Resposta a Job VI - La victòria de Job

Chagall 1975

Sisè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Tenint en compte el gran problema que ens disposem a tractar, m'ha semblat convenient, com a introducció, aquest excurs sobre esdeveniments pleromàtics.

Però quina és la veritable raó de l’encarnació considerada com a esdeveniment històric?

Per contestar aquesta pregunta hem de dirigir la nostra mirada a temps anteriors. Com hem vist, Jahveh té pel que sembla una tendència a no prendre en consideració la seva omnisciència quan es tracta del seu dinamisme absolut. El cas més instructiu en aquest aspecte és la seva relació amb Satanàs: les coses ocorren sempre de tal manera que sembla com si Jahveh no estigués assabentat de les intencions del seu fill. Això prové del fet que Jahveh no té en consideració la seva omnisciència, el que es pot explicar dient que Jahveh està de tal manera ocupat i fascinat pels seus successius actes de creació, que ha oblidat la seva omnisciència. És completament comprensible que el sorprenent venir a la realitat d'objectes diversíssims, que mai havien existit abans en cap lloc de manera tan palpable, provoqui un infinit encanteri de Déu. La Saviesa s'acorda perfectament d'això quan diu:

Quan senyalava els fonaments de la terra

jo era al seu costat com un mestre d’obres

i feia les seves delícies cada dia... (Proverbis 8, 29-30).

Encara en el llibre de Job ressona aquesta altiva alegria del creador quan Jahveh, assenyalant cap als grans animals, que li han resultat bé, diu a Job:

Fixa’t en el monstre Behemot:

igual que tu, és criatura meva...

No té parió sobre la terra,

jo l’he fet el més intrèpid.

Planta cara a tots els arrogants,

és el rei dels animals ferotges. (Job 40, 15 i 41, 25-26).

Encara en temps de Job, Jahveh està embriagat per la tremenda força i poder de la seva creació. Què signifiquen, al costat d'aquesta, les petites jugades de Satanàs i les lamentacions dels humans, que han estat creats igual que Behemot, tot i que portin en si la imatge de Déu? Jahveh sembla haver oblidat totalment el que significa això últim, ja que d'una altra manera hauria prestat alguna atenció a la dignitat humana de Job.

Són pròpiament els acurats i previsors preparatius del naixement de Crist els que ens fan veure que l'omnisciència comença a exercir un influx notable sobre l'obrar de Jahveh. Es fan ara perceptibles certs trets filantròpics i universalistes. Davant els fills dels humans, "els fills d'Israel" passen a un segon pla, i a partir de Job ja no tornem a sentir parlar de noves aliances. Els proverbis de la Saviesa semblen estar a l'ordre del dia, i es fa perceptible una realitat totalment nova, a saber: certes manifestacions apocalíptiques. Aquestes fan referència a actes cognoscitius metafísics, és a dir, a "constel·lacionats" continguts inconscients que estan disposats a irrompre en la consciència. En tot això intervé, com ja hem dit, la mà benigna de la Saviesa.

Si s'observa el comportament de Jahveh abans de la reaparició de la Saviesa, crida l'atenció el fet terrible que el seu obrar està acompanyat d'una consciència inferior. Es troba sempre a faltar la reflexió i la referència al saber absolut. La consciència de Jahveh no sembla ser altra cosa que una awareness primitiva. La awareness pot ser descrita aproximadament amb les paraules "consciència simplement perceptiva." La awareness no coneix la reflexió ni la moralitat. La awareness porta a terme simples percepcions i obra de manera cega, és a dir, sense inclusió conscient-reflexiva del subjecte, l'existència individual del qual no comporta cap problema. Avui en dia caldria designar aquest estat, psicològicament, com a "inconscient", i, jurídicament, com a "irresponsable". Però el fet que la consciència no realitzi actes de pensament no prova que aquests no es donin. Passa senzillament que aquests actes transcorren en l'inconscient, i es fan indirectament perceptibles en somnis, visions, revelacions i mutacions "instintives" de la consciència. Per la naturalesa d'aquests actes es pot conèixer que procedeixen d'un saber "inconscient", el qual es realitza per mitjà de judicis i conclusions inconscients.

