Crec que actualment es pot pensar que entre les prioritats polítiques del nostre país a mig termini n'hi ha dues a tenir especialment en compte: 1) Aglutinar el país al voltant de la qüestió de pacte fiscal (explicat en termes clars per a tothom) i 2) Apostar fort per la confederació.
És cert que la confederació és gairebé tan difícil com la independència, perquè també demana un canvi de sobirania, i que ara per ara hi ha ben poca gent que assumeixi la identificació de "confederals", però crec que aquesta opció té una gran capacitat d'aglutinació i en darrera instància una viabilitat més alta que la independència.
És important diferenciar les emocions o ideals de les estratègies polítiques, que han d'incloure un element de plausibilitat, o com a mínim de capacitat d'aplegar grans majories. I això avui en dia ho pot fer més el confederalisme que l'independentisme, el qual pot avançar però té, si més no a vint anys vista, un sostre evident, intern i extern. Entenc que l'independentisme és un ideal emocionalment més potent i engrescador, sobretot per als joves (i especialment si va associat a dimensions lúdiques), però la política és quelcom de més delicat.
La trajectòria de l'independentisme en el darrer any és digna d'estudi. I la manera d'agafar-se actualment com si fos manà caigut del cel a les matisades reflexions de Jordi Pujol sobre la independència és un altre indicador de feblesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada