 |
| Twombly 1962 |
(Article publicat al núm. 43 de la revista L'Espill, de la Universitat de València)
És possible que un
punt de coincidència entre la filosofia política liberal i la marxista sigui
una certa prevenció (o fins i tot aversió) envers el lideratge carismàtic,
considerat com a distorsionador de la democràcia, manipulador de la lliure
expressió de la voluntat dels individus i enemic de les classes populars. Se
sospita que el líder carismàtic mira de posar les classes populars al servei
dels seus interessos particulars i s'associa la noció de carisma amb
manipulació, o bé amb la generació de situacions polítiques inestables i
perilloses. Aquesta prevenció d'entrada ha fet que la noció de carisma no sigui
gaire popular en l'àmbit de la filosofia política.
Per això, abordar
aquest tema genera una certa incomoditat als que, d'una banda, entenem i
compartim aquestes crítiques, aquestes alertes davant dels perills, i per altra
considerem el lideratge carismàtic com a quelcom inevitable i capaç
d'aportacions positives. Inevitable perquè els humans funcionem sovint
d'aquesta manera: en lloc de mantenir estructures horitzontals on tothom juga
un paper similar, optem per dinàmiques d'atorgament de preeminència a un
individu en particular, degut a les seves característiques personals; li
reconeixem una posició preeminent, i estem disposats a col·laborar amb ell
respectant aquesta preeminència de fet, vingui o no acompanyada d'una
preeminència institucional reconeguda. Positiu pel fet que sembla com si el
lideratge carismàtic fos capaç de mobilitzar determinades dinàmiques en el
conjunt que no apareixerien des d'una organització més horitzontal; dinàmiques
que tenen relació amb la creativitat, amb la capacitat d'afrontar riscos, amb
la resistència a l'esforç o el sofriment, amb la generació de dinàmiques d'alegria
i entusiasme. Dinàmiques totes elles amb una component irracional, emocional,
inconscient o com li vulguem dir que sembla més mobilitzable per la via
carismàtica que per la simple proposta racional.
Podríem, doncs,
limitar-nos a fer una crítica del lideratge carismàtic, assenyalant els seus
perills i invocant la seva supressió del nostre panorama polític. Podríem
insistir en la seva perillositat en un moment de crisi múltiple com l'actual,
on els factors econòmics, institucionals i culturals es barregen i semblen
estimular-se mútuament a l'hora de crear una situació social a la que és
difícil trobar una sortida constructiva. I ho fem: el moment és especialment
propici als populismes més absurds i a les propostes més forassenyades. Caldrà
ser molt vigilant en aquest entorn davant les iniciatives que se situïn en
aquesta orientació: hauran de ser vigilants els experts per desemmascarar-les
des del seu bon principi i hauran de ser vigilants les organitzacions socials
per impossibilitar la seva extensió, fent servir com a eines d'acció la
dialèctica política i la denúncia social pedagògica.
I podríem mirar de
contraposar lideratge democràtic i carisma autoritari, en una perspectiva dual
que té l'avantatge d'aportar claredat i capacitat de defensa davant dels perills
populistes. Podríem reivindicar la racionalitat democràtica com a única eina a
emprar, i envoltar-la d'una sèrie de valors que multiplicarien la seva eficàcia
(respecte als altres, transparència, prudència, etc.). Podríem propugnar la
suspicàcia davant de les propostes “salvadores”, que diuen que ho arreglaran
tot i ràpidament. Podríem fer-ho, i ho fem. Però no ens sentiríem còmodes
quedant-nos només aquí. La contraposició entre lideratge democràtic i carisma
autoritari, que és vàlida i fecunda, no esgota tota la temàtica. Hi pot haver
un lideratge carismàtic democràtic. Carisma i autoritarisme han anat sovint
junts, però no hi ha d'anar necessàriament; si es fan bé les coses, es pot
gaudir d'un lideratge carismàtic que no suprimeixi la democràcia i que ajudi a
trobar sortida als reptes als que aquesta s'enfronta. Aquesta és la nostra
posició de fons, i la que justifica la resta d'aquestes pàgines.
L'interès per la
noció de carisma ens sembla, doncs, justificat. Creiem que mereix ser
analitzada no només per criticar-la i foragitar-la del nostre panorama
intel·lectual (cosa que s'ha de fer amb algunes de les seves utilitzacions,
certament), sinó per explorar-la i mirar de treure'n aportacions útils. Ens
sembla que no podem deixar de banda o despatxar massa fàcilment, amb una simple
ganyota de rebuig, una noció que a nivell de reflexió política ha estat i és
rellevant per a comprendre determinats comportaments polítics i que a nivell de
pràctica política ofereix oportunitats d'obrir dinàmiques de canvi que no són
fàcils de generar.
La noció de carisma
És cert que la
noció de carisma no és de les més treballades per la filosofia política, potser
precisament per aquesta mena d'al·lèrgia que produeix d'entrada i que va
semblar plenament confirmada per la tragèdia històrica que va suposar al segle
XX la terrible figura d'Adolf Hitler. Però com a mínim Max Weber (1864-1920)
i Pierre Bourdieu (1930-2002) ens ofereixen algunes reflexions des de les que
és possible avançar.
