Resposta a Job I - L'ésser humà i Jahveh

Chagall 1939

Primer capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

A les paraules de Jahveh, Job respon (Job 40, 4-5) :

"Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?

Amb la mà em tapo la boca!
He parlat massa i no vull respondre.
No hi afegiré res més. "

En efecte, davant la visió immediata de la potència infinita del Creador, aquesta és l'única resposta possible per a un testimoni que encara porta dins seu el terror de ser gairebé totalment aniquilat. Quina altra resposta podria donar en aquestes circumstàncies un cuc humà, que està gairebé triturat i s'arrossega per la pols? Malgrat la seva llastimosa petitesa i de la seva debilitat, aquest home sap que s'enfronta a un ésser sobrehumà, i que aquest és extraordinàriament susceptible pel que fa a la seva persona. Per això en qualsevol cas el millor és prescindir de tota consideració crítica i no esmentar certs drets morals que un esperaria tenir també davant Déu.

La justícia de Jahveh és exalçada. Job voldria presentar davant d'ell, el jutge just, la seva queixa i la protesta de la seva innocència. Però Job dubta d'aquesta possibilitat: "Com pot l’home ser just contra Déu? I si volia tenir raó, Déu li faria mil preguntes..." "Per més que sóc innocent..." Jahveh "m’omple de ferides sense cap motiu." "Ell aniquila tant culpables com innocents. Quan un flagell causa la mort, ell encara es riu de la desgràcia dels innocents" "Sé - diu Job - que no em declararà innocent. A mi em toca ser culpable!" Ni que Job es purifiqués, Jahveh el "capbussaria en la brutícia." "Jo tan sols sóc un home. Ell no ho és pas. Per això no li puc replicar, no puc anar amb ell a judici." (Job 9, 2-3, 15, 17, 22-23, 28-29, 31, 32) . Però Job vol deixar clar a Jahveh el seu punt de vista, vol elevar la seva queixa, i li diu que sap que ell, Job, no és impiu i que "ningú no m’arrencarà de tu." (Job 10, 7). Job volia raonar amb Déu, "és amb Déu que desitjo discutir." (Job 13, 3). Job diu "vull defensar-me a la seva presència." (Job 13, 15). Job sap que "serà justificat"; Jahveh l'hauria de citar i donar-li una resposta, o almenys permetre-li presentar la seva queixa. Valorant exactament la desproporció entre Déu i l'ésser humà, Job li fa aquesta pregunta: "¿Vols atrapar la fulla que cau, la palla seca que el vent s’emporta?" (Job 13, 25) . Déu "ha violat el seu dret", li "nega la justícia", Déu "no es preocupa de la injustícia". "Defensaré la meva innocència mentre visqui. M’aferro fermament a la meva justícia." (Job 27, 5-6). El seu amic Elihú no creu en la injustícia del Senyor: "Certament, Déu no fa el mal, el Totpoderós no viola mai el dret." (Job 34, 12), i fonamenta aquesta opinió, de manera il·lògica, fent referència al "poder". "Ell que diu a un rei: «Malvat!», i als grans senyors: «Criminals!», no té preferències pels nobles, ni fa passar el ric davant el pobre." (Job 34, 18-19). Però Job no es deixa acovardir, i diu aquestes significatives paraules: "Ara tinc al cel un testimoni, un que parla allà dalt a favor meu. Els meus amics m’escarneixen, però jo ploro davant de Déu perquè em defensi contra ell mateix que m’ataca, com un amic en defensa un altre." (Job 16, 19-21), i en un altre passatge diu: "Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi s’alçarà de la pols." (Job 19, 25) .

