La prepotència independentista

Bronzino 1535

La prepotència és una manera de fer, un estil de comportament en el que, sense gaire consciència del fet, hom es comporta amb una certa actitud de superioritat respecte als altres, un menyspreu sovint inconscient dels que "no estan a l'alçada" o no s'identifiquen plenament amb determinats plantejaments. Lògicament, gent molt intel·ligent, o molt eficient, poden tendir fàcilment a aquesta mena d'actitud. El problema és que la prepotència genera en el seu entorn una animadversió que no es deriva dels continguts proposats sinó del tarannà amb el que es proposen. Sovint això no ha estat obstacle perquè grups marcats per una certa prepotència hagin tingut èxit en les seves iniciatives, ja que la seva major capacitat els permet assolir fites de vegades considerades inassolibles. Potser els jacobins a la Revolució francesa i els bolxevics a la Revolució russa, triomfadors ambdós en circumstàncies difícils, es caracteritzaven per aquesta combinació d'eficiència i prepotència. Les conseqüències històriques dels seus respectius triomfs podrien ser objecte de discussió, però la història només és la que és, i la resta són hipòtesis no verificables. Ara, en cap dels dos casos la comprensió, la tendresa, l'empatia, la inclusió s'hi podrien associar: eren gent dedicada al triomf d'una causa i varen reeixir en el seu intent. Justifica el seu èxit el seu estil? Això també seria molt discutible, però a alguns hi ha preus que ens resulten massa cars per assolir segons què; ja sabem que la finalitat no justifica pas tots els mitjans, i que alguns mitjans -o estils- poden arribar a corrompre la finalitat.

Valgui aquesta llarga reflexió general com a marc per a una referència molt concreta al procés independentista que s'està vivint a Catalunya. Es pot ser independentista de diverses maneres, amb diversos estils. Però hi ha un risc notable que l'estil hegemònic en el nostre independentisme acabi essent un estil prepotent, i això faria que determinades sensibilitats se sentissin excloses. Antoni Puigverd sembla apuntar en una direcció semblant a la seva columna de La Vanguardia del 31.05.2013: "El rupturisme s'aproxima als sectors ambigus del catalanisme amb actitud desdenyosa. Els assenyala amb displicència. Els menysprea qualificant-los de tebis, despistats o quintacolumnistes." 

Des d'una òptica de maximització de l'eficiència - fàcilment lligada, com hem dit, a la prepotència - un procés d'exclusió de determinades sensibilitats com l'indicat podria ser vist com un fenomen positiu, com una depuració pertinent del moviment (és bo treure's del damunt els febles i els mediocres, fan nosa). Però un procés com aquest comporta alhora un cert aïllament, un distanciament, un trencament de ponts de comunicació amb altres àmbits socials. I quan el que es pretén és assolir una àmplia majoria social, potser aquest camí no és el més adient. Es diu que la Catalunya independent ha de ser inclusiva, però sembla implicar-se que el procés d'independència no cal que ho sigui gaire, que mentre el procés assoleixi els seus objectius la inclusió no és una necessitat.

La prepotència independentista potser serà eficaç, però és probable que comporti greus perills per al catalanisme i pel procés de consolidació i difusió de la identitat catalana i de cohesió social del país.

Twitter

Bronzino 1540

"I trobo també que Twitter fa del raonament un acudit. Has de ser enginyós i cridar l'atenció per acumular followers. L'ego d'un periodista ja és bastant descomunal i les xarxes, en comptes de limitar-lo, l'alimenten. Converteixen l'opinió en l'únic discurs possible. És una exaltació del jo."

Antonio Baños a l'Ara del 30.05.2013

No només és això però també és això, i això afavoreix que no pugui ser una altra cosa...

Per altra part, hi ha la dimensió adictiva del Twitter, que també és considerable i preocupant.

Espriu i el país

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Varem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1965)

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

“Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.”

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

XXIV

“Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l'or,

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i dels honors.

Imposaràs

la veritat

fins a la mort,

sense l'ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el que sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu,

que t'ha posat

dessota els peus

de tots.”

