dimarts, 5 de juliol de 2011

Zola: L'Obra



Manet 1868 Émile Zola

Émile Zola escriu "L'OEuvre" el 1885, i situa l'acció a París entre 1862 i 1870. El contingut és en bona part autobiogràfic, recollint materials i experiències derivades de l'interès de l'autor per la pintura i la seva vivència de primera mà del moment d'eclosió de la pintura impressionista. Parla de l'amistat entre un pintor i un escriptor, en el marc d'una amistat de grup d'una colla d'artistes. El personatge del pintor protagonista té com a referent Cézanne, i el de l'escriptor Zola mateix. Amics de joventut des d'Ais en Provença, aquesta amistat entre els dos grans artistes es veurà trencada precisament per la publicació d'aquesta novel·la.

És un text interessant des de molts punts de vista. Les reflexions que inclou sobre pintura i literatura -amb alguna breu referència a la música- són d'un gran vigor i autenticitat, i permeten copsar molt des de dins el que va suposar l'impressionisme. També com a novel·la és un bon exemple del que en el seu moment era literatura moderna.

Un aspecte que m'ha resultat particularment interessant és la seva reflexió sobre el fracàs, o més ben dit sobre la incapacitat de crear una obra a l'alçada del que un desitjaria, d'allò al que hom aspira. Claude, el protagonista, és un bon pintor, millor que molts dels seus col·legues, però no rep cap reconeixement que impulsi el seu camí, que li doni seguretat, ni ell mateix queda mai prou satisfet amb el que surt dels seus pinzells. Aquesta frustració esdevé tràgica, porta a la destrucció de la seva relació amorosa amb Christine i al suicidi final de Claude, penjat al seu taller davant de la gran obra que no aconsegueix dur a terme.

Quan hi penses, veus que aquesta aspiració a fer quelcom de genial, a fer obres mestres, a ser un geni o si més no un autor reconegut, en l'àmbit que sigui, ens ha estat inculcat d'alguna manera o altra en algun moment del procés educatiu com a un ideal potser no verbalitzat com a tal però implícit en molts enfocaments. Aquesta pressió pel triomf, pel reconeixement, per l'èxit, es mostrada per Zola en el seu nivell més depurat i autèntic, i ens ajuda a reconèixer-la en la nostra pròpia experiència vital.

I Zola mostra el rostre més atractiu i alhora més destructor d'aquest procés. Val la pena sacrificar la vida per aquesta aspiració incerta? Claude ho fa, no pot fer altra cosa. Però és una aspiració humana paradoxal. Certament, mobilitza energies i creativitat fins a l'extrem, fa avançar. Però alhora és una imposició inhumana, que exigeix el sacrifici de la vida del qui fa l'opció. La dinàmica empresarial sovint reflecteix aquesta mateixa tensió, el lliurament de la propia vida per l'obra.

Trobar el delicat equilibri entre el lliurament creatiu i el goig de viure deu ser una de les coses més difícils d'assolir i alhora una de les més necessàries. El personatge de Zola no ho aconsegueix, però ens ajuda a reflexionar-hi.