Les paraules de Job deixen veure clarament que, encara que dubta que l'ésser humà pugui tenir raó contra Déu, li costa abandonar el pensament d'enfrontar a Déu en el pla de la justícia i, amb això, en el de la moral. A Job li costa entendre que el capritx diví violi la justícia; malgrat tot, no pot abandonar la seva fe en la justícia divina. Però per altra banda ha de concedir-se a si mateix que no és un altre, sinó Jahveh mateix qui li fa injustícia i violència. Job no pot negar que es troba davant d'un Déu a qui no li importa el judici moral, i que no reconeix cap ètica que l'obligui a ell. En això resideix sens dubte la grandesa de Job: en no dubtar, davant d'aquesta dificultat, de la unitat de Déu, sinó veure clarament que Déu es troba en contradicció amb ell mateix, i això, a més, de manera tan total, que Job està segur de trobar en Déu un protector i un advocat contra Déu mateix. La bondat de Jahveh se li presenta a Job amb la mateixa certesa que la seva maldat. D'un ésser humà que ens fa mal no podem esperar que alhora ens ajudi. Però Jahveh no és un ésser humà, Jahveh persegueix i ajuda alhora, tan real és en un aspecte com en l'altre. Jahveh no està dividit, sinó que és una antinòmia, una total contradicció interna, aquest és el pressupòsit necessari del seu tremend dinamisme, de la seva omnipotència i de la seva omnisciència. A aquest coneixement s'aferra Job per "defensar els seus camins" davant Jahveh, és a dir, per deixar-li clar el seu punt de vista; doncs, a despit de la seva còlera, el Senyor és també, enfront de si mateix, l'advocat de l'ésser humà que té alguna cosa de què queixar-se.

El coneixement que Job té de Déu ens sorprendria encara més si fos aquesta la primera vegada que sentíssim parlar de la amoralitat de Jahveh. Però els imprevisibles capricis i els devastadors atacs d'ira de Jahveh eren ja coneguts des d'antic. Jahveh es manifestava com un gelós guardià de la moral, i era especialment primmirat pel que fa a la justícia. Per això calia sempre enaltir-lo com a "just", ja que, pel que sembla, això li importava molt a Jahveh. A causa d'aquesta circumstància, és a dir, d'aquesta peculiaritat, Jahveh posseïa una personalitat diferent, la qual es diferenciava de la personalitat d'un rei més o menys arcaic únicament en la grandària. La gelosia i la susceptibilitat de Jahveh, que investigaven desconfiadament els infidels cors dels humans i els seus pensaments ocults, van obligar a entaular una relació personal entre ell i l'ésser humà; aquest no podia fer res més que sentir-se cridat personalment per Jahveh. En això es diferenciava essencialment Jahveh del totpoderós Pare Zeus; aquest permetia, des de certa distància, que l'economia del món caminés per les vies consagrades, i només castigava el que s'apartava de l'ordre. Zeus no moralitzava, sinó que governava d'una manera instintiva. De l'ésser humà, Zeus no volia altra cosa que els sacrificis que se li devien, i, amb l'ésser humà, no hi volia tenir res a veure, ja que no tenia plans per a ell. El Pare Zeus és una figura, però no una personalitat. Per contra, a Jahveh li importaven molt els humans, més encara, eren per a ell un assumpte de primer ordre. Jahveh necessitava els humans de la mateixa manera que aquests el necessitaven: peremptòriament i personalment. És veritat que també Zeus llançava de tant en tant els seus llamps, però únicament ho feia contra certs grans criminals, perquè no tenia res a oposar a la humanitat com a tal, que, d'altra banda, tampoc li interessava massa. Jahveh, en canvi, es podia irritar desmesuradament contra els humans com a genus i com a individuum, si no es portaven com ell volia i esperava. En irritar-se d'aquesta manera, Jahveh no s'adonava mai que, en la seva omnipotència, podia haver creat alguna cosa millor que "aquests mals gots de fang".

Aquesta intensa relació personal de Jahveh amb el seu poble havia de portar, com a conseqüència necessària, aliances autèntiques, les quals es referien a persones particulars, per exemple, David. El salm 89 ens explica que Jahveh va dir de David (Salms 89, 34-36):

"Però a ell no li prendré el meu amor,
no em desdiré de la meva fidelitat;
no trencaré la meva aliança,
no violaré les meves promeses.
D'una vegada per sempre,
juro per la meva santedat de no enganyar David."

No obstant això, després va passar que aquest Déu, que vigilava tan gelosament el compliment de la llei i de l'aliança, va trencar el seu jurament. Davant d'això, a l'humà modern, tan sensible, el món se li hauria ensorrat, el sòl se li hauria enfonsat sota els peus, ja que el mínim que podia esperar del seu Déu era que aquest fos superior als mortals en tots els aspectes, és a dir, en l'aspecte de ser millor, superior, més noble, però no en l'aspecte de la mobilitat i informalitat morals, ja que la mateixa informalitat moral té en compte la violació d'un jurament.

