Resposta a Job XIX - L'assumpció

Chagall 1960

Dinovè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

La proclamació del nou dogma hauria pogut servir d'ocasió per investigar les seves arrels psicològiques. Per a mi ha estat molt interessant observar que, entre els molts articles publicats, tant per protestants com per catòlics, amb motiu de la declaració del dogma, no n'hi ha hagut ni un de sol, que jo sàpiga, que hagi posat prou de relleu el motiu indubtablement poderós d'aquesta declaració, és a dir, el moviment popular i les seves necessitats psíquiques. En l'essencial, els autors s'han acontentat amb erudites consideracions històric-dogmàtiques, que res tenen a veure amb l'esdevenir religiós viu. Però tot aquell que en els últims decennis hagi seguit amb atenció les aparicions tan freqüents de Maria, i hagi estudiat el seu significat psicològic, podia saber ja què era el que estava realment passant. El fet que la majoria de les vegades fossin nens els que tinguessin les visions, podia haver fet pensar, ja que en aquests casos actua sempre l'inconscient col·lectiu. Sembla a més que el mateix Papa va tenir diverses visions de la mare de Déu amb motiu de la declaració del dogma. Ja des de fa algun temps podia saber-se que corria per les masses un profund desig que la intercessora i mediadora ocupés per fi el seu lloc al costat de la Santíssima Trinitat i fos rebuda "a la cort celestial com a reina del cel i esposa de Déu". Des de fa més de mil anys es donava per fet que la mare de Déu es trobava al costat de la Trinitat, i per l'Antic Testament sabíem que la Saviesa es trobava al costat de Déu ja abans de la creació. La teologia dels reis de l'antic Egipte ens diu que Déu pot fer-se humà a través d'una mare humana, i ja en la prehistòria se sabia que la protoessència divina abastava el masculí i el femení. Però una veritat d'aquest gènere no s'obre pas en el temps fins que no és proclamada o redescoberta solemnement. Psicològicament és significatiu pel que fa a la nostra època el que l'esposa celestial s'hagi unit amb el seu marit l'any 1950. Per interpretar aquest esdeveniment cal tenir en compte naturalment no només els arguments adduïts per la butlla de la proclamació, sinó també la prefiguració continguda en les noces apocalíptiques de l'Anyell i en l'anàmnesi veterotestamentària de la Saviesa. La unió nupcial al tàlem celestial significa la hierogàmia; aquesta, al seu torn, és el pas previ a l'encarnació, és a dir, al naixement d'aquell salvador que és considerat des de l'Antiguitat com a filius solis et lunae, com a filius sapientiae i com a correspondència de Crist. Per això, quan al poble hi ha el desig d'enaltir a la mare de Déu, aquesta tendència significa, si arriba fins a la seva meta, el desig que neixi un salvador, un pacificador, un mediator pacem faciens inter inimicos. Encara que aquest salvador ha nascut ja des de sempre al pleroma, el seu naixement en el temps no pot produir-se si no és percebut, conegut i declarat (declaratur) per l'ésser humà.