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

XXX

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

XXXVIII

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1965)

INDESINENTER

Nosaltres sabíem

d'un únic senyor

i vèiem com

esdevenia

gos.

Envilit pel ventre,

per l'afalac al ventre,

per la por,

s'ajup sota el fuet

amb foll oblit

de la raó

que té.

Arnat, menjat

de plagues,

aquest trist

número de baratilli,

saldo al circ

de la mort,

sense parar llepava

l'aspra mà

que l'ha fermat

des de tant temps

al fang.

Li hauria estat

senzill de fer

del seu silenci mur

impenetrable, altíssim:

va triar

la gran vergonya mansa

dels lladrucs.

Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.

L'aigua, la terra,

l'aire, el foc

són seus,

si s'arrisca d'un cop

a ser qui és.

Caldrà que digui

de seguida prou,

que vulgui ara

caminar de nou,

alçat, sense repòs,

per sempre més

home salvat en poble,

contra el vent.

Salvat en poble,

ja l'amo de tot,

no gos mesell,

sinó l'únic senyor.

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1965)

Déu i el món

El “Temes de debat” de La Vanguardia del 19 de maig de 2013 es titulava “Un món deixat de la mà de Déu?”. Títol suggerent, que evoca un comentari immediat: el nostre món està, en sentit objectiu, tan deixat de la mà de Déu com qualsevol altre món precedent. El món sempre ha estat deixat de la mà de Déu, Déu mai no s'ha ocupat de "redreçar" el món; el món només és cosa nostra. Déu no ens ve a resoldre directament, des de fora, els nostres problemes, ni hi ha vingut mai; això és tan obvi que gairebé fa vergonya dir-ho (i costa d'entendre que es pugui arribar a pensar). Déu no irromp d'en tant en tant en el Cosmos per posar ordre; el món és com és, i ningú vetlla per ell des de fora.

Una altra cosa és que societats o cultures anteriors hagin estat capaces de tractar el món més en conformitat amb la seva idea de Déu, i que aquesta idea els portés a tenir una millor cura del seu món. Des d'aquesta accepció, sí que potser podríem parlar de “mons menys deixats de la mà de Déu”, però no a causa de cap acció "divina", sinó d’una acció humana diferent, tot i que no és fàcil trobar exemples de moments en que el món hagi estat més ben gestionat. El que és un fet, això sí, és que com a espècie ara tenim molta més capacitat de fer-li mal.

El títol del debat es completa amb uns bonics interrogants: “Necessitem recuperar els valors de les diferents tradicions espirituals per reforçar una ètica i una cultura de la sostenibilitat? Quins valors espirituals juguen a favor de la conservació de la natura? Per tal de salvar el planeta, hem de responsabilitzar-nos de la creació? Quin paper tenen les creences i l’espiritualitat en la superació de la crisi ecològica?” És cert que l’espècie humana, des de l’esclat demogràfic i tecnològic derivat de la Revolució industrial, està posant en perill els delicats equilibris –sempre canviants, però d’alguna manera equilibris- que existien fins fa poc en la biosfera, l’hidrosfera i l’atmosfera. Per tant, és benvinguda la crida a “fer-nos responsables de la creació”. Això implica que l’espècie humana ha de ser capaç d’actuar de manera conjunta i alhora racional, una capacitat sense precedents i de difícil assoliment. Però potser aquesta vegada la necessitat de no desaparèixer com a espècie i fer-ne desaparèixer no sé quantes més ens portarà a la virtut.

Pel que fa al paper de les tradicions espirituals en aquesta tasca de preservar la natura, la cosa no és senzilla. Deixant de banda la nostra aversió a utilitzar el concepte de “valors espirituals” (els valors són els valors, i si són espirituals ho són tots o no n’és cap; o és que n’hi ha d’espirituals i n’hi ha de materials?), val la pena donar algun tomb sobre la temàtica proposada per La Vanguardia i abordada en dos articles, un d’Albert Cortina i l’altre de l’amic Vicenç Santamaria.

