dissabte, 7 d’abril de 2012

El camí del símbol




¿Hi ha algun camí del mig entre la freda racionalitat analítica que veu que res té sentit ni fonament, que les coses són com són sense que cap propòsit les orienti, que ni personalment ni col·lectivament anem creixent en res ni madurant cap a enlloc, que no hi ha experiències valuoses per elles mateixes més enllà de la satisfacció dels meus interessos ni formulacions de sentit que no siguin fantasioses divagacions fetes a mida per entretenir-nos i consolar-nos, i la convicció cega que afirma sense admetre discussió, que viu determinades formulacions com a evidents per elles mateixes, que pren determinades vivències com a inqüestionablement valuoses, que s'instal·la en la fermesa i la rotunditat com a camí de sentit i seguretat (de salvació), que adopta uns codis com a absoluts, com a inqüestionables i com a mereixedors de ser imposats, al servei dels quals es poden arribar a portar a terme coses terribles? Un camí del mig entre l'absència de veritat i la veritat absoluta? Entre la desencantada lucidesa racional i la vivència d'una convicció inqüestionable?

Aquest és el gran desafiament de la visió simbòlica, la que troba camí vital en els símbols, aquestes eines estranyes que apunten més enllà de la realitat accessible per l'anàlisi racional sense materialitzar-se en un àmbit alternatiu amb el mateix grau, nivell o tipus de realitat. Símbols que obren perspectives sense delimitar territoris, que parlen d'altres àmbits sense esgotar-los, que van més enllà de la realitat sense afirmar una altra realitat, que no són només maneres de dir les coses, boniques formulacions abstractes per recollir i resumir experiències vitals, però no són tampoc descripcions de cap altre món diferent i alternatiu al nostre que se situaria més enllà de l'espai i el temps, preexistent al cosmos, supervivent al cosmos i al qual alguna cosa nostra -la nostra identitat i la nostra dimensió espiritual- "salta" físicament quan morim perquè d'ella varem "saltar cap aquí" quan ens varen engendrar, o quan vàrem néixer, o en algun moment de la gestació (tot i que, paradoxalment, la visió que acabem de descriure pot funcionar com a símbol potent. Aquesta dificultat de diferenciació entre símbol potent i descripció de realitat alternativa és una de les grans dificultats del camí del mig, del camí simbòlic. De fet, pràcticament tots els símbols poden ser utilitzats com a descripcions d'una altra realitat, i pràcticament totes les descripcions de realitats religioses poden ser utilitzades o interpretades com a símbols).

El camí del símbol és fràgil, difícil i exigent. Deixar-se de subtilitats i anar cap als camins més clars que li queden a banda i banda és una tensió permanent. La descreença i la fe cega, per dir-ho curt, són espais més estables, psicològicament més còmodes, menys qüestionadors, més tangibles, més assequibles.

Nota final: Tot i ser també molt esquemàtica i simplista, una visió amb tres camins sembla ser-ho menys que una amb dos (ateus i creients, per dir-ho fàcil).