Comencem recordant,
per continuar curant-nos en salut, que el carisma és un fenomen més aviat insòlit,
delicat i perillós. Per definició és quelcom infreqüent, “extra-ordinari”,
excepcional. Se l'acostuma a definir com una barreja de caràcter, influència i
habilitats socials que ofereix com a resultat una qualitat de la personalitat
que atreu els altres i els fa més receptius a les pròpies idees. Seria una mena
de capacitat que tenen certes persones de suscitar amb facilitat atenció,
admiració i adhesió per part d'altres gràcies a una qualitat
"magnètica" de personalitat o d'aparença. També se'n parla com de la
capacitat d'exercir autoritat en base a la creença dels seguidors en les
capacitats exemplars de santedat, heroisme o excepcionalitat d'una persona. O
com un tret que es troba en persones la personalitat de les quals es
caracteritza per un encant personal i un magnetisme (un atractiu), juntament
amb innates i poderosament sofisticades habilitats de comunicació i persuasió
interpersonals. La persona carismàtica és considerada com a capaç d'utilitzar
la seva mateixa manera de ser, més enllà de només la paraula o la lògica, per
interactuar amb altres éssers humans d'una forma directa i personal,
transmetent-los amb eficàcia un raonament o un concepte.
Tan excepcional és
la possessió d'aquesta qualitat anomenada “carisma” que els antics la
consideraven com un regal dels déus, una manera gràfica de subratllar l'excepcionalitat
i la força peculiar que la caracteritzen. “Regal dels déus”: o sigui, no fruit
del propi esforç, no derivada de la voluntat de l'individu. Per tant, quelcom
que no pots planificar d'obtenir. Regal dels déus o regal dels altres: Bourdieu
subratllava que un líder només té carisma si altra gent accepta o considera que
en té. I Bourdieu també apuntava que sovint el carisma depèn d'un moment
puntual inicial, d’un “acte inaugural” (com ara una batalla decisiva o un discurs
emocionant) després del qual la persona passa a ser vista com a carismàtica. O
sigui, de vegades el regal dels déus -o dels altres- es vehicula a través d'un
fet excepcional, i a partir d'aquest fet, la gent considera que en aquella
persona hi ha carisma, i així és mentre no es desfà l'encant.
Això porta a
considerar que el carisma no és ben bé o no és només una qualitat personal, una
característica innata: és quelcom que un col·lectiu ha de reconèixer, copsar o
atorgar. És, per tant, bàsicament una dinàmica
relacional, un tipus de connexió entre una persona i un col·lectiu, i si es
trenca aquesta connexió, el carisma desapareix. Els déus -i els altres- poden
ser també arbitraris a l'hora de recuperar regals donats, fet que enforteix
encara més la pertinença de la metàfora del “regal”. La imbricació de la condició
de regal és tan intrínseca en el carisma que es manifesta en la seva
etimologia: ve del grec χάρισμα /charisma, “favor lliurement donat”, "present
de la gràcia" o "regal diví" (χάρις/charis vol dir "gràcia”).
És rellevant per
als nostres propòsits tenir en compte que per a la tradició cristiana ortodoxa
grega, charisma és qualsevol gràcia especial concedida per Déu a un
individu (en coherència amb la seva etimologia). En diverses confessions
cristianes, s'anomena carisma a un do donat per l'Esperit Sant a un
creient per edificar espiritualment a una comunitat cristiana. Aquesta vessant
religiosa de la qüestió mereix ser evocada i tinguda en compte perquè subratlla
algunes característiques del carisma que considerem rellevants a l'hora de
tenir-lo o no en compte en la pràctica política actual.
Abans hem dit que la dimensió de regal que caracteritza al carisma ens ajuda a
tenir present que “no és resultat de mèrits o esforços propis”. I també ens
recorda la seva fragilitat (és un regal que et pot ser pres en qualsevol
moment). Ara hi afegim i posem èmfasi en que es tracta -s'ha de tractar- d'un
regal destinat a afavorir la construcció de la comunitat. El carisma no estaria
així al servei dels interessos del seu posseïdor sinó dels del grup que atorga
el carisma. D'aquí l'oportunitat d'enriquir la imatge del “regal” amb les imatges
de la “gràcia” i el “do”. No es rep el carisma per a lluïment del receptor,
sinó per afavorir els qui l'envolten, i per això aquests el reconeixen i
l'acullen amb goig. Qui disposa d'aquesta qualitat no la pot considerar “seva”,
utilitzable per als seus interessos; si és així, la qualitat es corromprà i li
serà presa. Se l'ha de considerar sempre com a eina per fer un servei al grup,
per vertebrar un col·lectiu.
Aquesta doble
vessant política i religiosa de la noció de carisma es troba ja en el mateix
Weber.
Per ell, l'autoritat carismàtica es basaria en la devoció a la santedat
excepcional, a l’heroisme o al caràcter exemplar d'un individu, i en els
patrons normatius o en l'ordre revelats o manats per ell. Seria una determinada
qualitat d'una personalitat individual en virtut de la qual aquesta persona és
diferenciada de la gent normal i és tractada com si tingués poders o qualitats
extraordinaris. Aquestes qualitats o poders no són accessibles a la persona
ordinària –per això són considerats com d'origen diví-, i és degut a elles que
aquesta persona és tractada com a líder.
Weber consideraria
irrellevant, pel que fa a la definició de carisma, la valoració que aquestes
característiques puguin merèixer des d'un punt de vista ètic, estètic o altre
(adoptant així una aproximació no axiològica o no normativa). Weber també veia
l'autoritat carismàtica no tant com el fruit de trets de caràcter del líder
carismàtic sinó com la mena de relació entre el líder i els seus seguidors (el
que pot fer, per exemple, que el poder d'un líder religiós decaigui si els
seguidors deixen de considerar que el líder ha estat tocat per la divinitat; la
percepció dels seguidors seria rellevant en l'existència d'autoritat
carismàtica). Per tant, el carisma es fonamentaria en el “reconeixement” dels
seguidors o adeptes (Anhänger).
Aquest reconeixement es pot acabar traduint en un lliurament personal complet,
ple de fe, derivat de l'entusiasme o de la necessitat i l'esperança.
