Valors i país

El magnífic article d'Àngel Castiñeira "Eurovegas i els valors", publicat al diari Ara el 15.04.2012:

"Som a la recta final de les negociacions que decidiran quina ciutat, si Madrid o Barcelona, aconseguirà el contracte supermilionari de construcció d’un complex de joc i lleure a l’Estat. A hores d’ara la major part d’informes legals, urbanístics, turístics, econòmics i financers ja han estat emesos per les institucions oportunes, i destaquen en cada cas les oportunitats i els riscos, els factors favorables o els efectes negatius que en derivarien. En el cas català, com es podia esperar, la societat civil també hi ha dit la seva a partir d’articles, declaracions, entrevistes i opinions en els diversos mitjans de comunicació. L’absència més notable, però, ha estat la de la veu dels valors.

No és que els valors parlin per ells mateixos, sinó que les institucions, entitats i en general els ciutadans sovint incorporen en els seus criterisd’elecció o preferència la qüestió dels valors. En el cas català, a més, fa poc menys d’un any que la Generalitat va crear el Pla Nacional de Valors, una iniciativa que aplega un conjunt de veus representatives del país que intenten consensuar alguns valors claus que orientin la major part d’actuacions dels catalans. El pla Eurovegas era i és, al meu parer, una oportunitat única per testar la validesa o no d’aquesta iniciativa del Govern i, per extensió, la de fer dels valors una eina útil –repeteixo: útil– i no purament retòrica de la manera de procedir en l’espai públic.

Però, abans de continuar, vull insistir en la primera qüestió que he plantejat al començament d’aquest article. Ens sembla normal emetre i consultar informes tècnics (econòmics, urbanístics, logístics, etc.) que serveixin de guia a la presa de decisions polítiques, però encara ens resulta estranya la presència d’informes valoratius sobre el model de vida pública o de comportament ciutadà que afavorirem amb les nostres decisions. No tan sols no ho trobem anòmal sinó que en cas que aquests informes existissin hi projectaríem una càrrega de sospita ideològica que no atribuïm als altres. Patim una mena de prevenció atàvica davant la qüestió dels valors (suposo que derivada de la por –històricament més que justificada– a lamanipulació, l’adoctrinament o la pura propaganda) que, en canvi, és absent davant els informes elaborats per enginyers, arquitectes, militars, sociòlegs o economistes, per posar alguns exemples. Com si aquests informes fossin absolutament imparcials, científics o objectius i no incorporessin criteris subjectius i preferències de tota mena.

La qüestió clau, però, no és aquesta, sinó, com deia, la vinculació o no de les grans qüestions i decisions de país amb la qüestió dels valors. Pot passar –i espero equivocar-me– que el Pla Nacional de Valors no digui ni piu sobre el projecte Eurovegas i que, en canvi, a continuació i com qui toca el flabiol faci després una ampul·losa i nebulosa declaració sobre els valors que els catalans hauríem de practicar. Aquesta esquizofrènia tan típica de països mediterranis –quan parlem del que fem no parlem de valors i quan parlem de valors i ens posem estupendos no parlem del que en realitat fem– afavoreix un model de vida personal i col·lectiva poc creïble, per dir-ho de manera suau. La discussió pública sobre el model de bona vida que volem compartir no ens ha de fer por. Tampoc les discrepàncies raonades i sotmeses a processos de deliberació ben organitzats. El fet d’assumir una decisió col·lectiva en públic i després escandalitzar-se en privat forma part d’aquest teatre de les vanitats que entre tots contribuïm a crear. Podem discutir i decidir plegats com volem interactuar amb el paisatge i el territori, com volem gestionar la diversitat cultural derivada de la nova immigració, quin paper volem donar a l’economia productiva o a l’economia especulativa, si volem apostar per la formació, la recerca i la innovació o bé per altres formes de creació de riquesa. Tot és possible i res està determinat. I tampoc res és bo o dolent en ell mateix sinó que en cada cas depèn de les opcions vitals, dels principis rectors i dels models d’actuació que triem o preferim i de l’avaluació de les conseqüències que se’n derivaran.

L’únic que ens podem demanar a nosaltres mateixos és una mica de confiança per discutir com a adults i, després, una mica de coherència per actuar d’acord amb les nostres decisions. Separar la reflexió dels valors de les grans qüestions de país és afavorir la cerimònia de la confusió i a la llarga promoure una mena de cinisme que alguns, vet-ho aquí, acabaran per relacionar amb el sistema de valors dels catalans. Impulsar a les organitzacions, les empreses, les ciutats i el país el debat sobre els valors que volem compartir i de quina manera després aquests valors articularan les nostres pràctiques és segurament la manera òptima de procedir en democràcies avançades. No n’hauríem de tenir por."