 |
| Romain Rolland |
Heu optat per la guerra, per la simplificació, per la divisió en dos blocs, i feu servir l'Apocalipsi per declarar-la (“Així, doncs, perquè ets tebi, ni calent ni fred, t’hauré de vomitar de la meva boca”, Apocalipsi, 3,16). "Qui no està amb mi, està contra mi" (Mateu, 12,30): quan evocareu aquesta frase evangèlica? O preferireu el Lenin del 3 de novembre de 1920: "Cadascú ha de triar entre entrar al nostre costat o a l'altre costat"? Fora les posicions intermèdies, no hi ha lloc per a les terceres vies, els tebis, els indecisos, els pusil·lànimes; només fan que nosa. El PSC, Iniciativa per Catalunya, la majoria d'UDC, la minoria de CDC, la minoria d'ERC, tot això no serveix per a la causa. Fora els Romain Rolland (el recordeu?), els Herman Hesse, els Stephan Zweig, els Joan Sales, els Antoni Puigverd, els Rafel Nadal, els pacifistes, els idealistes que creuen que hi ha sortides més enllà de la confrontació total. La independència us ha esdevingut causa sagrada, per sobre de la mateixa pàtria. Dol la vostra actitud, la divisió que creareu, els abismes que obrireu dins del país, la radicalització que provocareu, la tensió que generareu.
Ens proclamareu traïdors, desertors, infidels, però no ens passarem al bàndol nacional, no anirem a Burgos, no serem Eugeni d'Ors ni Albert Boadella; ni ens passarem al PP ni a Ciutadans, que jugaran el vostre joc de confrontació total, perquè els hi convé, o ja els hi va bé. Els que anomeneu "tebis" haurem d'anar a parar a l'exili interior, a la irrellevància, a la marginació, perquè la nostra consciència no ens permetrà entrar al vostre bàndol, perquè el vostre estil no és el que desitgem per al país, perquè la vostra opció de confrontació radical no genera il·lusió de futur encara que per vosaltres sigui l'únic camí de generar il·lusió de futur.
No engresqueu, no aplegueu, no convenceu: poseu l'espasa al pit. Viurem amb dolor la vostra follia. Si guanyeu, deixareu una minoria de magnitud considerable disconforme i amargada, una perillosa tensió latent. Si perdeu, deixareu la causa catalana feta un desastre. I heu optat per fer les coses de tal manera que només podeu guanyar o perdre. Això us pot semblar valent, fins i tot heroic, però no ho és. Us pot semblar l'únic camí possible, però no l'és. Hi ha altres camins de pau i llibertat, hi ha altres maneres de fer per construir Catalunya, per mantenir-se fidels al servei d'aquest poble.
Mireu, no us conec i acabo d’entrar al vostre bloc per un tema d’interioritat, després he vist els d’espiritualitat, i després he consultat el de Catalunya, i m’he trobat amb aquest article o comentari vostre, que em sembla poc afortunat. Sóc independentista i m’he sentit malentès, menyspreat i gairebé insultat.
ResponEliminaMai m’he sentit superior, ni he volgut crear cap guerra ni confrontació, ni sóc nacionalista.
A la meva història personal vaig decidir pel bé del país, pensava jo, a finals dels 70, que la millor solució que jo creia que era la independència, era millor deixar-la de banda en ares al consensus i a la unitat civil del nostre país, amb la meitat de ciutadans amb lligams familiars o de naixement amb la resta d’Espanya. Certament, el punt central de trobada de la ciutadania de Catalunya era l’estat federal: Catalunya amb eines d’autogovern clares i relacionada amb la resta d’Espanya. Aquest somni federal, que era l’estatut del 2006, mireu com va acabar; cepillado, más limpio que una patena, ya vendran los catalanes a por el alpiste, frases literals de l’Alfonso Guerra.
Fa 12 anys, amb la majoria absoluta de l’Aznar vaig entendre, que l’única manera que teníem de sobreviure com a societat catalana, era la independència, però per uns anys em vaig autoenganyar amb el nou estatut, amb la possibilitat de l’Espanya plural. Però el nacionalisme espanyol de sempre anava a per nosaltres com a societat, i no ens deixava més camí que la independència, ja que només podríem viure com a espanyols tal com ells entenien que havien de ser els espanyols.
