 |
| Tiziano 1518 |
Un dels grans símbols cristians -el darrer en ser "oficialitzat" per l'Església Catòlica, concretament pel Papa Puis XII, el dia 1 de novembre de 1950- és el de l'Assumpció, segons el qual Maria, mare de Jesús, en morir, va ser portada al cel en cos i ànima.
La festa de l'Assumpció se celebra el 15 d'agost, al bell mig de l'estiu.
L'Assumpció ha estat representada en diverses pintures, a moltes de les quals és una colla d'àngels l'encarregada del "trasllat".
Què ens vol dir aquest símbol? Lourdes Encinas ens va fer arribar un text de Helen M. Luke sobre l'Assumpció (que forma part del llibre "The California Meditations", 1959), que inclou un paràgraf suggerent:
"The symbol of Mary bodily assumed, but precisely not a Goddess is surely a deeper thing than any other. She is Mother of God, Queen of Heaven, but she is not God. She remains completely human. Somehow it is a greater image than that of any mere Goddess."
El símbol no proposa doncs fer de Maria una "deessa": això seria menys potent, fins a cert punt banalitzador, posant-la a costat de tantes altres deesses que les diverses cultures antigues van anar acumulant. Maria segueix essent plenament "humana", tot i haver estat portada al cel.
Aquesta imatge pot ser també vista com una premonició de ser portats al cel també nosaltres, un altre símbol bonic i potent de la tradició cristiana relacionat amb el símbol de la resurrecció. No som éssers banals i oblidables, som dignes de ser portats fora del temps i de l'espai, tenim vocació d'eternitat i ens hem de prendre la vida i tractar-nos els uns als altres en funció d'aquesta visió de l'ésser humà. La contraposició d'aquesta formulació amb la de la impermanència, també utilíssima com a símbol, forma una parella de referents que, viscuts alhora, donen el màxim d'ells mateixos: som alhora res i tot, irrellevants com un bri d'herba i mereixedors de la màxima dignitat.
La figura de Maria, que canalitza aquesta aspiració humana a ser portats al cel i la fa tangible, ha merescut una gran quantitat de títols laudatoris, celebratius, honorífics, que l'exalten tant pel fet de personificar aquesta dinàmica com per haver criat a Jesús, per ser imatge de la fecunditat de la terra i per ser la màxima personificació de la femineïtat i de la maternitat en la tradició cristiana. Recordem-ne alguns: Santa Maria, Mare de Déu, Reina dels cels, Santa Verge de les verges, Mare de Crist, Mare de l'Església, Mare de la divina gràcia, Mare puríssima, Mare castíssima, Mare virginal, Mare sense taca, Mare Immaculada, Mare amable, Mare admirable, Mare del bon consell, Mare del Creador, Mare del Salvador, Verge prudentíssima, Verge digna de veneració, Verge digna de lloança, Verge poderosa, Verge clement, Verge fidel, Mirall de justícia, Tron de saviesa, Causa de la nostra alegria, Vas espiritual, Vas d'honor, Vas insigne de devoció, Rosa mística, Torre de David, Torre d'ivori, Casa d'or, Arca de l'Aliança, Porta del Cel, Estel del matí, Salut dels malalts, Refugi dels pecadors, Consol dels afligits, Auxili dels cristians, Reina dels àngels, Reina dels patriarques, Reina dels profetes, Reina dels apòstols, Reina dels màrtirs, Reina dels confessors, Reina de les verges, Reina de tots els sants, Reina concebuda sense pecat original, Reina assumpta al cel, Reina del Santíssim Rosari, Reina de la família, Reina de la pau, Auxiliadora, Mitjancera de totes les gràcies, etc.
I aquesta quantitat de títols que li ha donat la tradició és encara superada per la quantitat d'imatges de Maria que han brollat per tots els racons de l'àmbit cristià.
És sempre, però, una figura inequívocament i plenament humana. I així ho subratlla l'Assumpció.
Aquesta imatge pot ser també vista com una premonició de ser portats al cel també nosaltres, un altre símbol bonic i potent de la tradició cristiana relacionat amb el símbol de la resurrecció. No som éssers banals i oblidables, som dignes de ser portats fora del temps i de l'espai, tenim vocació d'eternitat i ens hem de prendre la vida i tractar-nos els uns als altres en funció d'aquesta visió de l'ésser humà. La contraposició d'aquesta formulació amb la de la impermanència, també utilíssima com a símbol, forma una parella de referents que, viscuts alhora, donen el màxim d'ells mateixos: som alhora res i tot, irrellevants com un bri d'herba i mereixedors de la màxima dignitat.
La figura de Maria, que canalitza aquesta aspiració humana a ser portats al cel i la fa tangible, ha merescut una gran quantitat de títols laudatoris, celebratius, honorífics, que l'exalten tant pel fet de personificar aquesta dinàmica com per haver criat a Jesús, per ser imatge de la fecunditat de la terra i per ser la màxima personificació de la femineïtat i de la maternitat en la tradició cristiana. Recordem-ne alguns: Santa Maria, Mare de Déu, Reina dels cels, Santa Verge de les verges, Mare de Crist, Mare de l'Església, Mare de la divina gràcia, Mare puríssima, Mare castíssima, Mare virginal, Mare sense taca, Mare Immaculada, Mare amable, Mare admirable, Mare del bon consell, Mare del Creador, Mare del Salvador, Verge prudentíssima, Verge digna de veneració, Verge digna de lloança, Verge poderosa, Verge clement, Verge fidel, Mirall de justícia, Tron de saviesa, Causa de la nostra alegria, Vas espiritual, Vas d'honor, Vas insigne de devoció, Rosa mística, Torre de David, Torre d'ivori, Casa d'or, Arca de l'Aliança, Porta del Cel, Estel del matí, Salut dels malalts, Refugi dels pecadors, Consol dels afligits, Auxili dels cristians, Reina dels àngels, Reina dels patriarques, Reina dels profetes, Reina dels apòstols, Reina dels màrtirs, Reina dels confessors, Reina de les verges, Reina de tots els sants, Reina concebuda sense pecat original, Reina assumpta al cel, Reina del Santíssim Rosari, Reina de la família, Reina de la pau, Auxiliadora, Mitjancera de totes les gràcies, etc.
I aquesta quantitat de títols que li ha donat la tradició és encara superada per la quantitat d'imatges de Maria que han brollat per tots els racons de l'àmbit cristià.
És sempre, però, una figura inequívocament i plenament humana. I així ho subratlla l'Assumpció.
 |
| Murillo 1670 |
Molt agraït per aquest comentari que avança en dos mesos la celebració de l'Assumpció.
ResponEliminaAquest darrer dogma de l'Assumpció només és del club dels catòlics, i no forma part de la tradició d'Església indivisa prèvia al Gran Cisma d'Orient o d'Occident (vés a saber qui són realment els cismàtics).
Sempre m'ha meravellat que uns admiradors tan declarats de la figura de Maria com ho són les esglésies ortodoxes mai no hagin necessitat definir-ne cap dogma ni sobre l'Assumpció ni sobre la Dormició que ells celebren.
Eduard Pujol.
ResponEliminaBona reflexió Jordi Morrós. Crec que a determinats sectors de l'àmbit catòlic, s'arrivat a idolatrar Maria de Natzaret, mare del bon Jesus
ResponElimina