dimecres, 11 d’abril de 2012

Espiritualitat, raó i mite



Jawlensky 1923


1) Perquè és tan complicat pensar actualment l'espiritualitat?

Perquè tradicionalment l'espiritualitat s'havia viscut i formulat en marcs mentals mítics (o sigui aquells on l'eix central no és el raonament deductiu, l'anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta. Per exemple, els mites de la creació del món, o els del naixement de Jesús als evangelis i a l'Alcorà). I en canvi la modernitat comporta l'hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent.


2) Què passa amb el mite en aquest nou marc mental?

Hi ha tres opcions:
1. Considerar que ja no li queda espai, que ha de desaparèixer.
2. Considerar que segueix amb la mateixa vigència que abans i que el mite pot continuar sent hegemònic i configurador bàsic dels esquemes mentals.
3. Considerar que la raó és hegemònica però que el mite pot continuar tenint un paper específic, no com a configurador del pensament però sí com a commocionador del cor i per tant com a condicionador del comportament.


3) És possible separar espiritualitat i mite?

Hi ha dues opcions extremes al respecte:

1. Sí, es poden separar, i això permet abandonar, ignorar el mite i preservar, mantenir l'espiritualitat. "Som espirituals però no som religiosos" és la formulació habitual del tema. Llavors l'espiritualitat passa a ser una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors. L'espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a l'art i de sensibilitat moral, compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. A aquestes no els hi fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. L'espiritualitat esdevé una dinàmica bonica i raonable.

2. No, no es poden separar, l'espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional, que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i de que és un fruit de la creativitat humana. No ens ve de fora, però tampoc no és el fruit d'una elaboració racional. És un tipus de narració commocionadora peculiar i insubstituïble. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (hem perdut la innocència mítica, la capacitat de crear mites), hem de recórrer als antics mites (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d'aquesta commoció.


4) Poden els mites continuar commocionant, tot i la consciència de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i del seu caràcter de creació humana?

1. Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si hom se'ls pren literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", no et pot impactar. El símbol no tindria capacitat d'impacte per ell mateix.

2. Hi ha qui creu que sí: igual que una pintura de fa 800 anys ens pot commoure, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter d'obra literària humana, de creació humana. Vivim els mites de manera semblant (to i que no idèntica) a com vivim les obres d'art: ens hi interessem i ens deixem impactar per ells.


5) És la reflexió sobre l'espiritualitat rellevant?

El que s'ha dit fins ara sembla confirmar que aquest és un tema complicat, sobre el que no és fàcil posicionar-se, i important, que mereix ser pensat i discutit; no és un tema menor.


6) De què depèn la commoció?

1. Del coneixement que tenim de l'element commocionador.

2. De la nostra estructura emocional i de la nostra conjuntura emocional, del moment emocional que estem vivint.

3. De la nostra educació, de com hem estat conformats de petits.

4. Del nostre interès, del nostre desig, de la nostra lliure voluntat, de la nostra decisió de conèixer quelcom.

Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha cap possibilitat de ser impactats pels mites. I de vegades deduïm d'aquesta ignorància la inoperància o no validesa dels mites.

7) Com es tradueix això actualment entre nosaltres?

1. Si no considerem possible treballar l'espiritualitat sense recurs al mite, tenim dues opcions:

- Situar-nos en una posició d'equidistància respecte a totes les tradicions mítiques i pouar de totes elles d'una manera semblant.

- Considerar que n'hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella. En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d'aquesta tradició.


8) Què vol dir apropar-nos a la tradició cristiana?

No vol dir considerar-la com la única tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és més propera i que volem conèixer més a fons. Vol dir ser conscients de l'indestriable paquet entre història i mite que configura el mateix nucli central del cristianisme. Vol dir assumir que no sabrem mai quina part hi ha en aquest nucli central de component històrica i quina part de component mítica, i assumir la possibilitat que el que tenim per component històrica poui en la trajectòria de diferents personatges, amb un de central o no, i assumir sense tensió la possibilitat que tot sigui construcció mítica. Vol dir, un cop assumit això, mirar de conèixer la vida de Jesús, l'impacte que va tenir, el seu missatge i les grans imatges mítiques que s'han anat construint al seu voltant (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, rams, santa cena, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció). Vol dir conèixer-les nosaltres i, si ens semblen prou rellevants, educar en elles als infants.