Les tradicions religioses es generen en un món on no hi havia risc de crisi ecològica global. La seva visió positiva del món (com la que trobem al començament del Gènesi, que en descriure la Creació diu set vegades que allò que s’estava fent era bo) no és tant una avaluació de la natura com de la globalitat del cosmos, inclosa l’espècie humana. Per això, serà difícil extreure lliçons concretes incorporables a una cultura de la sostenibilitat dels textos de les tradicions religioses.

Es pot parlar d’una “dimensió espiritual de la consciència ecològica"? Preguntem-nos abans una altra cosa: ens cal parlar-ne? La consciència ecològica no en té prou amb ella mateixa? Ha de demanar “ajuda” a la dimensió espiritual” per tirar endavant? Una primera resposta podria ser que sí, perquè estem veient que per ella mateixa no aconsegueix difondre’s suficientment en les nostres societats. Per tant, si la dimensió espiritual la pot ajudar, benvinguda sigui aquesta ajuda.

La pot ajudar la dimensió espiritual? Em temo que no gaire. Precisament la dimensió espiritual mira d’ocupar-se d’allò que va més enllà d’aquest món, d’allò que el transcendeix, d’allò que sembla venir d’un altre món (o que és de tal naturalesa que la formulació que més li escau és que ve d’un altre món). Però també és veritat que seria absurd mirar d’endinsar-se en aquesta misteriosa dimensió espiritual contraposant-la al món (com molt sovint s’ha fet). L'ésser interessat en la dinàmica espiritual no busca un altre món perquè aquest no li agrada, perquè és una vall de llàgrimes plena d’injustícia, de misèria, de sofriment. L’”altre món” no és un món alternatiu a aquest, que en compensarà en el futur les deficiències i malifetes rebudes. No hi ha altre món que el que tenim, que el nostre món, terrible i fascinant, per aplicar-li una caracterització que de vegades s’aplica a la divinitat, o si més no a la divinitat veterotestamentària, a les caracteritzacions més primitives de Déu (després depassades per la visió d’un Déu amorós, positiu, acollidor, el Déu neotestamentari; el Déu de l’Alcorà és més complex, i queda en algun lloc entremig d’aquesta simplificadora dualitat, amb els seus 99 noms que mostren la pluridimensionalitat de la seva concepció).

O sigui: determinades visions dualistes de les tradicions no només no serien ecologistes, sinó fins i tot perjudicials per l’ecologisme per la seva visió denigratòria del món i la seva focalització en un altre món irreal. En canvi, les visions que miren d’aprofundir en les dimensions simbòliques de les tradicions religioses no serien enemigues sinó aliades de l’ecologisme, ja que necessiten d’un món sa i en pau on poder desplegar la seva recerca, recerca que passa per la ressonància amb aquest món.

No caldrà doncs anar més enllà dels valors d’una ètica del medi ambient i del paisatge, com si s’hagués d’afegir un plus de vitamines espirituals als pobres valors ecològics, sinó simplement aplicar-los, encarnar-los, fer-los operatius. I ens hi apuntarem per la consistència d’aquests valors ecològics, no per cap mandat espiritual que ens hi obligui.

Si vivim moments històrics que poden representar l’antesala de canvis rellevants en l’esdevenidor de la humanitat no ho sé. Si és així, serà per l’amenaça a la sostenibilitat del planeta, més que no pas perquè anem cap a una societat més harmònica, més sostenible, d’una empatia més gran, i cap a una nova era de les relacions humanes. Hi hauríem d’anar cap a aquesta mena de societat, però no està gens clar ni que hi estiguem anant ni que siguem capaços d’anar-hi. La humanitat no ha excel·lit en la capacitat de prendre decisions racionals i conjuntes, com dèiem abans, més aviat al contrari; no acostuma a saber trobar la solució convenient als grans problemes, amb els desastres conseqüents (les guerres, el tràfic de persones o el manteniment de la fam al món en són exemples).

