Crisi i innovació



Tàpies 1984



Ens deia fa poc l’Alfons Cornella que les estructures no acostumen a canviar des del centre, des de dins, sinó des de la perifèria, des de la frontera, des dels límits, des dels marges, on hi apareixen propostes alternatives, models diferents que poden anar creixent fins a substituir els models anteriors. Aquest és l’espai de la innovació: les institucions difícilment es reinventen a elles mateixes, difícilment es transformen per iniciativa pròpia: més aviat tendeixen a tornar-se rígides i a anar esdevenint irrellevants, fins a ser substituïdes per noves propostes que van agafant força, Hi ha excepcions, evidentment, però són excepcions.

Això és prou clar en el món de l’empresa. També ho hem vist en grans aparells institucionals que semblaven molt poderosos, amb dos grans exemples històrics recents i colpidors: els partits comunistes, que van optar per no canviar i han acabat essent residuals (i van tenir com a mínim un moment, una oportunitat de fer-ho, l’eurocomunisme, però no van gosar seguir el camí del canvi) i l’Església catòlica, que també ha preferit no renovar-se i abocar-se a la insignificància (i també va tenir una via de renovació, la oberta pel Concili Vaticà II, però després no va gosar seguir el camí de la transformació). En bona mesura això s’entén: les estructures agafen una inèrcia, hi ha un pensament establert que dóna seguretat, se segueixen uns paràmetres coneguts, previsibles, hi ha persones que hi ostenten el poder i s’hi troben bé... i costa molt sortir de l’escalfor del cau, anar a la intempèrie, arriscar-se, saber trobar nous camins, renunciar a la seguretat del que és conegut. Si fins i tot el coneixement científic avança a través de trencaments paradigmàtics...

Aquesta mena de situació l’estem vivint ara intensament a Catalunya, especialment a nivell institucional (per sort, en el món empresarial hi ha més dinàmica renovadora, tot i que encara n'hi hauria d'haver més). En l’àmbit dels partits ha estat molt analitzada l’absència de processos de renovació. En el de les institucions religioses, passa el mateix: hi ha el de sempre, però cada com més insignificant. L’Església catalana pràcticament ha desaparegut, i des d’altres tradicions religioses tampoc no hi ha noves dinàmiques amb projecció a nivell públic (hi pot haver petits grups amb una intensa activitat, però sense incidència en l’àmbit col·lectiu). Tampoc des de l’àmbit universitari ens arriben nous horitzons. I a nivell de grans institucions de la societat civil, la cosa no va gaire millor (podríem arribar a dir que el panorama és tràgic, però val més que ens estalviem la grandiloqüència). El Cercle d’Economia a la seva torre d’ivori, la Cambra tan gran com públicament irrellevant, el Foment deu fer bé la defensa de determinats interessos però no gran cosa més... Les grans institucions culturals (TNC, Auditori, Liceu, Palau, MNAC, MACBA...) estan rutinitzades i les restriccions pressupostàries les acaben de paralitzar (es fa el de sempre, però una mica menys en quantitat i qualitat). Segur que cap d’aquestes institucions no ho experimenta així des de dins, com tampoc no ho viuen així els partits o els grups religiosos: tots s’esforcen per millorar, per estar al dia, per créixer. Però aquí no parlem només d’esforços, sinó d’incidència en la ciutadania, de repercussió en l’entorn, de generació de dinàmiques realment renovadores.

Faran falta, doncs, noves iniciatives capaces de conjuminar el servei al país i la innovació. Capaces d’imaginar nous camins i de mobilitzar gent per tirar-los endavant. En aquest context, la crisi (econòmica, política i de valors, com diu el periodista Rafael Nadal) juga un paper contradictori. D’una banda, fa més urgent la necessitat de trobar noves perspectives. De l’altra, paralitza, genera una desorientació – i de vegades un terror – que immobilitza, que deixa clavat a la cadira –o davant la pantalla- esperant a veure què passarà, quan i com petarà tot plegat. A la gran crisi dels anys 1930s, equivocadament o no, era present en molta gent un model social alternatiu a la dinàmica del capitalisme: el socialisme. La seva existència, fos com a hipòtesi o com a alternativa real, va portar com a resultant a avançar per un camí prou innovador i positiu, el de l’estat del benestar (que, com diu el professor Anton Costas, va viure el seu moment àlgid en el període 1950-1975). El socialisme, però, en part degut a la fracassada i terrible experiència soviètica i en part a la seva incapacitat de generar cap altra experiència real operativa i més acceptable, a banda de les seves febleses com a construcció teòrica, ha anat desapareixent del panorama ideològic i ara vivim una altra gran crisi sense cap proposta alternativa, ni que només sigui a nivell ideològic. Ningú imagina un altre model social que no sigui el capitalisme. Ni tan sols hi ha propostes esbojarrades, siguin fruit de la utopia o de la desesperació (com va passar a la primera meitat del segle XVI, per exemple).

Això afavoreix que visquem la crisi des de la impotència, des del fatalisme, esperant que sigui cert que la dinàmica capitalista s’acabi recuperant per ella mateixa sense haver hagut d’arribar a cap gran catàstrofe, sigui una guerra o un període de caos i d’empobriment a gran escala. La impressió és que s'ha perdut el control de la plataforma de comandament –la impotència de la instància política i la desorientació de la instància acadèmica a l’hora de conduir la dinàmica social semblen ser-ne testimonis- i fa l’efecte que no podem fer altra cosa que tapar-nos les orelles amb els braços, aclucar els ulls i esperar que la patacada no sigui tan forta com es diu que pot ser.

No s’apunten nous camins, ni al món ni a casa nostra (on a més vivim aquesta situació enmig d’una creixent incomoditat d’articulació dins de l’Estat espanyol i amb un sector públic català en grans dificultats pressupostàries). No es constaten perspectives engrescadores que puguin incidir en el conjunt de la societat, i anem practicant el “qui dia passa, any empeny” (amb un cert rerefons de “Déu ens agafi confessats”). Procurem anar fent el de sempre, com si res passés, dissimulant, amb la petita esperança que no acabi passant res massa greu, que anant fent com si res potser ens en acabarem sortint. No ens mobilitzem socialment de manera innovadora. Preferim l’aixopluc al camp obert. Ens refugiem cadascú a casa seva, que ves a saber si no és el millor –o l’única cosa- que podem fer. Aplegar-nos és molt cansat i complicat, i encara podríem prendre mal.

Llàstima. Posats a no sortir-se’n, seria més bonic fer-ho des de l’esforç d’intentar-ho que des de la paràlisi de la por, la inseguretat i la manca d’horitzons. Seria més bonic que, sigui quin sigui el resultat, si més no poguéssim gaudir del goig de mirar de fer alguna cosa nova plegats, encara que sigui insuficient per alterar el curs de les coses. No des de la indignació o la queixa, sinó des de la imaginació i la proposta positiva. Si més no hauríem gaudit d’una vivència de vibració col·lectiva, d’un “estat naixent” (Alberoni), que és una de les coses que donen sentit a l’existència. N’hi ha d’altres de coses amb capacitat de donar sentit, sobretot en l’àmbit personal, però aquesta reflexió fa referència a l’àmbit col·lectiu, a allò que només podem fer si és fruit de l’empenta de força gent organitzada i té incidència a nivell social. El repte és moure’ns plegats en una determinada direcció, tot assaborint i celebrant aquest moviment.