Twombly 1971 |
Tres posicions pel que fa al rostre de Déu, totes elles correctes, encertades i útils. Posicions complementàries, tot i la seva aparent contradicció:
a. Posició radical negativista: res no es pot considerar com a rostre de Déu. Ell és el totalment altre, no associable amb res, irrepresentable, diferent de tot en grau extrem.
b. Posició radical afirmativista: tot és rostre de Déu. Tota la realitat l'expressa, el manifesta, el trasllueix. Podem trobar a Déu en totes les coses, si apartem el vel que ens en separa.
c. Posicions intermèdies: algunes realitats manifesten millor la divinitat que altres, tenen més capacitat de connectar-nos amb ell i poden considerar-se més pròpiament com a rostres de Déu.
Una d'aquestes posicions intermèdies és la dels nou grans rostres de Déu. Aquests elements que el fan visible de forma més potent, més rellevant, serien (formulats en llenguatge simbòlic):
1. La justícia. Allà on es fa present la justícia, Déu es manifesta, parla, s'encarna. Déu està al costat dels oprimits. Déu no tolera la injustícia, l'explotació, i dóna força als que es rebel·len contra ella.
2. La pau. Tenir present a Déu promou la pau entre els éssers humans, la invocació de la divinitat és portadora de pau. Els qui tenen a Déu com a referent estan contra la guerra, la violència, l'agressió, la tortura.
3. La llibertat. Fer ressonar a Déu dins nostre ens fa lliures, ens ajuda a ser lliures. Obrir-li la vida és font de llibertat, tot ho relativitza, ens allibera de tota dependència o esclavatge, fa que res tingui tanta importància com per prendre'ns la llibertat.
4. La igualtat. En referència a Déu no hi ha categories entre les persones; tots som iguals, valem igual, com els fills per un pare. Tothom té el mateix valor als seus ulls. No hi ha mèrit ni riquesa que pugui fer a algú més que un altre davant d'Ell. Les desigualtats que depenen de nosaltres, com ara les econòmiques i les socials, són una ofensa al que Ell representa, i la referència a Ell ens impulsa a treballar per la seva reducció.
5. La fraternitat. La connexió amb Déu fa que tots ens tractem com a germans, fraternalment. Vincular-se a Ell ens ajuda a fer que la cordialitat, la gentilesa, l'ajuda mútua, el respecte, regnin entre les persones. Tenir-lo present foragita baralles i tensions, rivalitats i enveges, odis i rancúnies. Ell no és compatible amb l'individualisme egocèntric, amb el cadascú per ell, amb el menyspreu dels altres.
6. La bellesa. Déu resplendeix en allò que és bell. Embellir el món és retre-li homenatge. Crear coses belles és fer manifestes més facetes seves. Degradar els espais on vivim, no tenir cura de l'entorn, és allunyar-lo de nosaltres.
7. La bondat. Obrir-nos a Déu ens fa bons. Cada gest de bondat que portem a terme el manifesta, l'encarna, el fa present. Déu dona suport als honests, als generosos, als de cor sensible. La mala fe, la maledicència, la perfídia, la crueltat, ens aparten d'Ell.
8. La veritat. Déu és plasmat quan les persones mostren autenticitat, transparència, sinceritat. Ell es fa present quan els gestos trasllueixen consistència, quan l'engany, la mentida i la hipocresia són foragitats.
9. L'amor. Déu és amor, s'ha dit sovint; l'amor és allò que més permet accedir-hi i que millor el fa present. Tenir-lo al cor fa que ens estimem els uns als altres, que ens ajudem, que compartim les penes i alegries, que ens acompanyem en el viure.
No són els rostres de nou déus, són nou rostres d'un únic Déu. Inseparables. Un pot aparèixer en primer pla, però no pot entrar en contradicció amb altres; van alhora, formen un sol bloc amb nou facetes.
Et felicito per aquest comentari que he trobat força inspirador i molt ben sintetitzat.
ResponEliminaJo no vaig massa fort de teologia i per a mi les vies d'accés a Déu s'acabaven amb allò de la teologia apofàtica i la teologia catafática.