O sigui: la constatació del risc de catàstrofe ecològica no sembla estar aconseguint fer decaure el vell paradigma basat en el creixement material i en el progrés tecnològic i científic. Un paradigma que confia en que serà precisament aquest progrés tecnocientífic qui el traurà de la crisi i li allargarà l’existència. Segurament estem abocats a un horitzó insostenible, deshumanitzat, delirant i sense sentit, però no tinc gens clar que estigui emergint un nou paradigma, no en veig prou indicis a banda de l’entusiasme i dedicació d’algunes persones admirables però amb poca incidència en el col·lectiu. De moment, el vell paradigma manté la seva hegemonia. Ja ens agradaria que el futur fos més humanista i espiritual, però el mer desig no porta gaire lluny. Considerar que s’ha iniciat ja una llarga transició cap a una nova etapa evolutiva de la humanitat pot respondre més al desig que a la constatació objectiva, per molt que afegim que ens quedin anys de gran tribulació i foscor fins assolir aquest horitzó d’esperança. Massa ressonàncies de llenguatge utòpic en aquestes formulacions, i el que ara necessitem no és pas pensament utòpic sinó acció i organització efectives, compromís i complicitat en tasques concretes a través d'organitzacions concretes.

Crisi global i sistèmica, potser sí; moment de canvi profund, no queda gens clar (potser és allò tan esmentat de l’etapa entre la fi d’un món i el naixement d’un altre...). Que tenim l’oportunitat de millorar i humanitzar els models de progrés i els sistemes tecnocientífics de funcionament és evident, com els hi hem tingut sempre amb resultats de vegades tangibles, sovint insuficients; aquest és un repte constant de la humanitat, no quelcom específic dels nostres temps, de la nostra generació. El que potser ens és específic és estar tan a prop de la crisi de sostenibilitat (escalfament del planeta i canvi climàtic derivat), però que això comporti una reacció positiva no és automàtic ni se'n veuen gaire indicis; hi ha massa poderosos interessos creats que s’hi oposen. Potser estem augmentant la consciència col·lectiva del que no funciona, però no les accions i organitzacions per posar-hi remei. La reconnexió amb la natura queda més en declaracions sobre el paper que en pràctiques reals, individuals i col·lectives. A casa nostra, per exemple, hi ha una cura real del nostre espai natural? El coneixem? L’estimem? Hi estem a prop? O bé la ciutat i el món virtual absorbeixen la pràctica totalitat de les nostres energies?

Que un canvi de consciència canvia el món? Certament. Que podríem crear un món basat en la consciència? Certament. Però, ho estem fent? Perquè la simple invocació, l’expressió del desig o la necessitat, per bonica i ben formulada que sigui, fins i tot quan és emocionalment colpidora, no transforma les consciències i els comportaments. Fan falta altres menes de processos, personals i col·lectius, que són els que trobem a faltar. ¿Com fer passos reals de transformació profunda de la nostra consciència cap a un món millor en el que atenguem allò que de debò resulta essencial?

Aquí les tradicions espirituals ens hi podrien ajudar, si és que aconsegueixen actualitzar suficientment les seves idees, institucions i expressions com per esdevenir significatives pels nostres contemporanis. Fa segles que s’hi dediquen, amb resultats ambivalents, potser perquè han barrejat aquests objectius amb altres funcions socials que no han precisament afavorit aquests processos (aliança amb el poder per al manteniment de les estructures, control de les consciències, etc.). Malauradament, aquests processos d’actualització de les tradicions religioses tampoc mostren indicis prou contundents com per considerar-los rellevants, tot i la seva necessitat i tot i alguns testimonis excepcionals d’aquesta tasca.

A l’hora de trobar l’especificitat de la possible aportació de les tradicions a la confrontació de la crisi ecològica en Vicenç Santamaria fa una indicació interessant, que tan de bo hagués desenvolupat més. Ell ve a dir que les tradicions afavoreixen l’aprenentatge dels grans valors perquè doten a la persona d’una “presència acompanyant” que incideix en aquest procés. Aquesta és una intuïció fecunda: els valors per ells mateixos, la seva simple enunciació, fins i tot la presa de consciència de la seva importància, no els fa operatius, no els encarna. Hi ha un procés misteriós i incontrolable entre la consciència dels valors i la seva encarnació. I ell ens diu que potser qui incideix en aquest procés és  una mena d’irrupció personalitzada en cada un de nosaltres que ens dóna la força i la confiança necessàries per a passar de la consideració dels valors a la seva encarnació pràctica, al compromís. Certament, les tradicions tenen un estol de símbols que poden jugar aquest paper; a elles els correspon explicar-los, presentar-los de manera entenedora i operativa als nostres contemporanis. 