Perills del
lideratge carismàtic
Ja d'entrada hem
parlat de la “perillositat” del carisma, del risc inherent a la seva
utilització si no es fa amb les prevencions i precaucions adients. Val la pena,
doncs, posar una mica més en relleu els límits i perills de l'autoritat carismàtica.
De passada, això ens ajudarà a precisar una mica més la noció de carisma i a
avaluar amb una prudent intel·ligència la possible utilitat del carisma a
l'hora d'introduir innovació en el desenvolupament de les societats.
Lògicament, el gran
àmbit on es mostren aquests perills és l'àmbit polític. També a nivell
empresarial hi ha una interessant reflexió al respecte, en la que alguns
subratllen el caràcter nefast del lideratge carismàtic en la dinàmica
empresarial, considerant-lo destructor de les estructures de gestió i dels
elements habituals de cohesió de l'empresa. Però no abordarem aquí aquesta
problemàtica.
A nivell polític,
considerem que els grans problemes del lideratge carismàtic són tres: d'una
banda el populisme (dir a la gent el
que vol sentir però fer-la anar a on a mi em convé que vagin); en segon lloc, el
que anomenarem la transferència
megalomaníaca (per la qual els deliris de grandesa del líder són encomanats
a tota una societat, normalment per mobilitzar-la cap a la guerra de conquesta);
i finalment la capacitat d'anul·lació
dels criteris morals en el comportament d'un col·lectiu (amb el cas
paradigmàtic de la shoah).
El populisme es fonamenta en un discurs
simplista i radical que mira d'encaixar exactament amb allò que la part de la
població amb menys preparació cultural té com a conceptes d'ús comú (el que
inclou molts tòpics) i allò que li agrada més de sentir, que afalaga més les
seves orelles i excita més el seu imaginari. El líder populista sovint no
encarna allò que expressa, sinó que es limita a utilitzar-ho en els discursos
públics (i hi ha algunes imatges patètiques sobre la gestualitat privada
d'aquests líders en acabar una intervenció pública, alguna cosa així com “ja
els hi he engaltat”, o “ja he complert”, o “mireu quina interpretació teatral
més lluïda que he fet”). Sovint el líder populista és extremadament hipòcrita,
i els seus comportaments en la vida privada són discordants amb el que
propugna; hi ha una enorme distància entre el seu discurs públic i el seu
comportament personal. Un agressiu discurs contra la corrupció de les “classes
dirigents” o grups privilegiats, característic del populisme, es compagina molt
sovint amb un comportament personal corrupte a nivell econòmic, moral o de
tràfec d'influències per part del dirigent populista.
El populisme invoca
constantment els interessos i la voluntat del “poble”, sense més distinció, i
s'escuda sovint en un atac frontal als grups dirigents polítics, econòmics o
intel·lectuals, de vegades amb sagnants conseqüències com les que es varen
viure durant la Guerra Civil, de vegades com a pura aparença que amaga
posteriors connivències i compromisos amb part d'aquestes elits. Aquest atac
als grups dirigents inclou sovint un atac als partits polítics tradicionals,
essent aquest un dels eixos vertebradors de la seva actuació política que
comporta sovint un afebliment de les estructures polítiques d'una societat.
A Catalunya el populisme
és sovint etiquetat com a “lerrouxisme”, ja que Alejandro Lerroux (1864-1949), andalús
establert a Barcelona des de 1901 i que va acabar presidint el Govern espanyol
durant la Segona República, va ser una encarnació gairebé arquetípica d'aquesta
posició. Barrejant obrerisme, anticlericalisme, anticatalanisme i corrupció, va
tenir una llarga vida política, gairebé incomprensible des del món actual fins
que s'ha donat l'aparició de personatges com ara Silvio Berlusconi. Però la
llista de dirigents populistes en la història de la humanitat seria ben llarga,
i cal reconèixer que molts dels considerats grans líders carismàtics van ser
populistes, començant possiblement pel mateix Juli Cèsar.
La transferència megalomaníaca és el segon
gran risc del lideratge carismàtic que volem subratllar. És difícil establir en
quin moment el líder carismàtic és posseït pels deliris de grandesa. Alguns ja
els porten a dins des d'abans de la seva irrupció en l'esfera pública; altres
els van agafant afalagats pel seu mateix èxit a mesura que el van obtenint.
Però el problema principal apareix quan aquesta megalomania és transferida pel
líder als seus seguidors, de vegades a tot un exèrcit, de vegades a tot un
poble. Moltes guerres de conquesta, com ara l'expansió francesa per Europa amb
Napoleó o l'alemanya amb Hitler, només es poden entendre des d'aquesta
transferència. És un esdeveniment xocant: la combinació d'entusiasme heroic per
un costat i de crueltat destructiva per l'altre són una barreja difícilment
assumible des de la perspectiva axiològica actual. Però l'acceptació i fins i
tot l'apologia de la llei del més fort ha estat molt present a la història, i no
podem donar per suposat que estigui eradicada del nostre panorama. Sovint el vernís
axiològic és només això, una fina capa brillant però fràgil, que s'esberla a la
més petita envestida d'alguna pulsió primària. La celebració entusiasta de les
victòries militars davant de la discretíssima expressió del pacifisme (amb
excepcions com les manifestacions contra l'inici de la guerra d'Irak) és un
fenomen que segueix essent colpidor.
Una mica més enllà,
tot i que amb certa continuïtat amb el risc anterior, trobem la capacitat del
lideratge carismàtic per anul·lar els
criteris morals en els comportaments col·lectius i individuals. Hi ha un
mecanisme infernal pel qual el grup sembla transferir la seva capacitat de
responsabilitat moral al líder i això li permet, si aquest així ho vol,
qualsevol mena de comportament immoral, justificat mitjançant la invocació a
l'autoritat del líder. D'alguna manera, el grup es permet alliberar
determinades pulsions que ja té (no és el líder qui els hi inculca, tot i que
pugui ser així en alguna ocasió) amb la coartada de la vinculació amb el líder:
“ell ho vol, però de fet ja em va bé perquè jo també ho vull”. Aquí el
lideratge carismàtic no genera sinó que desencadena processos col·lectius
altament condemnables, i la seva responsabilitat rau en fer possible,
facilitar, promoure aquest desencadenament. L'esquema justificador del “líder
malvat que porta pel mal camí al bon poble” no es correspon suficientment amb
la complexitat de la realitat, tot i que això no eximeix de responsabilitat al
líder en el desencadenament d'aquests processos d'eufòria col·lectiva perversa.
Aquest és
probablement el més terrible dels perills del lideratge carismàtic, i la
crueltat genocida, els assassinats en massa i a sang freda, és la més horrorosa
de les seves conseqüències. És la shoah,
però no només la shoah.
No només de l'àmbit
polític podem treure lliçons sobre els perills del lideratge carismàtic. Com
que, com ja hem vist, aquesta noció també ha estat utilitzada (a nivell de
reflexió i de praxis) en l'àmbit religiós, val la pena tenir en compte algunes dimensions
i conclusions que deriven de les experiències fetes en aquest àmbit, tot i que
el llenguatge i les problemàtiques abordades puguin ser una mica diferents de
les que acostumem a manejar i demanin un petit esforç de translació.
En l'àmbit religiós
(i sovint també en el polític, evidentment) els líders carismàtics acostumen a
aparèixer en temps incerts i de canvi sociocultural desorientador. En aquests
períodes és quan sorgeixen sectes no convencionals formades per persones que
tenen por del futur i que esperen que, dipositant la seva fe en algun líder
carismàtic, protegiran les seves vides de perills desconeguts i imprevisibles.
Un altre aspecte a
tenir en compte és la tensió entre el lideratge carismàtic i la institucionalització
de l'autoritat. Per no ser una simple flamarada, l'empenta carismàtica s'ha de
poder institucionalitzar, però alhora la institució genera dinàmiques contraposades
a les del carisma. El carisma personal (de profetes i savis, per exemple) es
resisteix a les influències institucionals, és antitètic amb l'autoritat
estable encaixada en codis i costums fixats. El carisma representa
l'extraordinari, els aspectes no rutinaris de la vida i la realitat. Mentre que
els sacerdots i altres representants institucionals estan en general associats
amb idees i normatives rebudes o derivades de tradicions existents, els líders
carismàtics comuniquen missatges normatius dels que són autors primordials.
És interessant
subratllar també que, per definició, els líders carismàtics no estan lligats a
instruments institucionals que defineixin i estructurin la seva rendició de
comptes (accountability). Deixant de banda restriccions legals
existents, s'han establert o heretat poques estructures per controlar la
conducta dels fundadors carismàtics. I l'absència d'estructures
estandarditzades per a la rendició de comptes fomenta la corrupció. La manca de
restriccions institucionals també pot facilitar altres formes de comportament
extrem o desviat, establint un context que permeti per exemple la desviació
sexual i/o la violència. La dinàmica del lideratge carismàtic pot oferir
oportunitats als líders carismàtics per deixar operar les forces més fosques
del seu subconscient.
Aquesta manca de
restriccions institucionals sobre els líders carismàtics (poden fer una mica el
que volen) s'articula de manera complexa amb la manca de suports institucionals
disponibles per sostenir l'autoritat del líder carismàtic (té pocs aparells de
suport). Com ja hem vist, l'autoritat carismàtica te un estatut fonamentalment
precari perquè la reivindicació d'autoritat per part del líder descansa
purament en factors subjectius: la percepció dels seguidors de les
extraordinàries qualitats del líder depèn de les situacions i pot ser efímera.
El líder carismàtic ha d'estar fent front contínuament a la possibilitat que el
seu “do”, la seva “gràcia”, deixin de ser percebuts com a tals per part dels
seguidors i que la seva autoritat desaparegui, el que genera una incertesa o
inseguretat que porta a comportament peculiars per part del líder.
Alhora, els líders
carismàtics han d'estar constantment a l'aguait d'amenaces a la seva autoritat
per part de forasters o de dissidents i rivals de dins del seu mateix moviment
o fins i tot per part de l'aparell administratiu d'aquest moviment. Aquest
aparell tendeix en general a expandir el seu àmbit d'autoritat i a
racionalitzar els procediments administratius en detriment de la llibertat
d'acció del líder (arribant de vegades fins a la seva mateixa deposició). Els
líders poden optar per ignorar aquest conflicte, donant suport a la
organització i a la consegüent reducció dels seu paper, o bé poden oposar
resistència a aquesta dinàmica. Aquesta darrera estratègia porta a maximitzar
la volatilitat, ja que el líder es pot embarcar en una persistent dinàmica de
generació de crisis per tal de mantenir el moviment en constant tensió de
manera que no es puguin consolidar estructures institucionals estables, fent
palès així el caràcter indispensable del líder. El risc de rutinització pot ser
combatut pel líder a través d'un canvi permanent de l'entorn i de la
modificació dels objectius, amb el trasbals que això comporta. Una variant
d'aquesta aproximació passa per incrementar la tensió del grup amb l'entorn per
tal d'enfortir la solidaritat interna, potenciant el conflicte amb persones i
grups que l'envolten. Tant el rebombori intern com la confrontació amb l'entorn
porten sovint a foragitar del grup a les persones que no són totalment lleials
al líder o que poden no estar inclinades a donar suport a mesures extremes en
suport de la visió del líder (per exemple, l'ús de la violència). En mancar-li
tant les restriccions immediates com el suport a llarg termini, un líder
carismàtic estarà inclinat a protegir la seva posició mirant de “simplificar” el
context intern del grup per tal d'eliminar fonts de discrepància, diversitat
normativa i lideratges alternatius.