Sembla amb el vostre article que culpeu als dirigents de Ciu i ERC i us oblideu de la immensa societat civil, que amb il•lusió, amb alegria, sense confrontació ni victimisme, hem estat anunciant el nou món possible si el treballem com a societat civil que som i no el deixem en mans dels polítics. A més, us oblideu si aconseguim la independència, serà un triomf de la llibertat i de la democràcia, de la societat civil. La independència no l’interessa a cap poder, ni al polític, ja sigui espanyol o català, ni a l’econòmic, grans empreses catalanes o espanyoles, ni a la Unió Europea, etc... si aconseguim la independència no em podeu negar que serà un triomf de la gent?
Perquè l’aconseguirem per tossuderia i per majoria, per democràcia, i això ara per ara no està creant divisions. En tot cas, els líders de Ciutadans i del PP, i alguns líders del PSC sí que els va la via de la confrontació. (Ja els nacionalistes espanyols per boca de l’Aznar ens va avisar que intentarien trencar la nostra societat. De moment els nacionalistes catalans els tenim més o menys controlats i no són protagonistes del nostre procés d’alliberament, sinó més aviat la gent normal i corrent)
Sento que amb la vostra expressió hagueu insultat a tants i tants demòcrates i lluitadors per la llibertat anònims de cada poblet de Catalunya.
No, no hem optat per la guerra, ni per la simplificació, ni per la divisió en blocs, ni volem el qui no està amb mi, està contra mi, sinó que hem optat perquè s’escolti la veu de la gent d’aquest país, també la vostra, sigui quina sigui. La independència no és la nostra causa sagrada, sinó que pensem que és l’única sortida possible perquè puguem continuar sent com a societat, si és que ho decidim entre tots. La independència, els independentistes, no la volem imposar, sinó la volem votar per veure si és majoritària.
Per què feu de profetes de mal auguri anunciant divisions, radicalitzacions, etc, que no veig enlloc, ni en els meus conciutadans, ni en els meus companys de feina que se senten espanyols i saben que jo sóc independentista?
ResponEliminaHem d’aprendre que la independència no és un tema d’identitats, però ens costa la ruptura afectiva amb els que tenen lligams amb Espanya. Les identitats personals, les tenim tots i cadascun de nosaltres. Vivint en una Catalunya independent un podrà continuar sentint-se espanyol o argentí, o d’on vulgui. Jo mai m’he sentit espanyol, i durant 20 anys he acceptat el marc de convivència que era Espanya perquè creia que era la millor solució organitzativa pel meu país i no treballava per carregar-me’l, perquè creia que era possible el punt d’encontre de la nostra societat catalana, l’estat federal, però ara, jo i molts més, la majoria ni tant sols independentistes sinó federalistes, hem entès que l’únic camí que ens deixen a Espanya és la independència. Ja ho deia en Jaume Bosc d’Iniciativa, i em sembla que en Quim Nadal i en Castells i tants d’altres dins del PSC, els federalistes haurem de votar independència, perquè és l’única possibilitat real d’arribar-hi; en la negociació posterior a la independència. (Jo personalment crec que hi hauria molt poques possibilitats al federalisme, perquè una vegada assaborida la independència, el ser amo i senyor, responsable de tu mateix, ningú no vol tornar a perdre la seva capacitat de decisió. Hi ha molts pocs casos al món, de països que hagin triat lliurement perdre la seva independència)
Fins un altre, i que aviat puguem assistir a la festa de la democràcia que és escoltar al veu de la gent.
Els polítics no han de posar problemes, sinó resoldre’ls i ara tenen el mandat els nostres governants, espanyols i catalans de possibilitar que és dugui a terme el que la gent està demanant per resoldre l’atzucac en el que ens trobem: Volem votar per decidir com volem que sigui el nostre país.
PS. Personalment també crec, i ho penso des de fa molts anys, que la independència de Catalunya li farà un gran bé als ciutadans d’Espanya, que potser es començaran a trobar a ells mateixos i a exigir a la seva casta dirigent que volen una altra Espanya, no aquesta de pandereta i cortijo en la que uns dirigents estan acostumats a viure a costa del país. A Catalunya ja hem obligat a molts polítics a escoltar-nos i a que busquin solucions. Ni en Pujol ni en Mas eren independentistes però els ciutadans els hem obligat a “mandar obedeciendo” com deia el sub Marcos. Mai Ciu hagués triat el camí de l’autodeterminació sinó l’haguéssim obligat. Encara que també és cert que la casta dirigent espanyola ens ha ajudat molt a fer veure a la gent la realitat tal com nosaltres la veiem.