Santamaria esmenta alguns dels valors que ens portaran a una millor relació amb el món: la humilitat, la sobrietat, el respecte, l’agraïment. Viure el present amb compromís i integritat, no amb desídia i ignorància. Però insisteixo en que la clau de l’aportació de les tradicions religioses no està en formular aquests valors (que, de fet, són patrimoni de la humanitat; les tradicions no poden reivindicar-ne cap propietat) sinó en fer possible aquesta “presència acompanyant” que ajuda a fer-los operatius; aquesta és la seva gràcia, la seva aportació peculiar i l’àmbit que haurien de desplegar amb tota la potència possible.

Blau flor

Le métèque

La lletra de la gran cançó de Georges Moustaki "Le métèque".


Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent l'air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai, ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

L'adaptació al català, magnífica, del vigatà Pelai Ribas (amb alguns tocs de la de la Marina Rossell i un de nostre):

Amb aquest aire de metec,

de jueu errant, de pastor grec,

i els meus cabells als quatre vents;

amb aquests ulls sense color

que fan que sembli un somiador

quan de somiar ja no en sé gens.

I aquestes mans de trinxeraire

bohemi, músic i captaire

que han rampinyat en tants jardins;

i aquesta boca que ha besat

com ha begut i ha mossegat

i espera encara altres festins.

Amb aquest aire de metec,

de jueu errant, de pastor grec,

de lladregot i rodamón;

i aquesta pell que té el caliu

de tots els sols de cada estiu

i tants amors que ja no ho són.

Amb aquest cor que ha sabut fer

sofrir tant com també ha sofert

sense dir mai ni molt ni poc;

amb aquesta ànima que ja

no penso que es pugui salvar

del purgatori ni del foc.

Amb aquest aire de metec,

de jueu errant, de pastor grec,

i els meus cabells als quatre vents;

vindré on ets tu, dolça captiva

ànima amiga i font de vida

a beure'm els vint anys que tens.

Llavors seré príncep fidel

adolescent o bé rebel

com a tu et plagui d'escollir;

i junts farem de cada jorn

tota una eternitat d'amor

que reviurem fins a morir.

I junts farem de cada jorn

tota una eternitat d'amor

que reviurem fins a morir.

Núvol íntim lluminós

Richter 1973

"La ideologia liberal domina el planeta fa cap a 25 anys. És un fenomen nou. El canvi d'època, del qual es parla sovint, es va esdevenir primer al cap de la gent. El resultat és l'expansió d'una crueltat subtil, però omnipresent. Potser ha arribat l'hora de pensar d'una altra manera. El món mai no serà perfecte: però cada dia pot ser una mica millor. Encara que l'egoisme constitueixi una marca humana, el desig de bondat, de generositat, és un sentiment molt més fort en cada persona. Assumim aquest núvol íntim format per les nostres ganes d'estimar i ser estimats. No deixem que ens tanquin en l'animal que també som.  Sabem que, en el més profund del nostre ésser, hi viu una altra cosa. Una llum que, encara que no sigui radiografiada o escanejada, existeix i ens il·lumina."

