¿Vivim en una societat ismènica, realista, normal, amb pors i dubtes, correcta, però incapaç de gestos de grandesa, de posar els mandats dels déus per davant de les convencions dels homes?
El pròleg de l'Antígona de Sòfocles descriu Ismene tan admirablement... Davant de la invitació d'Antígona d'ajudar-la a enterrar Polinices, contravenint la prohibició del tirà Creont, Ismene diu: "Ens cal obeir aquestes ordres i d'altres de més penoses encara. Jo, per la meva banda, amb les meves súpliques demanaré la clemència dels qui viuen sota terra, constreta com em veig a comportar-me així, i obeiré els qui tenen el poder. Actuar més enllà de les pròpies forces no és cosa assenyada." Antígona li retreu el seu menyspreu de les lleis que els déus estimen, i Ismene contesta: "Jo no les menyspreo, però la meva naturalesa és incapaç d'actuar en contra de la voluntat dels ciutadans." I després afegeix: "No convé, per principi, anar a la caça d'objectius impossibles."
El poder troba així el suport de la raonabilitat. Un poder que per boca de Creont dirà: "I qui pensa que un amic és un bé més important que la pròpia pàtria, aquest el tinc per un no res." No hi ha res per sobre del col·lectiu, a ell tot s'ha de sotmetre. Per al poder, no hi ha lleis divines que valguin, ell és la darrera instància.
Això, la religió no ho pot compartir: pels humans religiosos, la darrera instància és el transcendent. I és la seva tasca esbrinar quines conseqüències del transcendent es manifesten en la seva vida i orienten la seva acció, fins i tot al preu de la pròpia vida, com feu Antígona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada