Resposta a Job XIII - El Crist apocalíptic

Chagall 1966

Tretzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Sens dubte no hi ha personalitat més apropiada com a autor de l'Apocalipsi que l'autor de les Epístoles de Joan. Aquest reconeix que Déu és llum i que "en ell no hi ha foscor de cap mena" (1 Joan 1, 5). (Qui ha dit, doncs, que en Déu hi ha foscor?) Però de totes maneres sap que, si pequem, necessitem d'un intercessor davant de Déu, és a dir, de Crist, la víctima propiciatòria (1 Joan 2, 1-2), tot i que els nostres pecats ja han estat perdonats per raó del sacrifici de Crist. (Per a què necessitem llavors un advocat?) El Pare ens ha regalat el seu gran amor (però la veritat és que ho va fer pagar amb un sacrifici humà!), i nosaltres som fills de Déu. El que ha nascut de Déu, no peca (1 Joan 3, 9). (Qui no fa cap pecat?). L'autor de les Epístoles de Joan predica el missatge de l'amor. Déu mateix és l'amor. L'amor perfecte expulsa la por. Però l'autor es veu obligat a prevenir contra els falsos profetes i els enganyadors, i anuncia la vinguda de l'Anticrist. La seva manera conscient de pensar és ortodoxa, però té pressentiments del mal. Ell va poder fàcilment tenir molts mals somnis, que no estan assenyalats en el seu programa conscient. Parla com si no només conegués un estat sense pecat, sinó també un amor perfecte, en contraposició a Pau, a qui no li falta la necessària reflexió. Joan està massa segur del que diu, per això corre el perill d'una dissociació. En aquestes circumstàncies sorgeix en l'inconscient una contraposició, que pot irrompre en la consciència en la forma d'una revelació. La revelació, quan esdevé, tindrà la forma d'un mite més o menys subjectiu, perquè, entre altres coses, serveix de compensació a la unilateralitat de la consciència individual. Aquesta situació es contraposa a la situació que es dóna en la visió d'Ezequiel o d'Henoc, la situació de consciència dels quals es caracteritza principalment per la ignorància (no culpable), i per això es troba compensada per una conformació més o menys objectiva i universalment vàlida del material arquetípic.

Pel que podem comprovar, l'Apocalipsi correspon a les condicions assenyalades. Ja en la visió primària apareix una figura terrible: Crist és identificat amb l’"ancià carregat d’anys", semblant a l'ésser humà i al fill d'humà. De la seva boca surt "una espasa esmolada de dos talls", que sembla més apta per a la lluita i el vessament de sang que per anunciar l'amor fraternal (cf. Apocalipsi 19, 15). Com que Crist li diu: "No tinguis por", cal suposar que Joan no estava posseït per l'amor quan va caure als seus peus "com mort" sinó més aviat per la por. (Què hi ha, doncs, de l'amor perfecte que expulsa la por?)

Crist li encarrega escriure set cartes a les comunitats de la província d'Àsia. A la comunitat d'Efes se li recomana que faci penitència, si no vol ser privada de la llum (“Si no et converteixes, vindré a trobar-te, i trauré el teu lampadari del seu lloc” Apocalipsi 2, 5). Per aquesta carta ens assabentem també que Crist "avorreix" als nicolaïtes. (Com es compagina això amb l'amor al proïsme?)

La comunitat d’Esmirna surt millor lliurada. Els seus adversaris són, pel que sembla, jueus, però formen una "sinagoga de Satanàs", qualificació que no és precisament benèvola.

Pèrgam és criticada perquè en ella ha aparegut un entabanador. També aquí hi ha nicolaïtes. La comunitat ha de fer, doncs, penitència; "si no ho fas, vindré a trobar-te de seguida", el que cal entendre sens dubte com una amenaça.

Tiatira tolera a la falsa profetessa Jezabel. Crist la "llençarà al llit de la gran tribulació" (Apocalipsi 2, 22) i “farà morir els fills que ella ha tingut” (Apocalipsi 2, 23). A qui perseveri en ell, en Crist, "li donaré poder sobre els pobles, perquè els governi amb una vara de ferro com qui esmicola els gerros de terrissa. Aquest és el poder que he rebut del meu Pare. Li donaré també l’estel del matí” (Apocalipsi 2, 26-28). Com és sabut, Crist ensenya: "estimeu els vostres enemics", però aquí amenaça de fer una matança de nens a l' estil de la d'Herodes a Betlem!