Gabriel Magalhaes a La Vanguardia del 20.05.2013

El problema d'Europa

De Chirico 1913

"El gran fre d'Europa són les elits extractives: la xarxa de grans interessos empresarials que depenen de la connexió política (de les grans obres públiques a les grans concessionàries de serveis públics, passant per l'energia i les comunicacions). Aquesta xarxa necessita el suport directe de l'aparell de cada Estat. La pèrdua de sobirania és per a ells una gran pèrdua de força. Aquestes elits extractives (que xuclen energia econòmica i posen pals a les rodes de l'economia productiva) estan íntimament relacionades amb l'alta burocràcia dels estats (com el cas Blesa de Caja Madrid exemplifica a la perfecció). No oblidéssim que l'alta burocràcia és determinant en la política dels estats.  El nacionalisme d'Estat que ara creix als mitjans de comunicació de les capitals europees també forma part d'aquesta xarxa extractiva: en rep protecció econòmica i se'n fa propagandista. Aquestes elits extractives (que a Madrid són poderosíssimes, però també a altres capitals europees) són el gran fre. La unió bancària i fiscal i la cessió de més sobirania no s'esdevindran fins que els ciutadans europeus no s'adonin que els enemics d'Europa s'amaguen rere un vell xantatge: els interessos d'Estat. Segrestrada per les elits extractives i condicionada per la crisi, Europa avança sense il·lusions utòpiques, molt desconcertada."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 20.05.2013

Pentecosta

Giotto 1325

Intent de formulació racional: Presa de consciència d'una força (energia, poder) en el nostre interior que no reconeixem com a fruit de la nostra voluntat. Per això diem que "ens ha estat enviada", que ens "ve de fora", perquè és com si fos així, encara que sabem que això és un llenguatge metafòric i no descriptiu de cap fet objectiu.

El símbol tradicional (la narració mítica de la Pentecosta) es situa en un altre pla, potser de difícil comprensió però més ric i obert, susceptible de més interpretacions, com correspon a un símbol. Així ho expliquen els Fets dels Apòstols (2, 1-13):

"Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.

Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien:

- ¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.

Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres:

- Què vol dir tot això?

Però d'altres, rient-se'n, deien:

- És que el vi els ha pujat al cap!"

No ens podem quedar només amb la formulació racional. La podem utilitzar, però sense deixar de banda la narració simbòlica -potent, estranya- i l'esforç per interpretar-la i fer-la significativa per nosaltres.

Flors al Priorat

Sentits i realitat virtual

Magritte 1929

"Per experiments amb rates, sabem que la realitat virtual conté menys estímuls sensorials que la realitat presencial: així, com menys percepcions sensorials, menys estímuls neuronals..."

Joël Candau a La Vanguardia del 16.05.2013

Un avís a tenir en compte en els temps que s'apropen: cal anar d'excursió (contacte amb la natura), a museus, al teatre, al zoològic, parlar amb gent cara a cara...

De fet, potser no feien falta ni els experiments amb rates: és força evident la distància abismal entre agafar una poma, palpar-la, ensumar-la i clavar-hi queixalada que veure una poma a la pantalla de l'ordinador...

Tres poms

Emprenedoria

Hopper 1940

"Com que no podem canviar la realitat, canviem el llenguatge. Aquesta sembla ser la consigna. Confesso que m'incomoda molt, a vegades m'irrita i en algun cas m'indigna la multiplicació d'apel·lacions a la necessitat de l'esperit emprenedor que ha pres carta de naturalesa entre nosaltres. Hem de reinventar-nos, ens aconsellen sovint. Aquesta persona o organització s'han reinventat amb èxit, es diu mentre se'ns exhorta a admirar tal capacitat. Reinventar-se i l'emprenedoria han substituït l'exemplaritat. Jo, per si de cas, quan em trobo davant de qualsevol predicador d'aquesta bona nova, el primer que faig és mirar-lo a la cara i indagar sobre la seva trajectòria. Sol ser molt saludable. (...)

I consti que aquesta onada emprenedora i reinventadora té la seva raó de ser. Sense capacitat d'iniciativa, esforç i creativitat ho tenim cru. (...) Fer-se adult -personalment i socialment- passa per assumir que la responsabilitat exigeix ​​que la primera reacció no pot ser buscar qui ha de resoldre’m els problemes. Però això no s’arregla amb l'implícit que la partida es juga només en la genialitat individual. Fins i tot per emprendre i reinventar calen formació, estímuls, entorns institucionals, regulacions adequades i una cultura que doni sentit i valoració a aquestes actituds. (...)