El motiu i el contingut del moviment popular, que pot haver contribuït a decidir el Papa a realitzar la transcendental declaratio solemnis del nou dogma, no és un nou naixement de Déu, sinó la seva progressiva encarnació, que va començar en Crist. Els arguments crític-històrics no estan a l'altura del dogma, més encara, aquests arguments no l'encerten, com tampoc ho fan els gens objectius temors expressats pels arquebisbes anglicans. En primer lloc, la declaració d'aquest dogma no modifica la concepció catòlica existent des de fa més de mil anys, i en segon lloc, el desconeixement del fet que Déu vol fer-se humà eternament i que, per això, s'encarna progressivament en el temps a través de l'Esperit Sant, és molt greu, i no pot significar sinó que el punt de vista protestant expressat en aquests temors no està a l'altura dels temps, ja que no entén els senyals de l'època i no presta atenció a l'acció progressiva l'Esperit Sant. El punt de vista protestant ha perdut el contacte amb els poderosos processos arquetípics que es desenvolupen en l'ànima de l'individu i de les masses, i amb aquells símbols que estan destinats a servir de compensació a l'actual situació del món, que és veritablement apocalíptica (la repulsa del simbolisme psicològic per part del Papa podria explicar-se dient que el que al Papa li interessa principalment és accentuar la realitat de l'esdeveniment metafísic. A causa del menyspreu general que existeix per la psique, tot intent d'arribar a una intel·lecció psicològica adequada és sospitós per avançat de psicologisme. Naturalment cal protegir el dogma contra aquest perill. Però quan la física intenta explicar la llum, ningú creu que per això la llum vagi a desaparèixer. En canvi, de la psicologia es creu que tot el que ella aclareix, queda eo ipso entenebrit. Naturalment, no puc esperar que el meu especial i diferent punt de vista sigui conegut per qualsevol associació competent). El punt de vista protestant sembla haver sucumbit a un historicisme racionalista i haver perdut la capacitat de comprendre l'Esperit Sant, el qual opera en el més ocult de cada ànima. Per això, aquest punt de vista no pot comprendre ni assentir a una revelació ulterior del drama diví.

Aquest estat de coses m'ha incitat a mi, un llec in theologicis, a prendre la ploma per exposar la meva opinió sobre aquestes fosques coses. El meu intent té el suport de l'experiència psicològica que he pogut recollir en la meva llarga vida. Jo no menyspreo la psique, per això no crec que un esdeveniment psíquic es converteixi en fum quan se l'aclareix. El psicologisme és una manera de pensar encara primitiva i màgica, amb la qual s'espera poder desencantar la realitat de la psique, a la manera dels proctofantasmistes del Faust, que diuen:

"Però encara hi sou aquí? No, això és inaudit.
Desapareixeu; ja us hem explicat."

Seria equivocat identificar a mi amb aquest infantil punt de vista. Però m'han preguntat ja tantes vegades si crec o no en l'existència de Déu, que estic una mica preocupat que se’m pugui considerar, més del que jo mateix penso, com un "psicologista". El que la gent no veu, o no pot entendre la majoria de les vegades, és que jo considero la psique com una cosa veritable. Si es creu només en els fets físics, la conseqüència inevitable és pensar que l'urani, o si més no els aparells del laboratori, són els que han fabricat la bomba atòmica. Però això és tan absurd com voler fer-ne responsable a una psique no real. Déu és un fet evidentment psíquic i no físic, és a dir, és demostrable només psíquicament, però no físicament. A la gent no li ha entrat encara al cap que la psicologia de la religió es divideix en dos camps que cal mantenir netament separats: d'una banda hi ha la psicologia de la persona religiosa, i d'una altra la psicologia de la religió, és a dir, dels continguts religiosos.

Són principalment les experiències en aquest últim camp les que m'han donat el valor per implicar-me en la discussió del problema religiós i especialment en el pro et contra del dogma de l'assumpció, al qual, sigui dit de passada, considero com l'esdeveniment religiós més important després de la Reforma. Per a l'enteniment no psicològic aquest fet és una petra scandali: com pot ser proposada com a creïble una afirmació no comprovada, com és l'assumpció corporal de la Verge al cel? Per a l'enteniment psicològic, per contra, el mètode de les proves pontifícies és totalment clar, ja que es recolza, en primer lloc, en prefiguracions de les que no es pot prescindir sense més, i, en segon lloc, en una tradició oral de més de mil anys. Les proves de la presència del fenomen psíquic són, doncs, més que suficients. I en aquest cas no té cap importància que el que s'afirmi sigui un fet físicament impossible, ja que totes les afirmacions religioses són impossibilitats físiques. Si no ho fossin, haurien de ser tractades, com ja hem dit, per la ciència natural. Però les afirmacions religioses es refereixen totes a la realitat de l'ànima, i no a la physis. El que inquieta primer de tot al punt de vista protestant és la infinita aproximació de la deípara a la divinitat, i el fet que amb això es posi en perill la supremacia de Crist, a la qual el protestantisme s'aferra sense tenir en compte que la mateixa himnologia protestant està plena d'al·lusions al "marit diví", el qual ara, de sobte, es troba que no té una esposa de la seva mateixa categoria. O és que potser, psicologísticament, el "marit" no era entès més que com una metàfora?