D'aquestes indicacions
se'n poden treure alguns ensenyaments útils, ni que sigui de manera indirecta,
a l'hora de reflexionar sobre la dinàmica del lideratge carismàtic i la seva
aplicació a l'àmbit polític.
Actualitat del
lideratge carismàtic
Apuntat per on va
la noció de carisma i conscients dels greus perills del lideratge carismàtic,
podem mirar d'endinsar-nos una mica en la seva possible aplicació en el nostre
context actual.
Val a dir,
d'entrada, que a l'hora de pensar el lideratge en general ens ha estat útil
diferenciar entre el lideratge entès com a posició capdavantera en una
estructura, com a jerarquia, i el lideratge entès com a la capacitat de
mobilitzar un col·lectiu a través d'una visió.
Així mateix, a l'hora d'avaluar el lideratge (o sigui, de veure en què
consisteix el bon lideratge) ens ha estat útil diferenciar entre la bondat com
a eficiència i la bondat moral. I a l'hora de relacionar lideratge i valors ens
ha estat útil diferenciar entre valors sociològics (valors constatats,
operatius), i valors filosòfics o grans valors (valors de referència o desitjats,
aspiracionals). Doncs bé, a l'hora de pensar el carisma també sembla útil
diferenciar entre el carisma com a capacitat d'incidir directament en
l'emocionalitat dels altres utilitzant-los al servei dels interessos del posseïdor
del carisma i el carisma entès com la mateixa capacitat d'incidència directa en
l'emocionalitat però posada al servei dels interessos d'un col·lectiu, sigui
per portar-lo a assolir determinades fites desitjades col·lectivament,sigui per
defensar-lo davant d'altres col·lectius, sigui per ajudar-lo a portar a terme
processos d'adaptació als reptes o nous entorns que se li plantegen.
En direm, per entendre'ns, carisma autocentrat
i carisma altruista.
La definició de
carisma de Weber que hem vist al principi (veure nota 1) no entra en aquesta
distinció, però les seves consideracions addicionals sobre el carisma com a
relació entre líder i els seguidors que el reconeixen com a tal, i les
posteriors de Bourdieu en el mateix sentit, apunten d'alguna manera cap a
aquesta visió del carisma altruista. Com també hi apunten les consideracions de
la tradició cristiana al respecte, en subratllar el carisma com a servei a la
comunitat. Sovint s'identifica el carisma només amb el carisma autocentrat,
però aquesta no és, com hem vist, la única visió tradicional del carisma; el
carisma altruista també gaudeix d'una llarga història.
Per tot això ens sembla pertinent utilitzar la distinció entre carisma
autocentrat i carisma altruista a l'hora de mirar de fer una avaluació del
possible paper del carisma en les societats actuals.
El carisma autocentrat
(impacte en els altres i mobilització dels mateixos al servei dels interessos
del posseïdor del carisma) deriva inevitablement en manipulació, mentre que el
carisma altruista (impacte en els altres i mobilització dels mateixos al servei
dels interessos del col·lectiu) no ho fa; la distinció és, doncs, decisiva. El
problema passa llavors a ser triple: 1) Com diferenciar les dues menes de
carisma (de vegades no és tan evident, sobretot si el posseïdor te una alta
capacitat de dissimulació); 2) Què passa quan ens trobem amb un carisma
altruista però al servei d'uns interessos de grup que considerem reprovables (la
neteja ètnica, per exemple) i 3) Com es fa el pas del carisma autocentrat al
carisma altruista. Els seguidors no poden forçar aquest pas. Poden detectar un
líder autocentrat i rebutjar-lo, però la “conversió” de la persona del líder
passa per altres camins. Aquí es requereix un moment de canvi, un salt
qualitatiu, desegocentritzador; requereix el pas, en l'interior del posseïdor
del carisma, de l'hegemonia del jo egocèntric a l'hegemonia del jo altruista. Aquest
pas es produeix en el marc del procés de maduració personal, del treball de la
pròpia qualitat humana, i inclou sempre un moment “misteriós”, un cert “salt” o
punt de ruptura, un canvi de perspectiva, una modificació del paper dels grans
valors en la pròpia vida que és un moment incontrolable, improgramable, que no
sabem ben bé de què depèn ni com es produeix.
Podríem dir doncs, des
d'aquesta perspectiva, que el populisme és una manifestació pública a nivell
polític del carisma autocentrat. És, per tant, contrari als interessos de les
classes populars, ja que no respon a ells, sinó als interessos del líder. Es
produeix quan el nivell de consciència i organització d'aquestes classes és
insuficient com per generar una distància crítica que permeti discernir les
intencions i manera de fer del líder, quan és insuficient per diferenciar entre
carisma autocentrat i carisma altruista. Però aquesta reflexió deixa la porta
oberta a un lideratge carismàtic al servei de les classes populars, que passarà
necessàriament per un carisma altruista del líder. Aquest és un dels grans
reptes del nostre present: no tant la oposició frontal al lideratge carismàtic,
sinó tenir la capacitat de diferenciar entre un lideratge autocentrat populista
i un lideratge altruista capaç d'estar al servei de l'organització i
mobilització de les classes populars i altres sectors partidaris d'una dinàmica
social democratitzadora. Com dèiem al principi, des del nostre punt de vista no
hi ha contraposició essencial entre lideratge carismàtic i democràcia: el que hi
ha és la necessitat de saber diferenciar entre líders autocentrats i líders
altruistes, per dir-ho curt.
