diumenge, 18 de setembre de 2011

Obstacles





Què és el que no ens permet copsar l'esplendor? Què enterboleix la nostra mirada? Què s'interposa entre nosaltres i una visió admirada i agraïda del cosmos i la vida? Quins són els obstacles que caldrà tenir en compte, per tal de ser-ne conscients i, en la mesura del possible, anar-los apartant?

L'obstacle principal és el mal que hi ha a dins nostre, el que ens brolla de dins, sense saber perquè ni d'on l'hem tret. El que s'arrela en l'inconscient, en els traumes infantils, o en la mateixa naturalesa ambivalent de la condició humana. Les emocions, pulsions o estats d'ànim negatius que ens surten de dins (l'enveja, l'odi, la rancúnia, el ressentiment, l'agressivitat, la irritació; la supèrbia; l'avarícia; el descontrol en el menjar, el beure o la satisfacció sexual; la gelosia; l'engany, la mentida; la por, la inseguretat, la incertesa; la feblesa, la manca de coratge; la mandra; la depressió, la tristor...). Aquesta decepció amb nosaltres mateixos es projecta sobre el món, i l'esplendor queda amagat.

Llavors hi ha el mal que hi ha a fora, el mal en els altres. És el mateix que el nostre, però el veiem en els altres i el patim de part dels altres. La crueltat, la violència, el menyspreu rebuts de l'entorn ens aclaparen i velen també la nostra mirada. L'odi rebut, la injustícia viscuda o percebuda, l'opressió constatada sobre un mateix o sobre d'altres. La guerra i la tortura. La mala organització d'una societat que crea sofriment (la fam, la pobresa, l'atur, la contaminació i la degradació de l'entorn natural...). La lletjor creada pels humans per manca de cura o d'afecte pel món i els altres: barris degradats, espais plens de deixalles.

Més assumible és la desgràcia, allò que patim sense culpa de ningú: una malaltia, un accident fortuït, una malformació, un fenomen natural que ens destrueix (aiguat, llamp, terratrèmol...). Més assumible, però també amb notable capacitat d'interferència a l'hora d'harmonitzar-nos amb el que ens envolta. Costa no clamar al cel davant de la desgràcia.

Més difícil de copsar és la insensibilitat. Ens creiem més sensibles del que som, ens sembla que ja no cal treballar la nostra sensibilitat. Preferim la comoditat de ser com som, de viure com vivim. No ens fa res viure una mica distrets, sense anar prou a fons en les coses, sense mirar prou endins, prou de prop, amb prou intensitat. Mirem per sobre, des de lluny, amb una certa superficialitat o frivolitat als ulls. O utilitzem la diversió com a vehicle per no haver de fer aquest exercici de rigor en la mirada,d'assumir la nostra realitat tal com és, de saber què ens passa; tot això pot ser cansat i dolorós. I, en l'extrem, utilitzem les drogues per defugir aquesta confrontació amb nosaltres mateixos.

El llistat és tan extens que aclapara. Però el repte i la crida és aquí: tot i els obstacles, copsar i fruir l'esplendor en el que estem immersos, la meravella del món i de nosaltres mateixos, admirar, ser commocionats, trasbalsats, emportats per aquest esplendor...

Una de les grans fonts de sentit dels humans és contemplar l'esplendor, i ajudar els altres humans a poder-lo contemplar si hi ha obstacles que els ho impedeixin. Aquestes són dues grans tasques, de les que poden donar propòsit i omplir de contingut les nostres fràgils vides. I són dues tasques que s'han de mantenir en equilibri entre si, ja que la mera contemplació fa a la persona tancar-se en ella mateixa i el mer servei la pot anar corsecant fins a fer-ne un ésser sense escalf, obsessiu i desbordat.