Les conseqüències de la declaració pontifícia no es poden escamotejar, i fan que el punt de vista protestant quedi abandonat al odium d'una simple religió d'homes, que no coneix cap representació de la dona, alguna cosa semblant al mitraisme, al qual aquest prejudici va comportar molts desavantatges. És clar que el protestantisme no ha prestat atenció suficient als senyals de l'època, les quals apunten cap a la igualtat de drets de la dona. Aquesta igualtat de drets tendeix a assolir una fonamentació metafísica en la figura de la "dona divina", de l'esposa de Crist. Així com la persona de Crist no pot ser substituïda per una organització, tampoc la esposa de Crist pot ser substituïda per l'Església. El femení exigeix tenir una representació tan personal com el masculí.

Però, segons l'opinió dogmàtica, la proclamació del dogma de l'assumpció de Maria no li ha donat l'estatus d'una deessa, encara que, com a Senyora del cel -en contraposició a Satanàs, príncep de l'àmbit aeri sublunar- i mediadora amb Crist, té funcionalment els mateixos drets que el rei i el mediador, Crist. Però en qualsevol cas la seva posició és suficient per satisfer les necessitats de l'arquetip. El nou dogma significa l'esperança renovada que es compleixi la nostàlgia, que mou el més profund de l'ànima, d'una pau i d'un equilibri dels contraris, que es troben en una tensió perillosa. Tots participem d'aquesta tensió i tots la vivim en la forma individual de la pròpia inquietud, i això tant més com menys es veu la possibilitat d'acabar amb ella per mitjans racionals. Per això no és estrany que, en la profunditat de l'inconscient col·lectiu i al mateix temps en les masses, sorgeixi l'esperança, més encara, l'espera d'una intervenció divina. La declaració pontifícia ha vingut a donar expressió consoladora a aquest desig. Com ha pogut succeir que el punt de vista protestant no ho hagi vist? Aquesta manca de comprensió només es pot explicar dient que els símbols dogmàtics i les al·legories hermenèutiques han perdut el seu sentit per al racionalisme protestant. Això mateix es pot dir, en certa mesura, de l'oposició que existeix també dins de l'Església Catòlica contra el nou dogma o contra l'elevació a dogma del que fins ara havia estat una simple doctrina. Però, en tot cas, un cert racionalisme li quadra millor al protestantisme que al catolicisme. Aquest últim deixa camp lliure al procés secular del símbol arquetípic i el fa triomfar en la seva forma originària, sense tenir en compte les dificultats de la seva intel·lecció ni les objeccions crítiques. L'Església Catòlica mostra així el seu caràcter maternal, en permetre que l'arbre que neix del seu propi si es desenvolupi segons les seves lleis pròpies. Per contra, el protestantisme, subjecte a un esperit paternal, no solament va sorgir d'una disputa amb l'esperit mundà del temps, sinó que prossegueix aquesta disputa amb els corrents espirituals de cada època, ja que el pneuma, d'acord amb la seva originària naturalesa aèria, és dúctil i es troba sempre en un corrent viu, comparable unes vegades a l'aigua i altres vegades al foc. El pneuma pot allunyar-se del seu lloc originari, pot extraviar-se i perdre's, quan és violentat en excés per l'esperit del temps. Per complir la seva missió, l'esperit protestant ha de ser inquiet i de vegades incòmode, ha de ser revolucionari, per assegurar així a la tradició la capacitat d'exercir influència sobre les transformacions de les intuïcions mundanes. Les sacsejades que l'esperit protestant pateix en aquesta discussió amb l'esperit del temps, transformen i vitalitzen al seu torn la tradició, la qual, en el seu procés lent i secular, arribaria finalment a una rigidesa total, i amb això a la ineficàcia. La pura