Quan en iniciar aquest comentari he parlat d'irritació i indignació és perquè em sembla que certs elogis de l'emprenedor i de la reinvenció no són en absolut innocents. I menys encara en boca de segons qui. Responen a una tendència ideològica que consisteix a convertir els problemes socials en problemes personals, o en dèficits de capacitats. Tinc la sensació que s'està imposant lentament una nova definició d'aturat: es diu d'algú que no té esperit emprenedor. Encara que sigui políticament incorrecte, crec que el mite que només ens en sortirem amb innovadors emprenedors i creatius oblida que perquè un país funcioni també es necessita gent normal. Que no és el mateix que mediocre. Però els apologetes dels emprenedors haurien modular els seus desitjos, si més no a partir de la constatació empírica que no hi ha garatges per a tots. El mite de l'innovador que (es) reinventa a vegades no és més que l'últim avatar del mite romàntic del geni, passat pel sedàs de la tecnologia i les escoles de negocis.

Ho repeteixo: em sembla que certa retòrica forma part d'una operació ideològica per convertir les desigualtats socials en culpes personals. Si em va malament deu ser perquè alguna cosa he fet malament, i perquè no tinc les qualitats necessàries. Ni l'esperit o l'actitud convenient. A la dualitat social se li superposa una dualitat de legitimitat: el problema és de qui no encaixa en el mite, que no està en el costat correcte de la història. (...) Hi ha discursos polítics i socials que em recorden les passarel·les de la moda. Perquè venen com a ideal de bellesa i elegància un tipus humà que només és assequible per a una porció molt reduïda de persones.

A vegades em temo que l'ideal amb el qual somia més d'un discurs és una societat d'autònoms. Embolicat en el llenguatge de la responsabilitat sona molt bé. Però una cosa és reformular la cultura del treball heretada i una altra molt diferent la ideologia que tot ho resol amb la figura de l'emprenedor, que exclou o subestima altres opcions: empleat, funcionari, neorural, artista, escriptor... Opcions, per cert, a totes les quals també es pot i s'ha d'aplicar l'exigència de responsabilitat, dedicació esforç, compromís… Sense oblidar a més que, de la mateixa manera que hom diu -amb raó- que no pots ser emprenedor sense tenir una passió, hi ha gent que la passió no la concentra en l’activitat empresarial. En qualsevol cas, l'elogi de l'emprenedor està portant al desús -o situant en segon terme- altres paraules: "professional" per exemple, un professional és cada vegada més algú que està al servei d'una empresa o un emprenedor, no algú l'actuació del qual remet als paràmetres i els valors de la professió. I no diguem ja "vocació", pràcticament desapareguda del mapa, quan no es considera ja directament un obstacle per al desenvolupament professional.

(...) El somni d'una societat d'autònoms no ha de substituir l'ideal d'una societat en què les persones puguin desenvolupar la seva autonomia com a persones. I és que, per descomptat, el mite de l'emprenedor encobreix un implícit: l'emprenedor de què parlem i de qui es parla sempre és un emprenedor... d'èxit.

I potser el que de veritat està en joc és la pretensió que l'èxit substitueixi la justícia o el bé comú com a horitzó de la vida en societat."

Fragments d'un escrit de Josep M. Lozano al seu blog Persona, empresa i societat del 06.05.2013

Paisatges de gris i blau

Pixallits a Campelles

Blanc vaporós

Camps llaurats

Hernández Pijuan 1995

Hernández Pijuan 1996

Parlar del que estimem

"On échoue toujours à dire ce qu’on aime".

Roland Barthes

(esmentat per Xavier Antich a la seva extraordinària conferència a ESADE sobre "Per què necessitem les humanitats?" i localitzada en versió original per en Carles Gil; gràcies a tots dos!) 

Traducció temptativa: "Sempre fracassem a l'hora de parlar del que estimem".

Esperar

"Tancar-se a l'ermita.
Oblidar la tristesa.
Esperar."


Li Migara

Barita VI

BaSO₄

_{(sulfat de bari)}