Una cosa semblant observem en l'estranya mutació que té lloc en el comportament de Jahveh a partir de l'episodi de Job. És indubtable que la derrota moral soferta davant Job no va arribar immediatament a la consciència de Jahveh. Però, de totes maneres, aquest fet estava ja des de sempre en la seva omnisciència, i no és impossible que aquest saber inconscient el portés a poc a poc a obrar irreflexivament amb Job, per fer-se així, mitjançant aquest diàleg, conscient d'alguna cosa, i assolir un determinat coneixement. Satanàs, al que no sense raó se li va donar més tard el nom de "Llucifer", sabia aprofitar-se de l'omnisciència i més freqüentment que el seu pare. (També a la tradició cristiana hi ha l'opinió que el dimoni coneixia ja des de molts segles abans la intenció de Déu de fer-se humà, i per això va suggerir als grecs el mite de Dionisios, perquè, quan la bona nova arribés realment a ells, poguessin dir: "Això ho vam conèixer nosaltres ja des de fa molt de temps." Quan, més tard, els conqueridors van descobrir a Yucatán les creus maies, els bisbes espanyols van emprar de nou aquest mateix argument). Sembla com si Satanàs fos l'únic dels fills de Déu que desenvolupés una iniciativa tan gran. En tot cas va ser Satanàs el que va posar en el camí de Jahveh aquells incidents imprevistos, que l'omnisciència sabia que eren necessaris, més encara, ineludibles, per al desenvolupament i la consumació del drama diví. Un d'aquests incidents va ser el cas decisiu de Job, que es va produir gràcies a la iniciativa de Satanàs.

La victòria del vençut, l'oprimit, és clara: Job tenia més altura moral que Jahveh. La criatura havia superat el Creador en aquest aspecte. Sempre que un esdeveniment extern ensopega amb un saber inconscient, aquest últim pot fer-se conscient. En aquest cas l'esdeveniment extern es reconeix com una cosa déjà vu, i es fa memòria d'un saber preexistent sobre ell. La superioritat de Job no podrà ser ja eliminada del món. Amb això sorgeix una situació nova, sobre la qual cal pensar i reflexionar. Aquesta és la raó per la qual intervé la Saviesa. La Saviesa afavoreix el necessari acte de reflexió, i d'aquesta manera fa possible la decisió de Jahveh de fer-se humà. Aquesta decisió té greus conseqüències: Jahveh s'eleva sobre el seu primitiu estat anterior de consciència, en reconèixer indirectament que l'home Job és moralment superior a ell, i que ara ell ha de reconquerir l'ésser de l'humà (Menschsein). Si Jahveh no hagués pres aquesta decisió, hauria caigut en una flagrant contradicció amb la seva omnisciència. Jahveh ha de fer-se humà, perquè ha estat injust amb l'ésser humà. Jahveh, el guardià de la justícia, sap que tota injustícia ha de ser reparada, i la Saviesa sap que també sobre Jahveh impera la llei moral. Com que la seva criatura l'ha superat, Jahveh s’ha de renovar.

Però com que res, ni tan sols la creatio ex nihilo, que s'ha de referir a l'etern tresor d'imatges existents en la fantasia del “mestre d’obres” (la Saviesa), pot tenir lloc sense un model preexistent, es presenten, com a model immediat del fill que ha de ser engendrat, d'una part Adam (però només en una mesura limitada), i d'altra banda Abel (en una mesura superior). La limitació d'Adam consisteix en que Adam és primer de tot criatura i pare, ja que és ja anthropos. L'avantatge d'Abel consisteix en ser el fill estimat de Déu, i en haver estat engendrat i no directament creat. Però cal tenir en compte també un desavantatge: Abel va morir massa aviat i no va poder deixar vídua ni fills, coses que són pròpies de la destinació total i plena de l'home. Abel no és l'autèntic arquetip del fill estimat per Déu, sinó que és només una imatge, encara que, com a tal, és la primera que coneixem per les Sagrades Escriptures. Les religions paganes d'aquell temps ens ofereixen també testimonis sobre el Déu que mor jove, i de la seva mort a mans del seu germà. Per això no serà errat suposar que el destí d'Abel fa referència a un esdeveniment metafísic que es va desenvolupar entre Satanàs i un fill lluminós de Déu, més sotmès al seu pare que aquell. Les tradicions egípcies ens parlen d'aquest fet. Com hem dit, el desavantatge de la prefiguració del tipus d'Abel no pot ser evitat, ja que és part integrant del mític drama filial, com ens mostren les diverses variants paganes d'aquest tema. El curs dramàtic i breu de la destinació d'Abel pot servir com a paradigma de la vida i de la mort del Déu encarnat.

Veiem, doncs, que la raó immediata de l'encarnació és l'exaltació de Job i que la fi de la mateixa és la diferenciació de la consciència de Jahveh. Per arribar a això ha estat necessària una situació exacerbada gairebé fins a l'extrem, una peripècia afectiva, sense la qual no s'aconsegueix mai un nivell superior de la consciència.