Diu en Jordi Pigem a la pàgina 3 del suplement "Cultura/s" de La Vanguardia del 04.01.2012: "Tot això ens duu més enllà del realisme clàssic, cap a una realitat postmaterialista i cap a un univers participatiu, en el qual no estem separats del món i en el que les decisions i expectatives de l'observador condicionen decisivament allò que observem."
Perdoneu la meva rotunditat, però aquesta frase em sembla tramposa. La segona part pot ser correcta, no hi tinc cap problema, però els conceptes de "realitat postmaterialista" i d'"univers participatiu" em semblen especulatius i mancats de fonament i utilitat, i els considero misleading, creadors de confusió i que no porten a cap pensament fructífer.
No podem treballar sobre la confusió. Que l'observador pugui influir sobre el que és observat no implica que no existeixi una realitat independent de l'observador.
Jo dec estar situat en la realitat materialista i en l'univers no participatiu, però crec que aquí hi ha una inferència no rigorosa, no fonamentada. Pot ser molt bé que aquesta manera de veure les coses encaixi amb els desigs filosòfico-teològico-esotèrics d'alguns (que reivindiquen la física quàntica com a suport de les seves posicions, en un gest que tampoc em sembla prou fonamentat), però no crec que els justifiqui a l'hora de fer inferències improcedents.
Certament la nostra percepció del món depèn de nosaltres mateixos. I deu ser cert que el que nosaltres observem queda influït per la nostra observació. Però crec que la realitat còsmica a la que pertanyem i de la que som fruit és la mateixa que era fa 65 milions d'anys, i funcionava igual que ara (món quàntic inclòs). Em sembla que aquestes tres afirmacions són compatibles. Que haguem canviat la nostra manera de veure el món no vol dir que el món hagi canviat. Em temo que el món és com és independentment de la consciència humana del mateix, la qual té el seu paper, però no té el poder de configurar la realitat (si que té el poder de marcar la nostra comprensió de la realitat, però això ja és una altra cosa).
Afegeixo algunes impressions (prematures) sobre el tema de la consciència (tema en el que la neurociència deurà tenir un paper rellevant). Raó/intel·ligència i consciència, van lligats? Els avenços de la intel·ligència influeixen en la consciència? La consciència, és gradual, va creixent? És diferent en diferents individus? El desenvolupament cultural de la humanitat comporta un desenvolupament de la consciència? Cada persona, pot incrementar el seu nivell d'autoconsciència, pot fer créixer la seva "self-awareness"? La consciència actual dels humans, és la mateixa que fa 5.000 anys?
Certament, la consciència és un salt qualitatiu que obre les portes a un allunyament d'un mateix que permet veure'ns des d'una distància i així conèixer-nos millor. També deu permetre conèixer millor el món que ens envolta, pensar millor. Però tot i ser en un cert moment un salt qualitatiu, ella mateixa deu anar madurant, deu anar desenvolupant-se gradualment, deu anar desplegant-se (tot i que nosaltres la visquem com a estable i font de la nostra identitat personal). Potser podríem arribar a dir que a l'espècie humana la consciència li va anar venint de mica en mica; el problema és que els estadis intermedis entre l'animal i l'home es van extingir i no els podem observar, però no per això els hem d'ignorar. Potser s'haurà de fer referència també al procés d'aparició de l'autoconsciència en cada individu i veure fins a quin punt és gradual o hi ha un punt en el temps amb un salt qualitatiu clar.
Probablement preferiríem que hi hagués una frontera nítida, un moment de "click" en que aparegués la consciència ja totalment feta, tant a nivell d'evolució de la humanitat com a nivell personal de cada individu. I aquesta és la sensació subjectiva que tenim, que és quelcom que hi és o no hi és; que ja des del principi hagi estat una consciència tan madura com la nostra (cosa que ens facilitaria definir clarament el pas del regne animal a l'humà). Però aquesta comprensible preferència no ens pot portar a descartar el procés d'aparició gradual, a nivell col·lectiu i individual, que probablement és el real...
Així com la intel·ligència sembla anar correlacionada amb la dimensió del cervell, és possible que la consciència també, que no sigui un procés de "existeix/no existeix" (tot i que hi hagués un primer moment de lucidesa inicial) sinó un procés de creixement gradual paral·lel (tot i que no necessàriament mecànicament correlacionat) al de la intel·ligència. Si els humans tornessin a experimentar un procés evolutiu biològic que portés a cervells de 3.000 centímetres cúbics (cosa difícil d'imaginar), quina mena d'intel·ligència i de consciència tindríem?
Caldrà afinar en les definicions i interrelacions d'un paquet peculiar de nocions: intel·ligència, raó, consciència, ment, ànima, esperit...
Afegeixo algunes impressions (prematures) sobre el tema de la consciència (tema en el que la neurociència deurà tenir un paper rellevant). Raó/intel·ligència i consciència, van lligats? Els avenços de la intel·ligència influeixen en la consciència? La consciència, és gradual, va creixent? És diferent en diferents individus? El desenvolupament cultural de la humanitat comporta un desenvolupament de la consciència? Cada persona, pot incrementar el seu nivell d'autoconsciència, pot fer créixer la seva "self-awareness"? La consciència actual dels humans, és la mateixa que fa 5.000 anys?
Certament, la consciència és un salt qualitatiu que obre les portes a un allunyament d'un mateix que permet veure'ns des d'una distància i així conèixer-nos millor. També deu permetre conèixer millor el món que ens envolta, pensar millor. Però tot i ser en un cert moment un salt qualitatiu, ella mateixa deu anar madurant, deu anar desenvolupant-se gradualment, deu anar desplegant-se (tot i que nosaltres la visquem com a estable i font de la nostra identitat personal). Potser podríem arribar a dir que a l'espècie humana la consciència li va anar venint de mica en mica; el problema és que els estadis intermedis entre l'animal i l'home es van extingir i no els podem observar, però no per això els hem d'ignorar. Potser s'haurà de fer referència també al procés d'aparició de l'autoconsciència en cada individu i veure fins a quin punt és gradual o hi ha un punt en el temps amb un salt qualitatiu clar.
Probablement preferiríem que hi hagués una frontera nítida, un moment de "click" en que aparegués la consciència ja totalment feta, tant a nivell d'evolució de la humanitat com a nivell personal de cada individu. I aquesta és la sensació subjectiva que tenim, que és quelcom que hi és o no hi és; que ja des del principi hagi estat una consciència tan madura com la nostra (cosa que ens facilitaria definir clarament el pas del regne animal a l'humà). Però aquesta comprensible preferència no ens pot portar a descartar el procés d'aparició gradual, a nivell col·lectiu i individual, que probablement és el real...
Així com la intel·ligència sembla anar correlacionada amb la dimensió del cervell, és possible que la consciència també, que no sigui un procés de "existeix/no existeix" (tot i que hi hagués un primer moment de lucidesa inicial) sinó un procés de creixement gradual paral·lel (tot i que no necessàriament mecànicament correlacionat) al de la intel·ligència. Si els humans tornessin a experimentar un procés evolutiu biològic que portés a cervells de 3.000 centímetres cúbics (cosa difícil d'imaginar), quina mena d'intel·ligència i de consciència tindríem?
Caldrà afinar en les definicions i interrelacions d'un paquet peculiar de nocions: intel·ligència, raó, consciència, ment, ànima, esperit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada