 |
| Giacometti 1960 |
Algunes preocupants tendències en l'àmbit dels valors que venen de lluny (unes de més lluny, altres de no tan lluny) i que semblen anar més lluny encara (o sigui, que tenen possibilitats d'esdevenir cada cop més rellevants), algunes de les quals tenen una incidència rellevant en el món de l'empresa:
a.- Generalització de la desvinculació entre feina i realització personal. La realització personal, la vocació, l'afecció, el vertebrador de la personalitat, si hi és, pertany cada cop més a àmbits no laborals, extralaborals (quan en el passat l'àmbit laboral era una important font de sentit vital). A més, la tasca de realització personal pot tendir a ser menys rellevant, més evanescent, i sovint ni apareixerà, ni existirà, ja que la capacitat del sistema social per a entretenir dignament, intensament, plenament serà tan gran que la noció de "tasca-en-el-món" pot arribar a perdre sentit. Pot acabar predominant el valor (o la impressió) d'haver vingut al món a "viure bé" (còmodament), a "passar-ho bé" (maximitzant el plaer), i no caldran elucubracions o especulacions mentals d'altres menes (considerades innecessàries o inoportunes).
b.- Privatització de la moral. Sembla disminuir la pressió col·lectiva per fer el bé. Ser bo o no esdevé un afer individual, privat. I per tant, aliè a l'empresa: ni l'empresa ha de fer més bons els seus empleats, ni s'ha de preocupar per si aquests són més o menys "bons" a nivell personal. Mentre facin bé la feina, ja no hi ha res més a dir. Talent professional i talent personal quedaran més desvinculats. En paral·lel, apareix un altre procés equivalent: la privatització de la cultura. Ser culte o no és una decisió personal, sense cap transcendència professional ni social.
c.- Acceptació de la noció de "danys col·laterals", amb la que es constata simplement com funcionen les coses des d'una lògica capitalista. Les víctimes del procés, o els que en queden al marge, mala sort; són sacrificis inevitables per al bon funcionament del conjunt del sistema. Si hi ha prou recursos per a suports compensadors per part de l'estat o d'organitzacions d'assistència social, bé; i si no, què hi farem, la vida és així de dura. Es considera que l'empresa no té cap paper a jugar en aquesta qüestió (i si el juga, és despectivament titllada de "paternalista").
d.- Culminació del procés d’atomització individualista de la societat, que ha acompanyat el desenvolupament del capitalisme i la generalització de la urbanització del món. Individus poc connectats, poc vinculats i tot i això prou satisfets amb el seu entorn vital. Amb conseqüències com la professionalització excessiva dels partits polítics, la reducció dels sindicats a estructures defensives i amb un paper social minvant, la generalització dels grups de pressió gremials i la conversió de determinats moviments socials en organitzacions de defensa d'interessos particulars.
Algunes preocupants tendències en l'àmbit dels valors que venen de lluny (unes de més lluny, altres de no tan lluny) i que semblen anar més lluny encara (o sigui, que tenen possibilitats d'esdevenir cada cop més rellevants), algunes de les quals tenen una incidència rellevant en el món de l'empresa:
a.- Generalització de la desvinculació entre feina i realització personal. La realització personal, la vocació, l'afecció, el vertebrador de la personalitat, si hi és, pertany cada cop més a àmbits no laborals, extralaborals (quan en el passat l'àmbit laboral era una important font de sentit vital). A més, la tasca de realització personal pot tendir a ser menys rellevant, més evanescent, i sovint ni apareixerà, ni existirà, ja que la capacitat del sistema social per a entretenir dignament, intensament, plenament serà tan gran que la noció de "tasca-en-el-món" pot arribar a perdre sentit. Pot acabar predominant el valor (o la impressió) d'haver vingut al món a "viure bé" (còmodament), a "passar-ho bé" (maximitzant el plaer), i no caldran elucubracions o especulacions mentals d'altres menes (considerades innecessàries o inoportunes).
b.- Privatització de la moral. Sembla disminuir la pressió col·lectiva per fer el bé. Ser bo o no esdevé un afer individual, privat. I per tant, aliè a l'empresa: ni l'empresa ha de fer més bons els seus empleats, ni s'ha de preocupar per si aquests són més o menys "bons" a nivell personal. Mentre facin bé la feina, ja no hi ha res més a dir. Talent professional i talent personal quedaran més desvinculats. En paral·lel, apareix un altre procés equivalent: la privatització de la cultura. Ser culte o no és una decisió personal, sense cap transcendència professional ni social.
c.- Acceptació de la noció de "danys col·laterals", amb la que es constata simplement com funcionen les coses des d'una lògica capitalista. Les víctimes del procés, o els que en queden al marge, mala sort; són sacrificis inevitables per al bon funcionament del conjunt del sistema. Si hi ha prou recursos per a suports compensadors per part de l'estat o d'organitzacions d'assistència social, bé; i si no, què hi farem, la vida és així de dura. Es considera que l'empresa no té cap paper a jugar en aquesta qüestió (i si el juga, és despectivament titllada de "paternalista").
d.- Culminació del procés d’atomització individualista de la societat, que ha acompanyat el desenvolupament del capitalisme i la generalització de la urbanització del món. Individus poc connectats, poc vinculats i tot i això prou satisfets amb el seu entorn vital. Amb conseqüències com la professionalització excessiva dels partits polítics, la reducció dels sindicats a estructures defensives i amb un paper social minvant, la generalització dels grups de pressió gremials i la conversió de determinats moviments socials en organitzacions de defensa d'interessos particulars.
e.- Desaparició de referents ideològics externs d’alta potència, siguin criteris socials, siguin criteris ètics, siguin valors, sigui la mateixa referència a la divinitat. Res per sobre dels nostres interessos i preferències. Res a què sotmetre’s, res amb què comprometre’s, cap deure a complir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada