fi, que encara no hem viscut, i davant les possibilitats veritablement apocalíptiques l'ésser humà s'estremeix. Els quatre funestos genets, els amenaçadors tocs de les trompetes, les copes de la còlera que han de ser abocades sobre el món, són coses que es poden esperar: la bomba atòmica està suspesa sobre el nostre cap com una espasa de Dàmocles, i darrere d'ella amenacen les possibilitats, incomparablement més terribles, de la guerra química, que podrien eclipsar als mateixos horrors de l'Apocalipsi. Luciferi vires accendit Aquarius acres (Aquari inflama les forces salvatges de Lucifer). Qui podria assegurar seriosament que Joan no ha anticipat correctament almenys les possibilitats que planen amenaçadores sobre el nostre món en els últims temps de l’eó dels peixos? Joan sap també que en el pleroma diví existeix eternament el foc, que turmenta al diable. Déu té un doble aspecte terrible : el mar de la gràcia xoca contra un ardent llac de foc i la llum de l'amor il·lumina un fosc ardor, del qual es diu: Ardet non Lucet (crema, però no il·lumina). Aquest és l'evangeli etern (en contraposició a l'evangeli temporal): es pot estimar Déu i se l'ha de témer.