Naturalment, no és lícit enfrontar un Déu arcaic amb les exigències de l'ètica moderna. Per a l'ésser humà dels primers temps les coses eren una mica diferents, els seus déus posseïen tots els vicis i totes les virtuts. Als déus se'ls podia castigar, obligar, enganyar, fustigar entre si, sense que per tot això perdessin el seu prestigi, almenys de moment. L'ésser humà d'aquells eons estava tan acostumat a les inconseqüències divines que, quan aquestes tenien lloc, no s'espantava en excés. Però amb Jahveh les coses eren diferents, ja que en la relació religiosa amb ell el factor de la unió moral personal va tenir ja molt aviat una funció preponderant. En aquestes circumstàncies, el trencament de l'aliança havia de tenir un efecte traumàtic, no només personal sinó també moralment. El primer es palesa en la manera com David respon a Jahveh. Diu David (Salms 89, 47-48, 50):

"Senyor, fins quan estaràs amagat, 

i el teu enuig cremarà com el foc?
Recorda com n’és, de breu, la meva vida.
Són no res els homes que has creat.

On són, Senyor, els favors d’altre temps,
que havies jurat a David per la teva fidelitat?"

Si això mateix s'hagués hagut de dir a un humà, en lloc de a Jahveh, les paraules haurien estat aproximadament aquestes: "Presta atenció per fi al que fas, i deixa d'enfadar-te absurdament. És realment grotesc que t'irritis tant contra les pobretes plantes, que, si no creixen, és també per culpa teva. Podries haver estat abans més intel·ligent i haver cuidat bé el jardinet que tu mateix vas plantar, en lloc de trepitjar-lo."

Però l'interlocutor de Jahveh no pot atrevir-se a exigir al Déu totpoderós comptes pel trencament de l'aliança. L'ésser humà sap el que li diria, si hagués estat ell el deplorable violador de la justícia; però l'ésser humà ha de retirar-se al nivell més alt de la seva raó, si no vol que la seva vida corri perill; amb això, sense saber-ho ni voler-ho, es mostra com un ésser ocultament superior a Déu tant en l'aspecte intel·lectual com en el moral. Jahveh no s'adona que l'ésser humà "juga" amb ell, ni entén tampoc per què l'ésser humà ha d'enaltir-lo constantment com a "just". Però Déu exigeix ​​ineludiblement del seu poble que l'"enalteixi" (i fins i tot que el "beneeixi", cosa que és certament molt més contradictòria) i el propiciï de totes les formes possibles, evidentment per tal de tenir-lo content a qualsevol preu.

El caràcter que es palesa en tot això és el caràcter propi d'una personalitat que només mitjançant un objecte pot sentir la seva pròpia existència. La dependència de l'objecte és absoluta quan el subjecte no posseeix autoreflexió, i, en conseqüència, no té tampoc cap visió de si mateix; sembla com si el subjecte només existís en tenir un objecte que li asseguri que existeix. Si Jahveh posseís realment consciència de si mateix -que és el mínim que es podria esperar d'un humà intel·ligent- s'hauria oposat, a la vista de les veritables circumstàncies, a què es lloés la seva justícia. Però Jahveh és massa inconscient per ser "moral". La moralitat pressuposa la consciència. Amb això no volem dir, naturalment, que Jahveh sigui imperfecte o dolent, com un demiürg gnòstic. Jahveh és tota propietat en la seva totalitat: és a dir, és, per exemple, la justícia absoluta, però també el contrari, i això igualment de manera total. Així hem de pensar almenys, si volem fer-nos una idea unitària de l'essència de Jahveh. Però no hem d'oblidar que, amb tot això, no hem fet més que dissenyar una imatge antropomòrfica, que no és tampoc especialment clara. La manera d'exterioritzar l'essència divina ens fa conèixer que les seves propietats individuals no estan referides les unes a les altres de manera suficient, i que, per això, es disgreguen en actes que es contradiuen mútuament. Així, per exemple, Jahveh es penedeix d'haver creat els humans, i, en canvi, la seva omnisciència sabia perfectament des del principi el que havia de passar amb els humans.