dimarts, 24 de desembre del 2013

Les dimensions simbòliques de Nadal



Geertgen tot Sint Jans 1490


Nadal és probablement el moment celebratiu més potent de l'any, quan aquest acaba i en comença un de nou. És una gran festa, la més important de l'any. Però tota festa, per ser-ho plenament, ha d'estar ben connectada amb un fonament simbòlic, que la justifica i l'arrela a la realitat.

Nadal té un fonament natural, còsmic, el solstici d'hivern, el pas de l'escurçament a l'allargament del dia: el cicle vital recomença. Això suposa un gran alleujament (la vida continua...), i és lògicament font d'alegria i d'esperança. És l'inici d'un nou tomb de la Terra al voltant del Sol, d'un nou any, i per tant d'un temps on serà possible la “renovació”. D'alguna manera, cada any tot pot tornar a començar. Ens és donada una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l'univers sencer. D'aquí els tradicionals bons propòsits de Cap d'any...

Però aquest fonament natural els humans primigenis no el formulen en termes “descriptius” (per molt que es constatin uns fets objectius) sinó que ho fan en termes simbòlics, fent servir imatges gràfiques que recullin alhora els fets objectius i les múltiples dimensions emocionals que en deriven. En aquest cas, aquest tornar-se a allargar del dia l'associen amb el naixement del sol, i d'un sol petit com un nadó: d'aquí la imatge de l'infant lluminós, símbol d'aquest nou sol que reneix cada any al solstici d'hivern. I el sol és símbol de la divinitat, d'aquí la divinitat d'aquest infant lluminós. Aquesta imatge simbòlica s'anirà elaborant, enriquint i transmetent a diferents cultures, i algunes religions l'associaran (en una apropiació lògica i natural, habitual en el domini simbòlic: els símbols són per a ser utilitzats) amb el naixement d'aquell que per a ells és l'encarnació de la divinitat, sigui l'egipci Horus, el persa Mitra, o el judeo-cristià Jesús.

Avui en dia, destriar això és complicat: la història té un pes, vulguem o no. Voler recuperar la celebració del solstici sense referència a l'infant és difícil, innecessari i probablement empobridor; i a casa nostra, voler destriar l'infant lluminós de Jesús també ho és, després de mil anys de referència cristiana (no oblidem que tota la cultura catalana es desenvolupa en el marc simbòlic cristià, des del seu naixement mateix).

Per tal de poder assumir bé aquest llegat i fer que ens continuï essent útil, significatiu, haurem de saber recuperar una concepció positiva dels mites i símbols i un desig d'apropar-s'hi constructivament, de llegir-los bé i treure'n la riquesa de significats, d'indicacions, que ens poden aportar...

El terme “Nadal” ve del llatí “natalis”, naixement. Com a festa es celebra a partir del 330 aproximadament. Cal tenir en compte que el 313 es decreta l'Edicte de Milà de llibertat religiosa a l'Imperi Romà per l'emperador Constantí, que obre la porta a la designació del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi Romà (fet que es produirà formalment el 380 amb l'Edicte de Tessalònica de l'emperador Teodosi). I que el 325 es produeix el Concili de Nicea, que produeix el fonament teòric que farà possible el desplegament del cristianisme com a religió oficial de l'imperi. Podem establir, doncs, una certa correlació entre la celebració del Nadal i el triomf del cristianisme a Roma, tot i que la associació del Crist amb el sol és probablement anterior, com a mínim del 250, i que un dels títols amb els que es designava a Crist des de principis del segle III era el de "sol justicier". Es pot considerar així que el nostre Nadal recolliria com a mínim dos moments forts de fusió sincrètica: el primer seria el que hi ha al darrera de la mateixa narració de l'evangeli de Lluc, del segle I, narració derivada de tradicions simbòliques preexistents (sembla prou clar que aquesta narració evangèlica no és un "invent" de Lluc tret del no res, ni una descripció de fets històrics). La segona, l'associació amb les festes romanes del sol invictus, que varen assolir una força especial el segle III; el 25 de desembre - Dies Natalis Solis Invicti- es celebrava la victòria del sol, el renaixement del sol després de romandre tres dies "mort" (els tres dies 22, 23 i 24 que van dels solstici d'hivern al Nadal, segons una tradició astrològica d'origen egipci).


Representació de Crist com el déu-sol Helios/Sol Invictus en un carro solar.
Mosaic del segle III trobat a les grutes de la Basílica de Sant Pere,
al sostre de la tomba de Papa Juli I.

Nota 1: Aquesta vinculació de les festes solars lligades al solstici d'hivern amb un naixement diví ja s'havia produït, entre altres, en el marc del culte a Mitra, personatge central d'un mite d'origen iranià importat amb èxit al món romà durant el segle I a través de l'exèrcit, el naixement del qual es festejava el 25 de desembre (i sembla ser que en aquest naixement de Mitra s'hi havien incorporat elements simbòlics presents també a la narració evangèlica, com ara l'adoració dels pastors, sigui perquè totes dues tradicions les havien fet seves a partir d'un tronc comú, sigui perquè el mitraisme les havia agafat de la narració de Lluc). El mitraisme es representava amb una corona radiada, una creu inscrita en un cercle daurat, que simbolitza el sol. Aquest cercle amb la creu el trobem darrera el cap del nen Jesús en algunes representacions de la nativitat (com a Giotto i Gaddi) i en molts pantocràtors bizantins i romànics (com el de Taüll mateix), associant així Jesús amb l'esplendor solar, fent-ne la "llum del món".


Gaddi 1325

Pantocràtor de Ravenna
Pantocràtor de Santa Sofia


Pantocràtor de Taüll


Pietro Cavallini 1300


Nota 2: Hi ha una altra tradició que no vincula la data del 25 de desembre a les celebracions del sol invictus o del naixement de Mitra, sinó que considera que aquesta data es va establir prèviament i de manera autònoma ("desromanitzant" així la data...). Aquesta tradició situa la festa del 25 de desembre en relació a la del 25 de març (exactament nou mesos abans del 25 de desembre), considerada com a data de l'anunciació a Maria i concepció de Jesús. Segons aquesta interpretació la mort de Jesús s'hauria produït també un 25 de març, seguint un model tradicional pel qual els grans personatges vivien anys sencers, sense fraccions. Ara bé, aquesta hipòtesi "antiromana" no es lliura tampoc de referències simbòliques solars i zodiacals. El 25 de març és el moment de la consolidació del triomf del dia sobre la nit, o sigui el moment en que es constata clarament que el dia és més llarg que la nit, tres dies després de l'equinocci de primavera. I el 25 de març se situa en el signe zodiacal d'Aries. El gran referent sacrificial ja no serà així el brau sinó el moltó o l'anyell, el mascle d'ovella, i a Jesús se li dirà anyell de Déu que vessa la seva sang vermella per llevar els pecats del món, per portar la salvació a la humanitat. Aquesta iconografia pot ser hereva del canvi d'era zodiacal que s'havia produït uns 2.000 anys abans de l'inici de la nostra era, passant de l'era de Taure a la d'Aries, amb l'impacte iconogràfic corresponent. Sembla ser que la tradició mitraica recull aquesta iconografia zodiacal encara més radicalment, amb Mitra com un jove que degolla sacrificialment un brau. D'aquest sacrifici en sorgeix un seguit de productes benèfics, entroncant amb antigues mitologies creacionals que veien la realitat com a fruit de la mort i desmembrament d'un brau primordial. Es considera que la nostra era és la de Piscis (i el signe dels peixos va ser utilitzat pel cristianisme primitiu), i la propera serà la d'Aquari.

Nota 3: El costum de celebrar el naixement de Jesús no sembla ser el més antic dins de la tradició cristiana. Es diu que originàriament tant la tradició jueva com la cristiana eren poc donades a celebrar el naixement de les persones (al contrari de la tradició romana, que finalment s'hauria acabat imposant...), donant preeminència a la celebració de la data de la seva mort. D'aquí la preeminència encara actual a nivell eclesial de la celebració pasqual (la mort i resurrecció de Jesús) per sobre de la nadalenca. La celebració pasqual tindria així dues possibles vinculacions cronològiques: la que va prevaldre, vinculada al calendari lunar (i per tant fluctuant en el calendari) i la possible alternativa referida a la nota 2: vincular la mort de Jesús amb el 25 de març, que permetria una data no fluctuant (encara que llavors no sempre se celebraria en divendres i la Pasqua en diumenge, amb les conseqüències corresponents).


Nadal és doncs també una festa del sol, i per tant de la llum, de la il·luminació de la nit per part de l'infant de llum. D'aquí que siguin dies de posar més llum a les llars, a les botigues, als carrers (fet que es combinarà amb el vincle constatat entre llum, joia i voluntat de compra, i d'aquí l'ús comercial de la llum nadalenca).

I el sol dóna també escalfor; Nadal potencia l'escalfor emocional entre els humans. És un temps que remou determinades fibres interiors que afavoreixen obrir-se als altres, amb un accent especial en els més necessitats. És temps de tendresa i generositat, de calidesa i senzillesa, d'humanitat, d'acolliment dels pobres i els febles...

Nadal és un temps en que tenim la sensació que se'ns fa un gran regal (la vida no s'acaba; se'ns dóna l'oportunitat de començar un nou cicle i per tant se'ns obre l'oportunitat de renovar-nos; la pau de Déu és entre nosaltres representada per un infant de llum) i això ens porta a ser generosos amb els altres, a regalar (ara bé, quan es perd la consciència d'aquest gran regal i només es regala per tradició o obligació, la cosa perd gràcia i pot esdevenir fins i tot opressiva o patològica, o deriva en els excessos del consumisme desaforat...).

I l'alegria de Nadal porta a la festa, i fer festa és menjar plegats, i menjar i beure coses bones i abundants... (d'aquí tota la dimensió gastronòmica nadalenca, que també pot estar lligada a la relació de la festa de Nadal amb la festa romana de les Saturnalies, que es feien del 17 al 23 de desembre per celebrar la generositat de Saturn).

