Tot i que potser encara és massa d’hora per poder dir-ho amb prou fonament, sembla que, de moment, el President Mas governa, però no lidera (o, si ho voleu més matisat, governa més que no pas lidera).
Això no és una crítica, és una constatació. Ningú pot ser criticat per no ser líder, ja que és una cosa que no només depèn d’una decisió personal, de la pròpia voluntat. Liderar en sentit estricte no és ocupar una determinada posició o càrrec, sinó generar una dinàmica entre la persona del líder, el projecte que proposa i els seguidors que lliurement se senten mobilitzats pel projecte proposat pel líder. Estic interessat a constatar si dinàmiques com aquesta apareixen en el nostre panorama polític actual i de moment no en sé veure.
Pel que fa al govern, Artur Mas va fer un equip prou digne, tot i alguns casos desconcertants, però a partir de cert nivell sembla haver predominat la lògica dels aparells, mancant imaginació o preparació prèvia i predominant un cert amateurisme i el retorn de favors i dedicacions. Això pot funcionar en temps normals; no està tan clar que ho pugui fer en situacions excepcionals (amb el risc de caure en buits de poder, en desorientacions o en desmotivacions col·lectives).
Pel que fa al govern, Artur Mas va fer un equip prou digne, tot i alguns casos desconcertants, però a partir de cert nivell sembla haver predominat la lògica dels aparells, mancant imaginació o preparació prèvia i predominant un cert amateurisme i el retorn de favors i dedicacions. Això pot funcionar en temps normals; no està tan clar que ho pugui fer en situacions excepcionals (amb el risc de caure en buits de poder, en desorientacions o en desmotivacions col·lectives).
Insisteixo: ningú està obligat a ser líder. Ningú ho pot ser per una simple decisió personal, per un mer esforç de voluntat. Es pot governar, i bé, sense ser líder. Però si es considera necessària una dinàmica de lideratge com l’esmentada (i crec que actualment Catalunya la necessita, a molts nivells però també al màxim nivell polític), generar-la requereix disposar de determinades condicions i saber-les encaixar en una situació concreta. Requereix capacitat de projecció capil·lar en el conjunt de la societat. Requereix una gran autenticitat, que certament inclou la maduració personal però també qualitats arrelades a la fondària d’un mateix. Només des d’aquí es poden generar dinàmiques capaces de transformar la realitat, en aquest cas de transformar Catalunya en una societat més vibrant i il·lusionada del que és actualment.
D'acord amb el comentari.
ResponEliminaI potser encara es pot ser menys líder si es presideix un govern de CiU amb l'ombra tan propera de Jordi Pujol, que en alguns moments sembla que encara faci de líder (o potser millor dit, de visionari) tot i que se suposa que no governa (almenys de forma explícita).