El setembre de 2011 vaig llegir Noblesa d’esperit, de l’holandès Rob Riemen, editat en castellà per Arcadia, gràcies al regal que me n’havia fet l’amic Fede de Gispert. Em pensava que li havia comentat el text, però després he recordat que no ho vaig fer perquè abans volia repassar-lo per tal d’afinar millor els subratllats i comentaris que em suggereix. Finalment he pogut fer-ho. El llibre de Rob Riemen té una virtut innegable: fa pensar en coses rellevants, algunes de les quals comentarem aquí portats per la seva mà. I ho fa amb brillants i literàries invocacions de referents il·lustres: Thomas Mann en primer lloc, Goethe, Spinoza, Plató, Malraux, Koestler, Camus, Gracián, Nietzsche... Una obra rica, vibrant i original.
Noblesa d'esperit, de Rob Riemen, gira al voltant de l'eix humanisme-valors, al voltant del qual m'agradaria també girar, com a espectador amateur, els anys que em queden, tot afegint-hi explícitament la referència a l'espiritualitat. Crec que l'humanisme vol recollir el més constructiu de la pràctica cultural humana (el gran pensament, el gran art); els valors concreten els referents capaços d'orientar la nostra existència (l'òrbita de la bellesa, la bondat, la veritat, l'amor, la llibertat, la justícia...); l'espiritualitat mira de situar tot això en una perspectiva d'obertura, de diàleg amb una instància desconeguda, inconcebible, però que qüestiona, interpel·la tota conclusió humana i li demana d'anar més enllà, de continuar buscant, de no considerar-se el centre de referència; una dinàmica crítica que qüestiona tot dogmatisme, tota idolatria, tota adhesió a res concret com a veritat absoluta. Em sembla que mirar d'aprofundir en cada una d'aquestes tres instàncies i en la seva interrelació i interinfluència és quelcom que val la pena, anant més enllà en la mesura del possible del bloqueig en aquesta reflexió que històricament sempre ha suposat (i el segle XX ha tornat a confirmar) la possibilitat de pràctiques cruels, perverses, abjectes i impossibles de justificar per part de gent culta i sensible.
El terme “noblesa d’esperit” és suggerent. Tenir un esperit noble sembla ser d’entrada una de les millors aspiracions que es poden tenir. D’alguna manera la noció es contraposa amb la “noblesa de sang”, la noblesa hereditària que ha desaparegut del nostre món però que durant molts segles ha estat un referent vertebrador per a moltes societats. Ara es vindria a dir que hem de ser “nobles” però no com a fruit d’una pertinença de classe sinó com a resultat d’un esforç personal de treball sobre un mateix, sobre la pròpia sensibilitat, la pròpia cultura, la pròpia qualitat humana, els propis valors, la pròpia espiritualitat.
Per tant, si el terme vol ser vigent a les nostres societats haurà de ser per la seva contraposició amb la vulgaritat, la insensibilitat, el conformisme, el materialisme, l’entreteniment, la buidor cultural, la manca d’esforç, la comoditat, la despreocupació, la frivolitat, la superficialitat. Alhora, haurà de defugir tota connotació elitista: és pensable un camí de “salvació personal” desentès dels altres, de la dinàmica social, de la història de la civilització? Fins i tot quan entra en crisi la idea de “progrés històric”, ens podem desentendre del dolor aliè? Té sentit una atomitzada dispersió de “purs”, si no és com a llevat dins la pasta, com a agents de fermentació del conjunt? I quins són els mecanismes de fermentació? El mer testimoni o la pregària tenen incidència per ells mateixos?
L’aristocràcia, la “noblesa de sang”, era sovint impertinent i suficient, pretensiosa, insensible al dolor aliè, poc afeccionada al coneixement. Ara aquests defectes semblen haver-se traslladat a altres àmbits de la societat, amb l’aparició d’amplis estrats socials desinteressats per tot el que no sigui el seu plaer i la seva prosperitat material. Estrats socials amb nivells de renda diferents, però que convergeixen en aquesta “pobresa d’esperit” – i no precisament en el sentit evangèlic del terme – que es manifesta en el desinterès per la cultura i els valors; estrats refractaris a la sensibilitat humanista i que tenen com a única obsessió la preservació del seu petit benestar material o bé l’acumulació sense límit de riquesa i poder i la seva ostentació.
