Electra

Les assenyades dones de Micenes li diuen a Electra:

"Per què et recrees en el dolor? Cedeix a Zeus els excessos d'aquest patiment que et turmenta i no descarreguis massa ira contra els que odies ni tampoc els oblidis. El temps és un déu que asserena. Procura calmar-te. ¿Que no veus que furgant en les desgràcies d'aquesta manera no fas més que enfonsar-te en la teva pròpia misèria? Encara et fas més mal, atiant permanentment l'angoixa d'aquesta ànima desolada; als poderosos, això no els afecta... Com faria una bona mare, t'aconsellem de tot cor que deixis d'afegir penes a la pena que ja tens..."

I l'arrauxada, radical, intransigent Electra, de ressonàncies antigonianes (així com la seva germana Crisòtemis té ressonàncies ismèniques) replicarà, en un diàleg magnífic entre dues consistències:

"L'horror, l'horror dels meus mals m'hi ha portat. Sí, ho sé, soc conscient de la ràbia que m'encega, però el neguit és tan gran que mentre visqui no deixaré de sentir-me desgraciada. Perquè, ¿qui, amigues, qui amb una mica de seny diria que el meu mal té remei? No, deixeu-me, no hi insistiu més: aquesta ferida és incurable; la meva tristor infinita no trobarà mai consol. ¿Que potser té límits, el dolor? I digueu-me: ¿des de quan és una virtut abandonar els morts? ¿Qui ha escampat una idea com aquesta? Ni m'agradaria que gent com aquesta em considerés ni, si la fortuna em somriu algun dia, podria conviure-hi tranquil·la sabent que nego al meu pare el plor que mereix. Perquè si el mort, pobre!, que ara és a terra i res més, ha de jaure en la misèria i en canvi els altres no paguen l'ultratge amb sang de la seva sang, desapareixeran entre els homes la pietat i el respecte als déus. M'avergonyeix fer-vos la impressió que no soc prou soferta, però no hi puc fer res, perdoneu-me. ¿Quina dona ben nascuda no actuaria igual que jo veient les ofenses al seu pare, aquestes mateixes ofenses que jo veig dia i nit, a cada instant, i que en lloc de disminuir van augmentant sense parar? Per això, amigues, ni la prudència ni la pietat són possibles entre tantes desgràcies; el que viu aclaparat per un mal, sent una força immensa que l'empeny inevitablement a fer mal."

(fragments aplegats trets de l'adaptació de Jeroni Rubió i Rodon per al Teatre Nacional de Catalunya, Proa 2010)