Les obres de la comunitat de Sardes no són perfectes davant Déu. Per això se li diu: "Fes penitència." D'altra manera Crist li vindrà a sobre "com un lladre" en una hora imprevista (Apocalipsi 3, 3). No és aquesta precisament una amonestació amistosa.

A Filadèlfia no hi ha res a reprendre-li. Però a Laodicea, Crist la vol "vomitar" de la seva boca a causa del seu tebiesa. Laodicea ha de fer penitència. És significatiu l'aclariment que "jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo" (Apocalipsi 3, 19). És comprensible que ningú vulgui aquest "amor" per a ell.

Cinc de les set comunitats són acrement censurades. Aquest "Crist" apocalíptic es comporta més aviat com un "patró" malhumorat i conscient del seu poder, i s'assembla bastant a l’"ombra" d'un bisbe que predica l'amor.

Com per confirmar el que s'ha dit, té lloc a continuació una visió de Déu a l'estil d'Ezequiel. Però el que es troba en el tron no sembla precisament un ésser humà, sinó que tenia un esclat semblant al jaspi i la cornalina (Apocalipsi 4, 3). Davant d'ell "s’estenia com un mar de vidre semblant al glaç". Al voltant del tron hi havia quatre “vivents” (animalia), que, per davant i per darrere, per dins i per fora, eren plens d'ulls (Apocalipsi 4, 6). El símbol d'Ezequiel ha estat modificat d'una manera estranya: pedra, vidre, glaç, coses mortes i immòbils, matèries procedents del regne inorgànic són les que caracteritzen la divinitat. Un pensa involuntàriament en l'afany dels segles posteriors, en els quals l'"ésser humà" misteriós, l’homo altus, va ser designat com a “pedra no pedra”, i en el que al mar de l'inconscient li brillaven molts "ulls" (aquesta és una al·lusió a la "lluminositat" dels arquetips). En tot cas aquí intervé la psicologia joànica, que ha tingut indicis d'un més enllà del cosmos cristià.

A això segueix l'obertura per l’"Anyell" del llibre segellat amb els set segells. L’Anyell ha deixat els trets de l’"ancià carregat d’anys", i apareix en una figura purament teriomòrfica, però monstruosa, com un dels molts animals amb banyes de l'Apocalipsi: l'Anyell té set ulls i set banyes, s'assembla, doncs, més a un moltó que a un xai. El seu aspecte devia ser bastant desagradable. De l'Anyell es diu que està "com immolat", però en el que segueix no es comporta de cap manera com una víctima innocent, sinó que mostra una gran energia. Dels quatre primers segells l'Anyell fa sortir els quatre funestos genets apocalíptics. En obrir el cinquè segell se sent el clam de venjança dels màrtirs (“quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra?" Apocalipsi, 6, 10). El sisè segell provoca una catàstrofe còsmica, i tot s'amaga "de la mirada d’aquell qui seu al tron i de la indignació de l’Anyell. Perquè el dia terrible de la seva indignació ja ha arribat” Apocalipsi 6, 16-17)... No és possible reconèixer aquí el dòcil Anyell que es deixa conduir sense resistència al banc de l'escorxador, sinó al moltó irritable i bel·licós, la ira del qual pot ara finalment desplegar-se. En això jo hi veig no tant un misteri metafísic com una erupció de sentiments negatius llargament reprimits, que és possible observar freqüentment en aquells que volen ser perfectes. Cal suposar naturalment que l'autor de les Epístoles joàniques s'esforçava tot el possible per fer exemplarment en si mateix allò que predicava als altres cristians. Amb aquesta finalitat es va veure obligat a expulsar de si tots els sentiments negatius i, valent-se d'una útil falta de reflexió, va poder oblidar-los. Aquests sentiments negatius han desaparegut certament de la superfície de la consciència, però segueix proliferant sota d'ella, i amb el temps originen un extens embolic de ressentiments i pensaments de venjança, que irrompen després en la consciència en forma de revelacions. D'aquí sorgeix un quadre tremebund, que xoca amb totes les idees cristianes d'humilitat, tolerància, amor al proïsme i a l'enemic, i a la idea d'un Pare amorós al cel i d'un Fill redemptor i salvador dels humans. És una veritable orgia d'odi, còlera, venjança i cec desig de destrucció, que no s’atipa d'amuntegar fantàstiques imatges terrorífiques, la que irromp aquí i nega amb sang i foc un món al qual s'ha intentat redimir i elevar de nou a l'estatus originari d'innocència i de comunitat amorosa amb Déu.

L'obertura del setè segell ocasiona naturalment una nova onada de misèries, que amenaça esgotar la sinistra fantasia de Joan. Per recobrar forces, aquest es veu obligat a devorar un llibret, i pot així seguir "profetitzant".

Quan, per fi, el setè àngel va haver tocat la trompeta, apareix al cel, després de la destrucció de Jerusalem, la "dona vestida amb el sol, que tenia la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles." (Apocalipsi 12, 1). Aquesta dona clamava amb dolors de part, i davant seu es va aturar un drac de color rogenc, "per devorar-li el fill així que nasqués." (Apocalipsi 12, 4).

Aquesta visió és un element estrany al conjunt. A les imatges anteriors, era difícil sostreure’s a la impressió que les imatges havien estat sotmeses a una elaboració posterior, ordenadora i arregladora, però ara un sent que es troba davant d'una visió originària i sense finalitat pedagògica. Aquesta visió està precedida per l'obertura del temple al cel i l'aparició de l'arca de l'aliança (l'arca foederis és una al·legoria de Maria), el que és sens dubte un preludi del descens de l'esposa celeste, Jerusalem, -un equivalent de Saviesa-, ja que es tracta d'un episodi de la hierogàmia celestial, el fruit de la qual és un nen celestial. Aturem-nos un moment en la figura de la mare. La mare és una "dona vestida amb el sol". Observeu que es diu simplement que és una "dona", una simple dona, i no una deessa o una verge eterna que hagi estat concebuda sense pecat. No s'adverteix enlloc que hagin estat preses mesures per despullar-la de la seva completa feminitat, a excepció dels atributs còsmic-naturals que li donen i que la converteixen en una anima mundi d'igual nissaga que l’humà còsmic primordial. Ella és la primera persona humana femenina, la parella de l’home primordial. El tema de la Latona pagana s'ajusta molt bé a aquest cas, ja que en la mitologia grega es barregen encara, amb el mateix valor, el matriarcal i patriarcal. Sobre el seu cap hi ha les estrelles, sota els seus peus, la lluna i al centre el Sol, l'Horus de l'alba i l’Osiris del vespre, al voltant d'una nit maternal, "cel amunt, cel avall". Aquest símbol revela tot el misteri de la "dona": la nit conté en la seva foscor el sol de la consciència "masculina", la qual, quan és petita, sorgeix del nocturn mar de l'inconscient, i quan ja és anciana, s'enfonsa en ell de nou. La nit unifica el clar amb el fosc: la nit significa la hierogàmia dels contraris i reconcilia la natura amb l'esperit.

El fill que neix d'aquestes núpcies celestials és necessàriament una complexio oppositorum, un símbol unitari, una totalitat de vida. No sense motiu l'inconscient de Joan pren un préstec de la mitologia grega per descriure aquesta singular vivència escatològica. Però aquest naixement d'ara no ha de ser confós amb el naixement de Crist, que ja va tenir lloc molt temps abans i en circumstàncies totalment diferents. El nen nounat és certament caracteritzat -en clara analogia amb l'Anyell "irat", és a dir, amb el Crist apocalíptic- com un duplicat d'aquest, com un nen que "havia de regir tots els pobles amb una vara de ferro" (Apocalipsi 12, 5 i 2, 27). Se li atribueixen, doncs, els mateixos sentiments d'odi i de venjança d'abans, i sembla, per això, com si el tribunal de càstig hauria de funcionar encara, sense cap motiu, en un futur llunyà. Però això no concorda amb l'anterior, ja que l’Anyell ha estat encarregat d'aquesta tasca, i la porta a terme en el curs de l'Apocalipsi, sense que el nen nounat tingui en cap moment ocasió d'obrar per si mateix. Aquest nen no torna a aparèixer mai més. Per això m'inclino a suposar que, si la seva caracterització com a fill de la venjança no és una significativa interpolació, aquesta caracterització li va venir a la ploma l'autor de l'Apocalipsi com una frase corrent i alhora com la interpretació que a ell li semblava apropiada. Això és tant més versemblant ja que, en les circumstàncies del moment, aquest episodi difícilment podia ser entès d'una altra manera, encara que la interpretació no té cap mena de sentit. Com he dit abans, l'episodi de la dona vestida amb el sol és un element estrany en el curs de les visions. Per això potser no sigui equivocat suposar que ja l'autor de l'Apocalipsi, i si no ell mateix un copista perplex, va sentir la necessitat d'interpretar d'alguna manera aquesta clara analogia amb Crist, és a dir, d'acomodar-la al text total. Això es va poder aconseguir fàcilment mitjançant la imatge ordinària del pastor amb la vara de ferro. Jo almenys no veig altra finalitat d'aquesta associació.

El nen és arrabassat per Déu, el seu Pare, i la mare fuig al desert, el que sens dubte vol indicar que la mare és una figura que, de moment, estarà latent durant un temps indeterminat, i que encara exercirà algun influx. La història d'Agar podria haver estat una prefiguració. La relativa semblança d'aquesta llegenda amb la llegenda del naixement de Crist significa sens dubte tan sols que el nou naixement és un esdeveniment anàleg a aquell, i a més, probablement, de la mateixa manera que ho és l'entronització de l'Anyell abans descrita, en la seva glòria metafísica, ja que aquest acte va haver de tenir lloc molt de temps abans, és a dir, en el moment de l'ascensió. Igualment es descriu com el drac, és a dir, el diable, és llançat a la terra, sent així que Crist havia observat ja molt abans la caiguda de Satanàs. Aquesta estranya repetició o reduplicació dels esdeveniments característics de la vida de Crist fa suposar que s'ha d'esperar un segon Messies a la fi dels temps. I no es pot tractar d'una tornada del mateix Crist, ja que Crist vindrà " sobre els núvols del cel", però no naixerà una segona vegada, ni tampoc d'una conjunció del sol i la lluna. A l'epifania de la fi dels temps correspon més aviat el contingut d'Apocalipsi 1 o 19, 11 ss. El fet que Joan usi per a la descripció del naixement el mite de Latona-Apol·lo podria significar que, en contraposició a la tradició cristiana, aquesta visió és un producte de l'inconscient. (Sens dubte es pot considerar versemblant que Joan coneixia el mite de Latona i que, per això, tenia consciència d'ell. Però a Joan li era inconscient i insospitada la possibilitat que el seu inconscient pogués usar aquest mite pagà per caracteritzar el naixement del segon Messies.) En l'inconscient hi ha present tot el que és expulsat de la consciència, i com més cristiana sigui la consciència, tant més paganament es comportarà l'inconscient, si l’expulsat paganisme guarda encara valors vitals, és a dir, si, com passa freqüentment, s'ha anat massa lluny en la seva expulsió. L'inconscient no aïlla i diferència els seus objectes, com fa la consciència. L'inconscient no pensa de manera abstracta ni prescindeix del subjecte; la persona de l' extàtic i del visionari està sempre inclosa i immersa en l'èxtasi o a la visió. En aquest cas és Joan mateix, és la seva personalitat inconscient la que s'identifica amb Crist, és a dir, és Joan mateix el que neix de manera semblant a la de Crist i amb un destí similar. Joan està posseït per l'arquetip del fill diví; per això veu com a inseparable del seu ell mateix l'acció de l'arquetip en el seu inconscient, o amb altres paraules, com Déu neix de nou en el seu inconscient (que és en part pagà), ja que el "nen diví", com Crist, apareix com a símbol tant de l'un com de l'altre. De totes maneres, la consciència de Joan està molt lluny de considerar Crist com un símbol. Per al creient cristià Crist ho és tot menys un símbol, és a dir, una expressió d'alguna cosa incognoscible o encara no cognoscible. I, de tota manera, això és així. Crist no hauria exercit cap influència sobre els seus seguidors, si no hagués estat a la vegada expressió d'alguna cosa que vivia i obrava en l'inconscient d'aquests. El mateix cristianisme no s’hauria pogut propagar amb tan sorprenent celeritat en el món antic, si al seu món d'idees no hi hagués correspost una disposició psíquica anàloga. Aquest fet permet afirmar que el que creu en Crist no només està en Crist, sinó que Crist habita també en ell com a humà perfecte, com a imatge de Déu, com a Adam secundus. Psicològicament això representa el mateix que representa a la concepció índia la relació del purusha-atman amb la consciència humana del jo. Es tracta de la superioritat de l'humà "perfecte" -és a dir, de l'humà total, que consta de la totalitat de la psique, o amb altres paraules, de la consciència i l'inconscient- sobre el jo, el qual representa només la consciència i els continguts d'aquesta, però no coneix l'inconscient, encara que depèn en molts sentits d'aquest i és molt sovint influït per ell de manera decisiva. És la relació del "Si mateix" amb el "Jo" la que es reflecteix en la relació de l'ésser humà amb Crist. D'aquí provenen les innegables analogies entre certes intuïcions índies i certes intuïcions cristianes, analogies que han donat motiu per sospitar que hi ha influències índies al cristianisme.