crítica i l'oposició contra certs processos del cristianisme catòlic no li permetran al protestantisme més que portar una vida miserable, si no recapacita -recordant que la cristiandat està en dos campaments separats, o millor dit, està formada per una desunida parella de germans-, sobre el fet que, al costat de la defensa de la seva pròpia existència, ha de reconèixer també la justificació de l'existència del catolicisme. A un germà que per motius teològics volgués tallar a la seva germana gran el fil de la vida caldria qualificar-lo amb raó d'inhumà -i això fins i tot prescindint del cristianisme-, i viceversa. Una crítica purament negativa no és constructiva, la crítica està justificada únicament en la mesura que és creadora. Per això ens sembla que seria profitós que el protestantisme confessés, per exemple, que, si el nou dogma li ha produït un trauma, ha estat no només perquè aquest dogma il·lumina dolorosament la bretxa que existeix entre els dos germans, sinó també perquè dins del cristianisme ha tingut lloc, a partir de bases existents ja fa molt temps, un procés que allunya al cristianisme com a tal de l'àmbit de la concepció mundana, encara més del que fins ara l'allunyava. El protestantisme sap -o hauria de saber- el molt que la seva existència deu a l'Església catòlica. Doncs què seria del protestantisme si no pogués protestar i criticar? A la vista de l' escàndol intel·lectual que el nou dogma significa, el protestantisme hauria de recordar la seva responsabilitat crítica ("que potser jo sóc el guardià del meu germà?") i investigar amb tota serietat les raons que, obertament o encobertament, han estat decisives per a la declaració del nou dogma. Seria bo prescindir de fàcils sospites, i acceptar que darrere de la declaració s'oculta alguna cosa més important que el caprici del Papa. Seria de desitjar que el protestantisme comprengués que el nou dogma li dóna una nova responsabilitat davant l'esperit mundà de l'època, ja que no pot desautoritzar sense més ni més davant els ulls del món a la seva per a ell problemàtica germana. El protestantisme, si no vol perdre la seva pròpia estimació, ha de ser just amb la seva germana, encara que aquesta no li resulti simpàtica. El protestantisme podria aconseguir-ho, per exemple, si aprofitant aquesta bona ocasió, es plantegés el problema del que signifiquen, més enllà de la seva literalitat, no només el nou dogma, sinó totes les altres afirmacions més o menys dogmàtiques. Com que la seva dogmàtica, capritxosa i vacil·lant, i la seva estructura eclesiàstica, laxa i esquerdada per divisions, no li permeten al protestantisme romandre rígid i inaccessible a l'esperit del temps i com que, a més, per la seva responsabilitat envers l'esperit, està destinat a ocupar-se del món i dels seus pensaments, seria bo que, amb ocasió de l'entrada de la mare de Déu en el tàlem celestial, el protestantisme afrontés la tasca de realitzar una nova interpretació de les tradicions cristianes. Ja que es tracta de veritats que estan profundament arrelades en l'ànima, i de les que ningú que tingui un bri d'intel·ligència pot dubtar, dur a terme aquesta tasca ha de ser possible. Per a això es necessita llibertat d'esperit, que, com sabem, només està garantida en el protestantisme. Per a l'orientació històrica i racionalista, l'assumpció significa una bufetada a la cara, i ho seguirà significant mentre vulgui seguir aferrada als arguments de la raó i de la història. Ens trobem aquí davant d'un cas claríssim que demana ser entès psicològicament, ja que el mitologema que aflora és de tal manera clar, que seria necessària una ceguesa intencionada per no veure la seva naturalesa simbòlica o la seva possibilitat de ser interpretat simbòlicament.