En la tradició
marxista, el partit com a avantguarda organitzada al servei de les classes
populars havia de ser un instrument al servei d'aquest discerniment, ajudant a
les classes populars a poder diferenciar, a tenir una consciència crítica, ja
que no és gens fàcil que aquesta consciencia discernidora es doni
espontàniament. ¿Qui pot jugar actualment aquest paper, especialment necessari en
un moment en el que les condicions objectives afavoreixen l'aparició de
lideratges populistes? ¿Qui pot contribuir a evitar l'èxit del populisme ajudant
a les classes populars a incrementar el seu nivell d'anàlisi crítica i de
discerniment? Aquest és un dels enormes reptes pendents. Aquest hauria de ser un
dels papers actuals dels referents socials i intel·lectuals, i d'organitzacions
polítiques i de reflexió al servei d'aquesta tasca. Només un pensament rigorós
i profund clarament comunicat podrà aturar la demagògia populista.
L'altre gran repte
que tenim al davant en aquest àmbit és reflexionar sobre si és convenient
estimular l'aparició de lideratges amb carisma altruista, de cara a afrontar
millor els reptes que tenim al davant, de cara a afrontar-los amb un més gran
nivell de consciència i mobilització popular. Perquè la gràcia del lideratge
carismàtic altruista està en que és capaç d'incrementar aquest nivell de
consciència i mobilització popular sense caure en el populisme. Circular per
aquest camí, per aquesta delicada distinció entre una i altra mena de carisma
no és fàcil, però és possible i necessari.
De cara a fonamentar
millor les possibles actuacions polítiques, cal també estimular la tasca de
reflexió sobre lideratge i carisma i la seva aplicació a l'anàlisi concreta de
les situacions i personatges concrets, superant l'obstacle que suposa
l'ambigüitat de tot comportament humà i establint debats incisius que permetin
discernir sobre el tipus de carisma exercit pels líders existents, especialment
a nivell social. Si haguéssim de proposar un programa de treball amb el
llenguatge utilitzat en aquestes pàgines, diríem que cal clarificar la noció de
lideratge (diferenciant convenientment el posicional del mobilitzador) i la
noció de carisma (diferenciant convenientment l'autocentrat i l'altruista); cal
aprofundir en la relació entre lideratge i carisma (no imprescindible per al
lideratge posicional, però imprescindible per al mobilitzador); cal veure com
evitar el lideratge mobilitzador amb carisma autocentrat; cal analitzar les
característiques i requisits del lideratge mobilitzador amb carisma altruista.
Interludi lúdico-il·lustratiu:
Un petit model formal
Hem dit que el
lideratge pot ser posicional / jeràrquic o bé mobilitzador. Aquests dos
conjunts (A i B) tenen una petita zona de superposició (C), on hi trobem els
lideratges que són alhora posicionals i mobilitzadors (independentment de
l'ordre pel que s'hi hagi arribat). I aquests tres tipus de lideratge els podem
trobar tant a nivell macro com a nivell micro. Alhora, els líders B i C poden
ser autocentrats o altruistes i les causes col·lectives poden ser autocentrades
o altruistes. Aquest petit esquema ens permet ubicar diferents exemples
històrics de lideratge.
Així, a nivell
macro, Lluís XIV podria ser un prototip de líder A. Martin Luther King un
prototip de líder B. Gandhi i Mandela prototips de líders B que acaben essent
C. Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Napoleó i Hitler serien líders C amb carisma
autocentrat o bé amb carisma altruista però al servei d'una causa col·lectiva
autocentrada (aquesta és una discussió apassionant). Lincoln podria ser un
líder C amb carisma altruista i al servei d'una causa col·lectiva altruista. La
figura de Jesús de Galilea seria la d'un líder C a nivell micro amb carisma
altruista i al servei d'una causa col·lectiva altruista que al cap d'uns segles
acaba fent el salt al nivell macro.
Aquest petit model,
com tot model, simplifica excessivament la realitat, però pot ajudar a situar gràficament
els lideratges. Recordem que per a ser un líder A no cal carisma (com mostren
els exemples de Zapatero o Rajoy a nivell macro), però aquest és necessari per
a ser líder B, i per tant també C (com és el cas de Felipe González i Jordi
Pujol, en principi ambdós amb carisma altruista).
Normalment en
parlar de lideratge ens venen al cap, lògicament, els líders a nivell macro.
Però té molt d'interès també l'anàlisi a nivell micro. Amb alguns casos ben
peculiars. Per exemple, els oficials de l'exèrcit (capitans, i de vegades
tinents): són líders A dels que s'espera que esdevinguin líders C amb un nivell
de carisma tan alt com per poder mobilitzar els seus homes a llançar-se a
l'atac en un front de guerra, a jugar-se la vida, un fet extraordinari. També
tenim el cas dels rectors de parròquia de la tradició catòlica i els pastors
protestants: líders A, designats per dalt a una determinada posició jeràrquica,
dels que s'espera també que siguin capaços, esdevenint així líders C, d'exercir
una influència mobilitzadora tal sobre els seus fidels com per reorientar les
seves vides en una perspectiva determinada. També els directors de sucursal
bancària o de planta de producció industrial seguirien aquest mateix patró:
líders A dels que s'espera que esdevinguin líders C a nivell micro.
Reivindicació
del lideratge carismàtic
Hem començat
parlant de la convergència de la filosofia política liberal i la marxista en
l'aversió al lideratge carismàtic. Probablement un dels fonaments d'aquesta
convergència és un punt feble compartit per ambdues: el tenir com a referent
central de la seva construcció política un col·lectiu invertebrat, un conjunt
d'unitats anònimes homogènies i iguals en drets i deures on rau la sobirania:
els ciutadans en el cas liberal, el poble en el cas marxista (o les masses, o
la classe obrera, o les classes populars, si ho preferiu). Referent central amb
un mateix defecte: el seu caràcter abstracte, conceptual, allunyat de la
realitat d'unes societats formades per individus vinculats per determinades
estructures, determinats valors, determinades ideologies, determinades
preferències o afeccions, determinades lògiques d'aglutinació i confrontació. No
àtoms aïllats i idèntics en la seva abstracció, sinó persones concretes,
diferents, interconnectades diferentment, articulades per vincles de mena
diferent, i en els que l'emocionalitat juga un paper. Aquesta riquesa i aquesta
diversitat reals no queden recollides per uns referents abstractes, ideals, que
en mirar de fer-se operatius generen propostes polítiques irreals, deformadores
de la realitat, incapaces de recollir la seva complexitat i les seves múltiples
dinàmiques. I una d'aquestes dinàmiques reals, innegables, és que les persones
s'aglutinen al voltant de determinades persones. Que algunes són referents per
a molts. Que determinades persones aconsegueixen no només que la gent s'identifiqui
amb ells sinó que aconsegueixen mobilitzar al col·lectiu per a aconseguir
determinades fites. Serà tasca de la filosofia política mirar de comprendre
aquestes dinàmiques i advertir dels seus perills (com aquí hem mirat de fer, no
dissimulant-los), la qual cosa demanarà capacitat d'anàlisi i capacitat de
comunicació; d'aquí la necessitat de referents acadèmics, mediàtics i polítics
que puguin exercir aquesta tasca d'estudi crític i d'explicitació de les llums
i ombres de cada dinàmica de vertebració i mobilització socialment rellevant.
Però pretendre que el nostre és un món de col·lectius anònims invertebrats,
autoregulats igualitàriament mitjançant mecanismes com les eleccions
periòdiques (de les que tots sabem fins a quin punt estan subjectes a
manipulacions, dissimulades o recobertes per la teòrica llibertat i igualtat
del vot) o mitjançant mecanismes de participació popular sovint despersonalitzats
(inclosos els assemblearis, excepte a nivells locals amb suficient coneixement
mutu previ dels participants), és voler fer de la teoria realitat, quan aquesta
va per uns altres viaranys.
Ens pot agradar més
o menys, però les dinàmiques de lideratge operen de facto, i en lloc de
negar-les o negar la seva legitimitat potser seria millor que ens esforcéssim a
il·luminar-les per poder mostrar les seves virtuts i els seus perills. I per
il·luminar-les bé la reflexió sobre el carisma és necessària. I és necessari
analitzar què cal fer per passar dels carismes autocentrats que ens amenacen a
la potenciació de carismes altruistes, al servei del col·lectiu. Són bons reptes
que la filosofia política té -o torna a tenir- al davant.
L'encerta la
filosofia política marxista quan veu en la democràcia participativa la via de
superació dels límits de la democràcia formal propugnada per la filosofia
política liberal, la qual es sosté millor sobre el paper que en la realitat,
assetjada per la manipulació de grups ocults o discrets de tota mena. Però
aquesta democràcia participativa haurà d'anar també més enllà de la seva mera
formalitat o de la seva instrumentalització per part de determinades instàncies
de poder. I per tirar endavant haurà de tenir el suport d'organitzacions de
nova mena dedicades a desemmascarar les possibles manipulacions i garantir una
participació realment oberta. Organitzacions que hauran de saber combinar bé en
el seu interior la radicalitat democràtica i l'operativitat en l'acció,
diferenciant i equilibrant ambdós circuïts.
I que hauran de saber incorporar una visió més completa de l'ésser humà, que
inclogui tant la seva dimensió emocional com (i això no està actualment tan
acceptat com la qüestió de la dimensió emocional) la “tensió humanitzadora”,
l'aspiració a assolir cotes més altes d'humanitat, que l'hauria de
caracteritzar.
Els perills del
lideratge carismàtic hi són, i són greus, ho hem vist amb cert detall. La
dinàmica carismàtica és delicada, certament. Però, i això ho hem dit ja a la
nota 2 i ho voldríem tornar a subratllar, la seva perillositat o la seva
possible degradació no tenen perquè portar-nos a deixar-la de banda. Les virtuts
del lideratge carismàtic ens són massa precioses, massa necessàries com per
prescindir-ne, per perillós que sigui. Hem d'evitar qualsevol degradació del
carisma, certament, però no refusar-lo en ell mateix; ens fa molta falta en una
societat actual simultàniament immersa, com dèiem, en una crisi econòmica,
política, d'estructures socials i d'idees, multicrisi a la que és difícil
trobar sortides. El lideratge carismàtic ens fa falta a nivell d'empreses, a
les que sovint els costa trencar rutines i arriscar-se a avançar per camins
d'incertesa, sobretot a nivell de formes d'organització interna. Ens fa falta a
nivell d'organitzacions socials, sovint massa petites i atomitzades (de vegades
per culpa de determinats lideratges carismàtics, cal reconèixer-ho) o poc
imaginatives a l'hora de plantejar objectius, dinàmiques de treball o maneres
de relacionar-se amb l'entorn. Ens fa falta a nivell de partits polítics, on el
pes de l'aparell administratiu (“l'aparell”) desconnecta al partit de la
relació amb els ciutadans i fomenta la manca de participació política
(abstenció, manca d'iniciatives de base, desafecció de la política, etc.).
