 |
| Chagall 1956 |
Escolteu una veu que crida:
Obriu en el desert
un camí al Senyor,
aplaneu en l'estepa
una ruta per al nostre Déu.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny escabrós serà una plana,
i la serralada, una ampla vall.
Llavors apareixerà
la glòria del Senyor,
i tothom veurà alhora
que el Senyor mateix ha parlat.
Una veu diu:
Fes una crida!
I una altra respon:
Quina crida he de fer?
Proclama
que els homes són tots herba
i que la seva bondat
és com la flor dels prats:
l'herba s'asseca i la flor es marceix
així que bufa l'alè del Senyor.
Ben cert: els pobles són herba!
L'herba s'asseca i la flor es marceix,
però la paraula del nostre Déu
Isaïes 40, 3-8
Què ens diu un antic text com aquest? De què està parlant? Ressona més en temps de crisi? És una simple apel·lació a l'esperança o un crit a una acció peculiar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada