Resposta a Job V - Els fills de Déu

Chagall 1960

Cinquè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Als primers pares, pervertits per Satanàs, els havia sortit dolent el seu primer fill. Caín va ser un "ídol" de Satanàs, i únicament el fill menor, Abel, va ser agradable a Déu. La imatge de Déu estava deformada en Caín, mentre que a Abel es trobava molt menys entelada. De la mateixa manera que l'Adam originari havia estat concebut com a imatge de Déu, el fill bo de Déu (sobre el qual, com hem vist, no hi ha cap document), és a dir, el model d'Abel, és prefiguració de l'Ésser humà-Déu. D'aquest últim sabem positivament que, com a Logos, és preexistent i coetern, amb Déu i d'igual essència. Per això es pot considerar Abel com un prototip imperfecte del fill de Déu, que ha de ser engendrat en Maria. Així com originàriament Jahveh va intentar crear el seu equivalent ctònic en l'ésser humà primordial (Urmenschen), Adam, ara projecta fer una cosa semblant, però essencialment millor. A aquesta finalitat serveixen les extraordinàries mesures de prudència que hem parlat. El nou fill, Crist, ha de ser, d'una banda, com Adam, un ésser humà ctònic, és a dir, capaç de patir i morir, però, d'una altra banda, no és, com Adam, una simple imatge de Déu, sinó Déu mateix: un Déu que, en la seva qualitat de Pare, és engendrat per si mateix, i que, en la seva qualitat de Fill, rejoveneix al Pare. Com a Déu, Crist ha estat sempre Déu, com a fill de Maria -la qual, com es veu, és una imatge de la Saviesa-, és el Logos (sinònim de nous), que, igual que la Saviesa, és artífex de la creació, com diu l'evangeli de Joan. Aquesta identitat de mare i fill es troba testificada innombrables vegades en la mitologia.

Encara que el naixement de Crist és un esdeveniment històric i únic, ell ja existia des de sempre a l'eternitat. Al profà en aquestes coses la idea de la identitat d'un esdeveniment intemporal i etern amb un esdeveniment únic i històric li resultarà sempre difícil. Però cal acostumar-se a la idea que "temps" és un concepte relatiu, i que pròpiament ha de ser completat pel concepte d'una existència pleromàtica "simultània" o "bàrdica" de tots els esdeveniments històrics. El que hi ha al pleroma com a esdeveniment etern, apareix en el temps com seqüència aperiòdica, és a dir, es repeteix diverses vegades de manera irregular. Citem només un exemple: Jahveh va tenir un fill bo i un fill dolent. A aquest prototip corresponen Caín i Abel, Jacob i Esaú, i, en tots els temps i llocs el tema dels germans-enemics, tema que es repeteix en incomptables variants modernes, dividint les famílies i donant molta feina als psiquiatres. També es podrien citar molts i molt instructius exemples sobre les dues dones prefigurades en l'eternitat. Per això, quan aquestes coses apareixen com a variants modernes, no s'han de considerar com a incidents personals, com a capricis o casuals idiosincràsies individuals, sinó com un esdeveniment pleromàtic, el qual es desplega en successos particulars en el temps i que constitueix una part o aspecte ineludible del drama diví.

Quan Jahveh va crear el món, traient-lo de la matèria primigènia, de l'anomenat "res", no va poder fer res més que introduir-se secretament a si mateix en la creació, cada part de la qual és ell mateix. D'aquest fet n'està convençuda des de fa molt temps tota teologia racional. En això es fonamenta la convicció que es pot conèixer Déu per la seva creació. En dir que Déu no va poder fer altra cosa que això, no limito de cap manera l'omnipotència divina, sinó que, al contrari, reconec que totes les possibilitats estan incloses en Jahveh, i que, per això, no hi ha altres possibilitats que aquelles que l'expressen.

Tot el món és de Déu, i Déu està des del principi a tot el món. Per què, doncs, el gran espectacle de la encarnació? hom es pregunta perplex. Certament Déu és de facto en tot, però alguna cosa ha de faltar quan s'escenifica amb tanta cura i amb tanta precaució la seva segona entrada, per dir-ho així, en la creació. Com que la creació és universal, i abasta les més llunyanes constel·lacions i tota la vida orgànica, que és infinitament variable i capaç de diferenciació, amb prou feines és possible veure-hi cap falta. El fet que Satanàs introdueixi a tot arreu el seu influx corruptor és, certament, lamentable per molts motius, però no toca l'essència del problema, al que no és fàcil donar una resposta. Naturalment, se’m dirà que Crist va haver de venir al món per redimir del mal a la humanitat. Però si es pensa que el mal va ser introduït originàriament per Satanàs i que aquest el segueix produint contínuament per mitjà dels seus sortilegis, es veurà quant més fàcil seria que Jahveh cridés d'una vegada enèrgicament a l'ordre a aquest practical joker i eliminés seu funest influx i, amb això, l'arrel del mal. En aquest cas no hagués calgut una encarnació especial, amb totes les conseqüències imprevisibles que comporta l'encarnació de Déu. Cal pensar bé el que significa que Déu es fa humà. Això vol dir ni més ni menys que una transformació revolucionària de Déu; representa una cosa semblant al que va significar en el seu temps la creació, és a dir, una objectivació de Déu. Llavors Déu es va revelar en la naturalesa, però ara vol, més específicament, fer-se humà. De totes maneres hem de dir que sempre havia existit en Déu una tendència en aquesta direcció. Quan van aparèixer els humans creats abans que Adam, conjuntament amb els mamífers superiors, Déu va crear, en un dia diferent i en un acte especial de creació, un humà que era imatge seva. Això va constituir la primera prefiguració de l'encarnació. Jahveh es va possessionar del poble, dels descendents d'Adam, i de tant en tant infonia el seu Esperit en determinats profetes d'aquest poble. Totes aquestes coses són simples esdeveniments i signes preparatoris d'una tendència intradivina cap l'encarnació. Però, des de l'eternitat, l'omnisciència coneixia la naturalesa humana de Déu, o la naturalesa divina de l'ésser humà. Per això, ja molt abans que el Gènesi fos escrit, trobem en els antics documents egipcis testimonis corresponents a aquest coneixement. Aquestes indicacions i prefiguracions de l'encarnació poden semblar a alguns totalment inintel·ligibles o supèrflues, ja que tota la creació, que va sortir ex nihilo, és de Déu, no consta d'una altra cosa més que de Déu, i per això l'ésser humà, el mateix que tota criatura, és Déu objectivat. Però les prefiguracions no són per si mateixes esdeveniments creadors, sinó simples graons en un procés de presa de consciència. S'ha trigat molt de temps a "caure en el compte" (i sempre cal estar ocupat en això), que Déu és la realitat com a tal, és a dir, que, si més no, és també humà. Aquest caure en el compte (Realisierung) és un procés secular.