Quines són aquestes
“virtuts” del lideratge carismàtic que ens fan falta a tot nivell? Han anat
sortint una mica desordenadament. D'una banda, l'alliberament de la
creativitat, la motivació generadora de novetat, a nivell d'idees, de
relacions, de solucions pràctiques a problemes concrets que semblen insolubles.
D'altra banda la capacitat d'aconseguir que els grups afrontin els seus reptes,
de posar-los davant del mirall, fer-los veure les seves febleses i el que
haurien de canviar, i aconseguir que ho canviïn. També la generació de “climes
solidaris”, l'experimentació de la gràcia de la pertinença lliure, per decisió
pròpia, a un grup mobilitzat, l'experimentació de l'ajuda mútua, de la
col·laboració desinteressada, de la companyonia, del sentir-se formant part de
quelcom que et depassa i al servei del que val la pena posar-se. I finalment la
generació de dinàmiques optimistes, de convicció de la pròpia capacitat d'anar
més enllà, de generació d'horitzons engrescadors que permetin a la gent
llevar-se amb il·lusió i fer passos concrets per a materialitzar aquesta
il·lusió. Potser encara hi ha més virtuts associables al lideratge carismàtic,
però aquestes quatre ja justificarien per elles mateixes que el lideratge
carismàtic sigui propugnat, impulsat.
Que aquests
objectius també es poden obtenir sense lideratge carismàtic? Potser sí, però el
camí per fer-ho sembla més difícil i necessita d'un nivell mig de maduresa
compartida que potser es pot donar en grups petits i en casos excepcionals,
però que habitualment no es dóna sense un catalitzador, que és el que
normalment és el líder carismàtic (més que no pas una autoritat, un “jefe”).
Necessitem que es
generin situacions on grups percebin com a extraordinàries les qualitats de
certes persones i en resultin motivats, engrescats. Sabent que els líders han
d'estar sempre al servei del grup. De vegades això voldrà dir portar al grup a
confrontar reptes incòmodes, però ens fa molta falta aquesta capacitat de
confrontació amb els nostres problemes, amb els nostres reptes; una crisi no es
travessa només posant el cap sota l'ala i esperant temps millors, o
lamentant-se amargament. Mirar els reptes cara a cara és l'única manera de
trencar lligams, de superar obstacles que ens aferren al passat, ens ofeguen la
imaginació i no ens deixen entrar en camins d'experimentació innovadora. Encara
que siguin camins arriscats, ens hi hem d'endinsar: el nostre és un temps
d'exploració.
Els líders
carismàtics no apareixen per decret ni es fabriquen per encàrrec; són
improgramables, implanificables, podríem dir, i aquesta és una dificultat
afegida a l'hora d'assenyalar la seva utilitat. Però està a les nostres mans generar
un entorn favorable a la seva eclosió o un entorn que mostri el seu recel i
obstaculitzi la seva emergència. Hem de ser conscients de quina actitud
adoptem, i reflexionar a fons sobre quina creiem que hem d'adoptar. Conscients
dels perills, però sabent que aquests perills es poden evitar si tenim una
actitud responsable i una ment lúcida. I això ho podem fer si ens treballem a
nosaltres mateixos en aquesta línia. Com més lúcids i responsables siguem
nosaltres, més ens podrem permetre obrir-nos a la incidència carismàtica, tant
com a líders com en tant que seguidors.
I recordem que si
hi ha desviacions, si hi ha mal ús del carisma, si hi ha manipulacions, ho hem
d'atribuir a les persones concretes que assumeixen aquest paper, i els hi hem
de demanar comptes i castigar-los exemplarment. Però la possibilitat de tenir
mals líders no ens ha de fer qüestionar la bondat de poder gaudir de la
interfecundació i l'estímul personal i col·lectiu que suposa endinsar-se per la
via del lideratge carismàtic. Evitar el risc defugint la possibilitat és una
posició poc fonamentada, que ens immobilitza o ens deixa donant tombs sense
anar enlloc. Confiem en les nostres forces, en la nostra capacitat d'anàlisi,
en les moltes lliçons extretes del passat que ens ajuden a evitar males
pràctiques en el futur, en el nostre sentit de la responsabilitat, i gosem
obrir-nos a l'extraordinari.
Weber introdueix la noció de carisma en el marc de les seves teories sobre el poder, per explicar com un cert magnetisme personal esdevenia font de legitimitat del lideratge de grups. Ell va definir l'autoritat carismàtica com a una de les tres formes d'autoritat (essent les altres dues l'autoritat tradicional i l'autoritat legal o racional). Es considera que Weber defineix el carisma al Capítol III, § 10 de
Wirtschaft und Gesellschaft (“Economia i Societat”), de 1922, veient-lo com a "la qualitat, que cal considerar com a extraordinària (condicionada màgicament en el seu origen, tant si es tracta de profetes com de fetillers, àrbitres, caps de cacera o cabdills militars), d'una personalitat, en virtut de la qual aquesta persona és considerada com a posseïdora de forces sobrenaturals o sobrehumanes, o almenys específicament extraquotidianes i no assequibles a qualsevol altre, o com a enviat de Déu, o com a exemplar i, en conseqüència, com a "
Führer" (cap, cabdill, conductor, capdavanter, guia, líder)." El text original alemany és: "»
Charisma« soll eine als außeralltäglich (ursprünglich, sowohl bei Propheten wie bei therapeutischen wie bei Rechts-Weisen wie bei Jagdführern wie bei Kriegshelden: als magisch bedingt) geltende Qualität einer Persönlichkeit heißen, um derentwillen sie als mit übernatürlichen oder übermenschlichen oder mindestens spezifisch außeralltäglichen, nicht jedem andern zugänglichen Kräften oder Eigenschaften oder als gottgesandt oder als vorbildlich und deshalb als »Führer« gewertet wird."