La “noblesa d’esperit” seria una mena d’actitud vital, una determinada manera d’assumir i enfocar la vida (i llavors no seria difícil vincular-la a la noció de “qualitat humana” a la que sovint fem referència). La “noblesa d’esperit” posa la raó al servei de la recerca de la veritat (no del propi interès) i sap que per fer-ho necessita llibertat: només des de la llibertat es pot cercar la veritat, allò que li sembla consistent, permanent, veritablement bo, sòlid, autèntic, íntimament lligat a la condició humana i per tant capaç de travessar contextos culturals diversos. Alhora sap que aquesta recerca de la veritat no pot conrear-se des de la insensibilitat al dolor aliè. I sap que la llibertat està íntimament lligada a la dignitat humana, o sigui que sense llibertat no hi ha dignitat humana i sense dignitat humana no hi ha llibertat (ésser lliures per a ser humanament indignes no tindria sentit). Raó-veritat-llibertat-sensibilitat-dignitat: un bon pentàgon per a orientar la vida, contraposat als pentàgons que suposen deixar-la orientar per la superstició, les emocions, l’angoixa, els desigs i l’esclavitud, o bé pel desig, la riquesa, l’ambició, el poder i la por.
Riemen ens recorda que Thomas Mann fa servir el terme “noblesa d’esperit” (Adel des Geistes) l’any 1945 com a títol del recull dels assaigs que havia dedicat als seus grans referents. I Riemen afegeix: “Des de llavors amb prou feines si hem sentit parlar ni hem tornat a llegir gran cosa sobre el concepte de noblesa d’esperit. A la nostra societat, el terme es considera inoportú i la idea subjacent relegada a l’oblit.” És així? Per què? Pel regust elitista que un terme com aquest sembla comportar? Perquè no s’adiu als ideals democràtics? Perquè sembla contraposar-se amb les tendències igualitaristes? Per la seva evocació d’uns valors universals i atemporals, qüestionats per una certa comprensió de la multiculturalitat? Perquè suposa un repte vital massa comprometedor? Són grans debats que cal afrontar, de cara a dilucidar la possible vigència i utilitat de la noció de “noblesa d’esperit” (també la noció de “qualitat humana” sembla topar amb reticències d’aquesta mena).
És massa simple formular el tema en termes de contraposicions elementals entre diferenciació i igualitarisme, o entre exigència i democràcia. O entre realisme i idealisme, o entre il·lustració i romanticisme, o entre raó i mística, per anomenar algunes contraposicions clàssiques que semblen ressonar quan en parlem. La noblesa d’esperit no pot ser contrària a la democràcia o a la consideració de la igualtat com a valor. La noblesa d’esperit ha de reconèixer la importància dels factors socials i de la dinàmica política, per tal de, des d’aquest reconeixement, fer un pas més i seguir reivindicant altres dimensions de la condició humana. Democràcia i igualtat són bàsiques, imprescindibles, però no es justifiquen per elles mateixes sinó que han d’estar al servei, han de facilitar el creixement de les persones com a tals, un creixement, una maduració que elles soles no poden aportar; són “necessàries però insuficients”, podríem dir. Han de deixar lloc per altres dimensions, les han de permetre. Es tracta de crear un món on tothom pugui treballar, si vol, la seva “noblesa d’esperit”; un món fet per gent igual i socialment ben encaixada però insensible o desinteressada del món, de la cultura o dels altres no tindria gràcia ni propòsit.
No sembla haver-hi una correlació entre la tensió que es dóna entre el “realisme democràtic” (que consideraria que la ideologia política és suficient per donar sentit a les vides humanes) i l’”idealisme aspiracional” (que incorpora la recerca de la noblesa d’esperit i considera que la cultura, l’art, el valors, la religió, etc. són necessaris per aquesta dotació de sentit als trajectes vitals) i la tensió que es dóna entre posicions polítiques conservadores i progressistes. Hi ha persones ubicables en cada un dels quadrants que comportaria l’encreuament d’aquestes dues dinàmiques (de fet, una de les meves incomoditats amb el llibre de Riemen és que subscric amb entusiasme moltes de les seves formulacions abstractes, especialment en el tractament que fa dels valors, i alhora em sembla intuir una profunda divergència política, essent ell més proper al “sistema” imperant actualment a occident; com si en Riemen s’ubiqués en la confluència d’idealisme aspiracional i conservadurisme, mentre jo em sentiria més proper a la confluència de posicions idealistes aspiracionals i progressisme).
Per tant, no podrem recórrer a aquest debat per afavorir una o altra posició política, però el debat no pot quedar al marge del conflicte polític. D’alguna manera, tothom té tres fronts: així, un idealista aspiracional progressista haurà de confrontar-se alhora amb els idealistes aspiracionals conservadors i amb els realistes democràtics conservadors i progressistes. No és fàcil situar en aquest context les posicions liberals, que de vegades tenen un regust conservador i de vegades un de progressista. Així mateix, el context històric canviant va modificant l’escenari on es situen aquests posicionaments, i el mapa de posicions que es podia fer el 1950 no és el mateix que el que es podria fer actualment. Cal mantenir, doncs, una constant atenció al context, però tenint present també aquesta mena d’esquema de fons que estableix la tensió entre un igualitarisme democràtic poc interessat per l’aventura de superació personal dels individus i la proposta de la recerca permanent i sense fita final de la “noblesa d’esperit”.
Els cercadors de la “noblesa d’esperit” seran objecte d’una doble crítica. D’una banda, se’ls acusarà d’insensatesa, de manca de realisme (no tocar de peus a terra), d’irracionalitat, de voluntarisme, d’emocionalisme o de deixar-se guiar per fantasmagories. D’altra banda, se’ls acusarà de supèrbia elitista, de creure’s millors, de complex de superioritat, de vanitat. Dues crítiques duríssimes i amb fonamentació real, que assenyalen els perills en que pot caure aquesta actitud. Dues crítiques serioses, la resposta a les quals no pot ser el menysteniment. Només hi pot haver veritable recerca de la “noblesa d’esperit” si es dóna resposta adient a aquestes dues acusacions, si en la pràctica s’aconsegueix mantenir-se dins dels límits que estableixen: no deixar el contacte amb la realitat i no allunyar-se dels altres.
El que tampoc no val, però, és fer servir aquestes dues fonamentades reserves per desqualificar o ignorar la recerca de la “noblesa d’esperit”. No es poden convertir en “excuses protectores”; només es poden formular des d’una radical honestedat i transparència d’intencions. És bo assenyalar els perills de l’aspiració a la “noblesa d’esperit”, però no fer-los servir com a excuses per estalviar-se el qüestionament personal que suposa.
Per això, tot aspirant a la “noblesa d’esperit” haurà de mantenir constantment dos trets: la modèstia i la humilitat. Haurà de ser molt caut en la seva aspiració, no haurà de valorar res més que els petits progressos reals aconseguits, no la grandesa de les formulacions de la seva pretensió. I haurà d’evitar qualsevol temptació de suficiència o de superioritat; faci el que faci haurà de continuar essent molt humil, i no només de cara enfora, sinó en el fons del seu cor (la temptació del “sentir-se superior” el desviarà ja de la recerca de la “noblesa d’esperit”).
Donem-hi un altre tomb. Hi ha conflicte entre desenvolupament personal i compromís social? Entre llibertat interior i pràctica política? La felicitat de les persones, és un problema social o una qüestió més aviat cultural/filosòfica? A l’hora d’afavorir la felicitat de les persones, pesa més la política, les ideologies polítiques i les institucions socials, o bé l’ètica personal? ¿A través de la política es pot arribar a una societat perfecta i a un ésser humà perfecte, o bé allò que conforma l’essència de la condició humana (la mort, les limitacions, les preguntes sense resposta) va més enllà de l’àmbit “polític”? La política està facultada per prometre la felicitat, o quan ho fa cau en la retòrica demagògica i manipuladora? Pot el pensament polític resoldre els grans dubtes existencials, o bé només la cultura, l’ètica, la religió i l’art ens poden indicar el camí a seguir?
Per cert, en aquest debat, com en tants d’altres, val més defugir la solució fàcil de dir que tot és important i fa la seva contribució, perquè això anul·la el debat o l’esterilitza; cal mantenir a fons la discussió, ni que sigui dura, i treure’n els seus fruits. En el terreny de les pràctiques personals, el “camí del mig” o el “de res, massa” són indicacions de saviesa, però en el debat teòric la llum ve de la confrontació, no de l’aparent conciliació en ares a una harmonia només aparent. Tot el respecte pels altres punts de vista i per les persones que els sostenen, però argumentació polèmica fins a l’extrem.
Com a conseqüència del debat apuntat fins ara, i amb el propòsit de donar-hi encara més entitat, té sentit preguntar-se si la nostra cultura actual més aviat promou la uniformització i una certa manca d’interès per les qüestions existencials i pel desenvolupament personal. I preguntar-se si aquesta cultura ha esdevingut tan racionalista/realista com per no deixar lloc per l’experiència religiosa ni, potser, per l’experiència moral, una experiència que no es limita a la invocació de la virtut sinó que ha d’oferir espai per a la desesperació i el pecat, pels profunds abismes en els que es pot immergir l’ésser humà, inclosos els abismes del mal. L’exaltació de la raó, la virtut i la felicitat no poden negar aquestes dimensions més fondes i tràgiques de la condició humana, i fent-ho poden portar a nous escenaris de fanatisme i inhumanitat.
En un món exclusivament orientat per la ideologia política –i no ens pensem que això va acabar-se amb el nazisme i el comunisme-, fins i tot l’art pot quedar ofegat i supeditat, ja que si bé tot art ha d’estat arrelat en el compromís social –la creació al servei de la societat, per fer una societat més rica i sensible-, la seva pràctica concreta no pot estar moguda per intencions morals predefinides. Davant de la “correcció política” cal reivindicar que si bé una obra d’art té conseqüències morals, no se li pot exigir una finalitat moral explícita; l’art no es fa per fer millors a les persones, tot i que paradoxalment algunes obres d’art puguin tenir una alta capacitat de fer millors a les persones. Això està vinculat amb la naturalesa irracional de l’art, que li dona capacitat de transmetre saviesa vital a l’ésser humà a un nivell que la raó no pot abastar. L’art deriva el seu valor ètic de la seva independència, de la seva no submissió a dictats polítics o morals externs, del fet que la seva única finalitat és representar la bellesa i la veritat, el que comporta no deixar al marge el cantó fosc de la condició humana. Així l’art pot ajudar a l’ésser humà a comprendre’s millor a ell mateix, oferint-li un coneixement que no es pot adquirir de cap altra manera; en canvi, degradar l’art a una eina al servei de la moral o de la política significa destruir-lo.
I una cosa semblant passa amb la consideració de la naturalesa de la veritat. S’hi contraposen dues visions: la que pensa que l’adequació a la ideologia política vigent porta a l’ésser humà perfecte, virtuós, posseïdor de la veritat absoluta, lliure de tot dubte, i la que considera que no hi ha possibilitat de monopoli del saber i que la humanitat es beneficia més de la recerca de la veritat que de la creença d’haver-la assolit. Per tot això, si la cultura actual va per aquesta línia de simplisme ideològic que considera que la raó política pot portar a una societat feliç, urgeix una revisió crítica d’aquesta cultura que faci possible un canvi de rumb.
