Ixtlan X. Fer-se accessible al poder

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

La imatge del caçador posa l’accent en el canvi de vida que cal per veure el món diferentment. En canviar la seva visió del món, el caçador constata l’existència de “poder”, d’una energia subtil i magnífica que tenim a l’abast si seguim determinades maneres de fer. La reflexió sobre aquesta energia porta al caçador a fer-ne l’objecte de la seva cacera i esdevenir “caçador de poder”. Però quan fa això, quan decideix abordar sistemàticament la recerca de poder, es produeix un cert canvi qualitatiu, que s’expressa amb una nova imatge metafòrica, la del guerrer. Hi ha un cert canvi de registre, que es subratlla en aquest capítol desè del “Viaje a Ixtlán”: és el pas del caçador al guerrer (el caçador sistemàtic de poder) (p. 134, 136). Entrem de ple al món de la recerca del poder.

El guerrer busca poder, va camí del poder. “A warrior is on his way to power” (p. 135; recordem que la versió original dels textos de Castaneda és en anglès, però la traducció al castellà, revisada pel propi autor, sembla tan autèntica que de vegades dubtes de si pot ser una traducció; acabes pensant si la versió anglesa no és una traducció de textos originalment pensats (i potser fins i tot escrits) en castellà).

Apareix llavors una nova reflexió curiosa, perquè entronca amb antics debats històrics: la decisió de poder ser guerrer o només caçador, és una decisió nostra? Depèn només de la nostra voluntat? La resposta de Castaneda serà que “no depèn de nosaltres; és en el regne dels poders que guien els homes” (p. 120, 128, 135). Tornem aquí a quelcom paral·lel al que en el capítol anterior designàvem com a “salt esotèric”, que allà lligàvem a la noció de “destí” i similars i aquí lliguem a la noció de “gràcia” i similars. La tradició cristiana reformada o protestant ha treballat prou aquest enfocament de la noció de “gràcia”, que des d’aquest enfocament diguem-ne simbòlico-esotèric (i per tant poc comprensible des de la simple visió de la racionalitat) agafa tota la seva consistència (la tradició catòlica ha estat en aquest sentit, curiosament, més racionalista...).  Serien aquestes forces incontrolables, aquests “poders que guien els homes”, els que atorgarien poder (valgui la redundància).

Continua la reflexió amb un nou matís, que contrapesa la imatge “activa” que comporten tant la noció de caçador com la de guerrer: el guerrer s’ha de fer accessible al poder (p. 135). Més que córrer al seu darrera i atrapar-lo, del que es tracta és de situar-se de tal manera que ell ens pugui atrapar, d’exposar-se a ell.

I és moment per a una nova nota lleugerament sentimental o poètica: un guerrer és un caçador immaculat que caça poder. I al servei d’això posa la seva vida dura i ordenada (p. 136).

I si el guerrer s’ha de fer accessible al poder, llavors hi haurà quelcom fonamental: l’existència de llocs especials, peculiars, particularment adients per exposar-se al poder. Seran els “llocs de poder”, llocs on posar-se a l’abast del poder (p. 137 a 141, 154), dels esperits (p. 142), de les energies còsmiques o de com li vulguem dir. I els llocs de poder no només són els llocs adients per fer-se accessibles al poder, sinó també, i això és important, llocs apropiats per parlar del poder (p. 141, 143 i 223).

Retinguem l’existència en aquest itinerari d’una certa tensió entre l’actitud receptora i la actitud actuant, una certa polaritat entre el  “posar-se a l’abast” i el “caçar” (p. 164).

Nova nota emocional: el món del poder és “awesome” (impressionant, però amb una certa nota dura: una mica ofegador, “agobiant”, “tremendo”, que et supera, que et desborda?) i misteriós (difícil de comprendre amb la raó), però és alhora un món preciós. I és un món que “enganxa” (p. 138), en alguns moments contra la pròpia reflexió. No sempre trobem raonable seguir-lo, hi ha punts en que la raó es revolta i voldria apartar-se’n, hi ha “crisis de fe” en el transcurs de l’itinerari, fruit d’aquestes estranyes i contradictòries característiques. De vegades preferiríem que ens deixessin tranquils, no ser “perseguits” per les forces ocultes, viure amb normalitat i tranquil·litat, com tothom, en pau en la nostra petita i endreçada vida quotidiana. Però el món del poder és exigent i incontrolable, i se’ns emporta amb les seves dimensions d’addictiva fascinació, de meravella insòlita.

I tornem al món de les tècniques, en un aspecte particularment rellevant: l’ús del silenci i la immobilitat en la captació de poder (p. 140). Actualment, amb la crisi de comprensió de la major part dels aparells mitològico-simbòlics i de les formulacions teològico-dogmàtiques de les tradicions religioses, molta gent s’ha quedat sense vocabulari per formular la seva experiència, i sense rituals i litúrgies per expressar-la i treballar-la, de manera que el silenci i l’immobilitat han esdevingut els únics supervivents. Es tracta potser el punt zero des del qual es construiran, o reconstruiran, o recuperaran, paraules i gestos situats també en la perspectiva del procés de maduració personal.

Un bonic i subtil matís lingüístic: el poder és quelcom amb que tractem (“to deal with”), quelcom amb què “ens les tenim”. Gairebé podríem dir quelcom amb el que “ens confrontem”, i això és quelcom més aviat subtil, críptic. D’entrada, el poder és increïble, fins i tot pensar-hi és difícil; després esdevé “cosa seriosa”; incontrolable, que ens ve (com les irrupcions de l’Esperit Sant en la tradició cristiana). No és res de tangible, però fa meravelles; és intern, controla els nostres actes i alhora ens obeeix (p. 143).

Ja hem fet esment que la transformació personal necessita abastar els àmbits de l’inconscient. En aquesta línia, Castaneda introdueix la noció d’“arreglar els somnis”, i esmenta un parell de tècniques en aquest sentit: la de mirar-se les mans i la d’aprendre a viatjar  (p. 143 a 147, 161 a 163). Personalment, aquest és l’aspecte de “Viaje a Ixtlán” que em costa més d’entendre, ja que no sembla ser una reflexió simbòlica sinó unes tècniques de treball que no sé com agafar.

Tornem, doncs, a les lapidàries sentències que caracteritzen l’estil de Castaneda, gairebé sempre d’una gran magnificència. Ara ens recorda que un guerrer ha de ser perfecte per tractar amb els poders que caça. Ens evoca la vida forta i clara del caçador, i la vida impecable del guerrer (p. 146). Aquesta impecabilitat del guerrer, aquesta exigència de rigor, de perfecció, envers ell mateix, té també la doble dimensió del mateix camí: és alhora enormement atractiva, i ens omple de neguit

.

L’escena de la branca-animal moribund (p. 148 a 151) mira de tornar al tema de fer aflorar el nostre inconscient amb l’ajuda “externa” del poder; si no, no s’hi pot incidir. No podem arribar a treballar l’inconscient amb la nostra simple voluntat i els nostres propis recursos: prou que ho sabem per la nostra experiència. Però Castaneda apunta que el poder té capacitat per trencar aquestes barreres i arribar a aquest altre nivell de la nostra ment. Això obre moltes perspectives.

I el poder és fascinant (i també terrible, recollint la tradicional referència al caràcter “tremens” i “fascinans” de la divinitat). Per això és normal l’intent de perllongar els moments de manifestació del poder (p. 151). És tan imprevisible i fugaç aquesta manifestació...

Posar-se a l’abast del poder té implicacions, evidentment. El poder és una perillosa força devastadora; per tant, si bé cal posar-se sistemàticament al seu abast, s’ha de fer amb gran cautela, i mantenint en tot moment el propi control. Així, la marca del guerrer és saber exercir un esclat controlat i una quietud controlada (p. 152).Tant quan es llença a l’acció com quan es manté en la contemplació, el guerrer manté el ple control sobre si mateix, sense abandonar-se ni a l’empenta enfollida que es pot produir en l’un ni al desdibuixament que es pot produir en l’altre. Manté la lucidesa, sap sempre on és i què fa, fa només el que ha decidit de fer, no es deixa endur descontroladament per res.

Acaba el capítol amb el subratllat que la combinació de temor, impotència, poder i mort és camí per “parar el món”, un nou concepte que s’introdueix aquí i serà desenvolupat més endavant. Diguem només que aturar el món és una tècnica que fa que el món, tal com el coneixem, col·lapsi, “s’ensorri” (p. 152). És un moment important del camí, un primer resultat del canvi de vida i l’acumulació de poder: ens quedem sense les nostres seguretats, i encara no tenim res que les substitueixi. No és un moment de desesperació, però si de desorientació, de buit, de desconcert: el nostre món s’ha fet fonedís, ha perdut la seva consistència, la seva rellevància. És aquí, però ja no opera com “el nostre món”, com allò que és real.

Nota: Castaneda fa poques referències a coses gaire concretes, però hi ha una curiosa indicació sobre entorns físics que esdevenen més fàcilment llocs de poder. Parla de les arenisques (p. 139, 177) i dels conglomerats (p. 153) com a llocs de poder. Per això il·lustrem aquestes consideracions amb imatges dels conglomerats de la part de ponent dels Ports (Ports d’Arnes, de Beseit i Penaroja de Tastavins). Altres espais de conglomerat particularment rellevants a Catalunya són Montserrat, el Moncau i el seu entorn al Parc de Sant Llorenç del Munt, la Roca del Corb i la de Sant Honorat a prop de Peramola i Fra Guerau, a la vessant oriental del Montsant.