El paral·lelisme, latent fins ara a Joan, irromp en la consciència en forma d'una visió. Aquesta irrupció és autèntica, el que es veu en el fet que era molt improbable que un cristià d'aquell temps usés materials dels mites pagans, en els quals és gairebé segur que existien a més influències astronòmiques. Així es podria explicar l'expressió completament pagana: "I la terra va ajudar la dona". Si bé la consciència d'aquell temps estava completament i exclusivament plena d'idees cristianes, passava però que immediatament sota del llindar de la consciència s’hi trobaven continguts pagans anteriors o contemporanis, tal com es va veure, per exemple, a Santa Perpètua. A això s'hi afegeix en un cristianisme jueu -i sens dubte l'autor de l'Apocalipsi era un cristià jueu- el precedent de la Saviesa còsmica, a la qual Joan fa referència algunes vegades, i que podria ser fàcilment considerada com a mare del nen diví (en aquest cas el fill correspondria al filius sapientiae de l'Edat Mitjana), ja que la Saviesa és una dona que està en cel, és a dir, és una deessa i companya de Déu. La Saviesa correspon a aquesta definició de la mateixa manera que Maria assumpta. Si aquesta visió fos un somni modern, no hi hauria dubte que caldria interpretar el naixement del nen diví com una presa de consciència del Sí. En el cas de Joan, la disposició creient de la seva consciència va provocar una recepció de la imatge de Crist en els materials de l'inconscient, va donar nova vida a l'arquetip de la mare-verge divina i l'arquetip del naixement del seu estimat-fill, i els va confrontar amb la consciència cristiana. Amb això Joan s'introdueix personalment en l'esdevenir diví.

En tot cas la seva imatge de Crist, plena de sentiments negatius, s'ha convertit en la imatge d'un cruel venjador que realment no té cap tret propi d'un redemptor. Un pensa que potser, al capdavall, aquesta imatge de Crist tingui més de l'home Joan i de les seves ombres compensadores que del redemptor diví, en el qual, com a lumen de lumine, "no hi ha gens de tenebres". La mateixa grotesca paradoxa de l'Anyell "irat" podria haver-nos-ho fet sospitar ja. Es miri la cosa com es miri, vist a la llum de l'evangeli de l'amor, el Crist venjador i jutge seguirà sent sempre una figura tenebrosa. També es pot sospitar que aquesta va ser la raó que va moure a Joan a assimilar el nen acabat de néixer a la imatge del venjador, i a esborrar així el seu caràcter mitològic d'amable i generós fill de Déu, tal com ens apareix en les figures de Tammuz, Adonis o Balder. La bellesa encantadora i primaveral del nen diví representa precisament un d'aquells valors de l'Antiguitat que tant trobem a faltar en el cristianisme, i en especial en l'ombrívol món de l'autor de l'Apocalipsi; el nen diví representa l'indescriptible resplendor matinal d'un dia de primavera que, després de la inerta rigidesa de l'hivern, fa reverdir i florir la terra i fa que el cor de l'ésser humà s'alegri i cregui en un Déu bondadós i amant.

Com a totalitat, el "Si mateix" és sempre, per definició, una complexio oppositorum, i la seva manera de presentar-se és tant més ombrívola i amenaçadora com més gran sigui la força amb què la consciència vindiqui la seva naturalesa lluminosa i pretengui ser una autoritat moral. Pot sospitar-se que això li passava a Joan, ja que era pastor d'un ramat, i a més humà i per això fal·lible. Si l'Apocalipsi fos, per dir-ho així, un assumpte personal de Joan, és a dir, si no fos sinó una erupció de ressentiments personals, la figura de l' Anyell irat l’hauria satisfet plenament. Rebus sic stantibus, el nen nounat hauria d'haver tingut un aspecte força positiu, ja que, per la seva naturalesa simbòlica, hauria compensat la insuportable desolació ocasionada per l'erupció de passions reprimides, ja que era el fill de la coniunctio oppositorum, el fill del món solar del dia i del món lunar de la nit. Aquest nen hauria estat un mediator entre el Joan amable i el Joan venjatiu, i hauria estat així un redemptor equilibrador i benèfic. Joan no degué veure aquest aspecte positiu, ja que d'altra manera no hauria pogut concebre l'infant diví com a semblant al Crist venjador.

Però el problema de Joan no és un problema personal. No es tracta del seu inconscient personal ni d'un impuls capritxós, sinó de visions que brollen de profunditats més profundes i més extenses, és a dir, de l'inconscient col·lectiu. La problemàtica de Joan adopta formes massa col·lectives i arquetípiques per reduir-les a una situació purament personal. Això seria no només massa senzill, sinó també fals, tant pràcticament com teològicament. Com Crist, Joan estava posseït per un esdeveniment col·lectiu, arquetípic; per això cal explicar-lo preponderantment a partir d'aquest esdeveniment. És cert que Joan tenia una psicologia pròpia, que coneixem fins a cert punt, si es pot considerar que l'autor de les Epístoles de Joan és l'autor de l'Apocalipsi. Hi ha proves suficients que la imitatio Christi crea en l'inconscient una "ombra" corresponent. El fet mateix que Joan tingués visions és ja una prova de l'existència d'una tensió extraordinària entre la seva consciència i el seu inconscient. Si l'autor de l'Apocalipsi és el mateix que el de les Epístoles, la redacció de l'Apocalipsi va haver de ser realitzada ja en edat molt avançada. A la confinio mortis i al capvespre d'una vida llarga i plena, la vista divisa sovint llunyanies insospitades. Un home així no viu ja en els interessos quotidians ni en la preocupació de les relacions personals, sinó en la visió d'amplis espais de temps i en el moviment secular de les idees. L'ull de Joan penetra fins al llunyà futur de l’eó cristià i fins a la fosca profunditat d'aquelles forces que es troben contraposades pel seu cristianisme. El que irromp en Joan és la tempesta dels temps, l’indici d'una tremenda enantiodromia, que ell no pot entendre sinó com a aniquilació definitiva d'aquelles tenebres que no van comprendre la llum apareguda en Crist. Per això Joan no va veure que el poder de destrucció i el de venjança són precisament les tenebres de les que s'havia separat el Déu encarnat. Joan no va poder entendre el que significava aquell fill del sol i de la lluna, i només va poder concebre’l com a figura venjadora. La passió que es descobreix en la seva revelació no ens diu res de la fatiga i de la claredat pròpies de l'edat avançada, ja que és una cosa infinitament més gran que un ressentiment personal: és l'Esperit de Déu mateix, que travessa la feble embolcall mortal i exigeix de nou als humans que temin a la Divinitat inconcebible.