La dogmatització de l'assumpció de Maria fa referència a la hierogàmia que té lloc al pleroma; al seu torn, com ja hem indicat, aquesta hierogàmia significa el naixement futur del nen diví, el qual, d'acord amb la tendència de Déu a l'encarnació, triarà l'ésser humà empíric com a lloc del seu naixement. Aquest esdeveniment metafísic és reconegut per la psicologia de l'inconscient amb el nom de procés d'individuació. En la mesura que aquest procés es realitza, generalment de manera inconscient, com ho ha fet sempre, té el mateix significat que té la gla per l'alzina, la vedella per a la vaca i el nen per a l'adult. Però si el procés d'individuació es fa conscient, la consciència ha d'enfrontar-se a l'inconscient i trobar un equilibri entre els contraris. Com que això no és possible lògicament, l'única solució són els símbols, els quals fan possible la unió irracional dels contraris. Els símbols són produïts espontàniament per l'inconscient i són amplificats per la consciència. Els símbols centrals d'aquest procés descriuen el Si mateix, és a dir, la totalitat de l'ésser humà, el qual es compon del conscient i dels continguts de l'inconscient. El Si mateix és l'”ésser humà ple”, els símbols són el nen diví o els seus sinònims. Aquest procés, que aquí hem esquematitzat sumàriament, es pot observar constantment en l'ésser humà modern, o es pot estudiar en els documents de la filosofia hermètica de l'Edat Mitjana. Un es queda sorprès del paral·lelisme dels símbols quan coneix ambdues coses: la psicologia de l' inconscient i l'alquímia.

La diferència entre el procés d'individuació natural que passa inconscientment i el que s'ha fet conscient, és molt gran. En el primer cas la consciència no intervé en absolut. En el segon cas, en canvi, són tantes les tenebres que es posen a la llum, que, d'una banda, la personalitat queda il·luminada, i, d'una altra, la consciència s'eixampla inevitablement i guanya en amplitud de visió. El diàleg entre l'inconscient i la consciència no només fa que la llum que il·lumina les tenebres sigui compresa per elles, sinó també que la llum comprengui a les tenebres. El filius solis et lunae és tant símbol com a possibilitat de la unió dels contraris, és l'alfa i omega del procés d'individuació, és el mediator, el intermedius. Habet mille nomina, deien els alquimistes, i amb aquestes paraules volien indicar que allò del que brolla causalment el procés d'individuació i al que tendeix, és una cosa inefable i sense nom.

Només per mitjà de la psique podem demostrar que la divinitat obra sobre nosaltres, però no podem distingir si aquests influxos vénen de Déu o de l'inconscient, és a dir, no podem determinar si la divinitat i l'inconscient són dues magnituds diferents. Tots dos són conceptes límits i significatius de continguts transcendentals. Però empíricament es pot confirmar amb probabilitat suficient que en l'inconscient apareix un arquetip de la totalitat, el qual es manifesta espontàniament en somnis, etc., i que hi ha una tendència, independent de la voluntat, a referir els altres arquetips a aquest arquetip central. Per això, sembla probable que l'arquetip de la totalitat ocupi per si mateix una certa posició central, que l’aproxima a la imatge de Déu. La semblança és confirmada de manera especial pel fet que aquest arquetip produeix símbols que han caracteritzat i simbolitzat ja des de sempre a la divinitat. Aquest fet permet certa restricció en la nostra afirmació anterior sobre la no diferenciabilitat del concepte de Déu i de l'inconscient: la imatge de Déu coincideix, exactament parlant, no amb l'inconscient com a tal, sinó amb un contingut especial d'aquest, amb l'arquetip del Si mateix. Però aquest arquetip ja no es pot distingir empíricament de la imatge de Déu. És cert que es pot postular arbitràriament una diferenciació d'aquestes dues magnituds. Però això no ens serveix per a res, ans al contrari, serveix únicament per separar l'ésser humà de Déu, amb la qual cosa es dificulta l'encarnació d'aquest últim. És cert que la fe té raó per a presentar davant els ulls de l'ésser humà la incommensurabilitat i la inasequibilitat de Déu, però la fe ensenya també la proximitat, la immediatesa de Déu i és precisament aquesta proximitat la que ha de ser empírica, si ha de tenir algun significat. Només conec com a real el que opera sobre mi. El que no opera sobre mi pot perfectament no existir. La dinàmica religiosa tendeix cap a la totalitat, i per això s'apodera de les imatges totalitàries ofertes per l'inconscient, les quals brollen de les profunditats de la naturalesa de l'ànima amb independència de la consciència.