diumenge, 17 de juliol de 2011

El terme espiritualitat



Tàpies 1980


 A l’hora de mirar de precisar determinades reflexions, de tant en tant sorgeix la dificultat de les diferents accepcions recobertes per un mateix terme. Ens passa això amb la noció de bo (havent de diferenciar entre bo com a eficient i bo com a conforme amb uns criteris o principis), amb la noció de valor (havent de diferenciar entre una noció més sociològica propera als interessos, o sigui tot allò que la gent considera valuós, d’una concepció més filosòfica on es limitaria l’ús del terme valors a determinats elements capaços de vertebrar i orientar la vida després de sotmetre’ls a una notable anàlisi crítica), amb la noció de lideratge (havent de diferenciar entre el lideratge entès com a posició preeminent, jeràrquicament superior, del lideratge entès com la capacitat de mobilitzar a altres a través d’una visió), i amb la noció de saviesa (diferenciant d’una banda la saviesa entesa com a gran quantitat de coneixements i l’habilitat per interrelacionar-los i d’altra banda la saviesa entesa com a bon criteri de discerniment, com a capacitat d’encertar les opcions més humanament constructives).

Amb la noció d’espiritualitat ens passa el mateix. Hi ha una accepció habitual, freqüent en l’ús del llenguatge, que la identifica amb tot allò d’immaterial, de delicat, de subtil, que hi ha en l’experiència humana, amb aquells aspectes de la cultura que tenen relació amb les aspiracions més elevades de l’ésser humà, amb les dimensions més allunyades de la materialitat, de la corporeïtat, amb les creacions més valuoses de la ment humana, com ara l’art, amb les relacions interpersonals més generoses, amb allò que la ment genera de més intangible. Seria bonic anar recollint exemples d’aquest ús del terme espiritualitat, que designarem aquí com a “espiritualitat 1”.

Hi hauria, però, una “espiritualitat 2”, noció en la que es limitaria l’ús d’aquest terme a allò relacionat amb l’Esperit en majúscula, amb l’Esperit entès com una de les designacions de la divinitat, o sigui d’una dimensió de la realitat diferenciada del còsmic i de l’humà, seguint la trilogia cosmoteàndrica panikkariana. L’espiritualitat 2 seria aquella dimensió humana capaç d’obrir-se, de connectar, de relacionar-se amb un àmbit transcendent, un àmbit que va més enllà del cosmos i de la creació humana, un àmbit inefable, indescriptible i que només es pot designar amb construccions culturals, com ara els símbols, sabent que aquests són el nostre únic vehicle de connexió amb l’àmbit de la divinitat sense esgotar-lo, sense identificar-se totalment amb ell, ja que la divinitat sempre és inaccessible i va més enllà del qualsevol de les nostres creacions.

L’espiritualitat 1 forma part d’una visió més unificada del món, amb més continuïtat entre tot el que s’hi troba, o bé d’una visió dualista que contraposa matèria i esperit. L’espiritualitat 2 pertany a una visió trinitària on l’humà es diferencia tant del no-humà còsmic, material, natural, com del no-humà diví, transcendent.

Hem d’aprendre a viure amb aquesta barreja d’accepcions, amb aquestes polisèmies que compliquen la comunicació i la reflexió però que semblen inevitables. Preferiríem que aquests cinc termes (bo, valor, lideratge, saviesa, espiritualitat) s’utilitzessin només en la segona de les accepcions presentades, buscant altres termes per les primeres accepcions, però aquesta és una tasca impossible, en bona part perquè en la realitat les distincions entre accepcions no són tan netes, hi ha interinfluències, etc. També és impossible introduir les distincions afegint números en el llenguatge quotidià (bo 1 – bo 2). Ara bé, a l’hora de debatre conceptes, aquestes precisions esdevenen ben necessàries per estalviar moltes confusions i malentesos, per evitar molts debats estèrils...