I Nadal és temps de retrobament familiar: els grans esdeveniments, i més si tenen aquesta fondària i aquesta dimensió d'intimitat, conviden a que compartim la celebració amb els que més estimem (ara bé, quan la trobada no es fa en funció de la celebració de quelcom viscut profundament sinó perquè toca, llavors és més fàcil que sorgeixin les tensions latents que hi ha en tot col·lectiu i de les que tant s'ha parlat... i que sovint hem experimentat).

Nadal és un símbol i alhora un paquet de símbols. Actualment ens costa pensar i parlar en termes simbòlics. No en sabem gaire. El que fa que sigui necessari un cert esforç per redescobrir i fer nostres les múltiples dimensions simbòliques de Nadal. És bonic fer-ho. I podem pouar en un munt de símbols per treure'n els que ens resultin actualment més significatius. Recordem alguns dels elements simbòlics de la narració evangèlica de Nadal (Lluc 2, 1 – 14) i les tradicions afegides:

· la freda nit d'hivern (el cosmos),

· la cova (les entranyes de la terra, la gran mare terra),

· l'establia (la pobresa, l'austeritat, la humilitat: no el confort de l'hostal),

· el bou i la mula (la vida),

· els àngels, els desvetlladors, els conscienciadors, els portadors del missatge de pau de part de la divinitat: “Pau a la terra entre els homes, que el Senyor tant estima”... Els àngels que omplen la nit amb el seu cant són imatge de l'intent de mostrar-se'ns de l'inefable. Quan parlem d'un cel ple d'àngels, parlem d'un món ple d'un misteri que se'ns adreça, que ens interpel·la i que ens estima,

· els pastors (els senzills, els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, els que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge),

· Josep (l'home preocupat, atabalat, desconcertat, desbordat) i Maria (la mare que s'ho mira tot serenament i ho guarda en el seu cor; alhora la representació de la mare terra i de la nit, amb el seu mantell blau que es contraposa al vermell solar del nen lluminós; la llum neix dins de la foscor de la nit, de les entranyes de la terra),

· el nen acabat de néixer, la figura central, petita, fràgil i lluminosa espurna d'esperança. Com tot infant, és una promesa de futur i per tant porta esperança i joia. Infant lluminós, representació del sol que reneix al solstici, una llum que sorgeix paradoxalment de la fosca de la nit i de les entranyes de la terra (no neix de dia en un palau, sinó de nit en una cova...). Un nadó sovint representat com a dipositat a terra mateix, i no a la menjadora. És un nen que porta llum, i escalfor, i pau, i tendresa, i puresa, i innocència... i tot això ens diu, ens recorda, que ens podem alliberar de la nostra manera espontània de ser (egocèntrica, interessada) i de la càrrega que s'ha anat acumulant damunt nostre (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…); en la imatge de l'infant hi ha força per poder assolir aquest alliberament. L'infant ens recorda i actualitza la capacitat i la força de recuperar la senzillesa, la innocència, el candor i l'escalf dels infants, fer-se “com nens”, tornar a esdevenir infants, éssers nous amb la vida per davant.

· els savis (gent de coneixement, no de poder) i les seves ofrenes a l'humil criatura. Tres savis, representant les tres races conegudes pels jueus del segle I, en proclamació de la universalitat de la proclamació nadalenca (Déu es dóna a conèixer a tothom). Tres savis guiats per un signe del cel que els adreça a l'infant. I els savis s'inclinen davant del nadó. I li porten or (llum solar que dóna vida), encens (encendere, cremar; l'olor de santedat que elimina el que és brut, impur, inhumà) i mirra (murr, amarg; bàlsam per curar les ferides). Això serà l'infant per a nosaltres: llum que neteja i guareix.


Aquesta càrrega simbòlica s'ha projectat també en formulacions teològiques: “Déu ha fet un regal a la humanitat en forma d'un naixement”, “Déu es regala ell mateix a la humanitat”. Déu es fa humà, comparteix el dolor i la joia dels humans, ens és proper, acollidor, no ens mira des de la fredor d'una distància còsmica. Déu es “materialitza”, neix en nosaltres (més ben dit: pot néixer en nosaltres si volem). I no es fa home poderós, sinó infant humil, desvalgut, feble, sense llar. No neix en el confort sinó en la misèria d'un estable, d'uns pares que es troben lluny de casa, desemparats. I els primers en saber-ho són els pastors: els senzills, els pobres, els febles, els que passen fred al ras. 

Nadal és doncs la proclamació d'una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s'està irremissiblement condemnat pel passat o per l'entorn, es pot veure i viure el món d'una altra manera, amb uns nous ulls, amb ulls de pastor, amb ulls d'àngel, amb ulls de llum, amb ulls d'infant.




2 comentaris:

  1. Molt agraït per l'àmplia revisió simbòlica del Nadal.

    ResponElimina
  2. Una finestra a recordar el sentit del Nadal a través dels símbols. De fet més que recordar per aprendre i aprofondir.
    Moltes gràcies per aquest regal.

    ResponElimina