 |
| Malevich 1916 |
És senzill posar-se d'acord sobre la conveniència d'harmonitzar els valors personals i els valors de l'empresa, però portar-ho a la pràctica resulta difícil. Sovint hi ha tensió, com si els valors necessaris per a construir una empresa estiguessin en desacord amb qüestions com la gentilesa i la generositat o el descans i la vida familiar, per exemple. L’entorn de les empreses és sovint vist com a inevitablement caracteritzat per una competència ferotge, una pressió psicològica tremenda, una activitat trepidant i una implacable orientació cap a la maximització de la productivitat i els beneficis.
Mirarem, doncs, d'oferir alguns criteris sobre què es pot fer per intentar fer menys punyent el conflicte entre els valors personals i els corporatius. Fàcilment coincidirem en que aquest problema requereix solucions més pràctiques que teòriques. El problema no és, bàsicament, aclarir les nostres nocions sobre els valors, o establir una llista de quins són els valors importants de la nostra època, tot i que aquestes tasques també són rellevants. El problema bàsic és com canviar els nostres comportaments, personals i col·lectius, per tal que hi pugui haver una major harmonia entre els valors personals i corporatius.
Per a aquells, però, que prefereixin començar per saber quina definició dels valors utilitzem com a punt de partida, podem dir que considerem valors aquells elements (idees, maneres de fer les coses, hàbits, criteris...) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura), orientar (donar sentit) i mobilitzar (generar acció) tant el pensament com el comportament (personal, organitzatiu, social) i que són considerats després d’un procés d’anàlisi, reflexió i debat com a aspiracions personalment i col·lectivament constructives i dignes de ser assumides lliurement com a referents.
L’harmonització de valors personals i corporatius implica tant processos pràctics de canvi personal com de canvi empresarial. La pregunta fonamental és: com s'han de treballar els valors a nivell personal i d'empresa per tal d'implementar processos de transformació real?
I. L'ús de valors a nivell personal
Incorporar valors a la pròpia persona no és una tasca fàcil. No és una simple qüestió de voluntat o de desig. És una qüestió de treball, una qüestió d'estratègia, una qüestió d'usar les eines adequades per desenvolupar la pròpia manera de ser de manera que esdevinguem "permeables" als valors. Aquí destacaria tres eines bàsiques:
1. El debat sobre els valors. Crec que l'enfocament de Kohlberg sobre el creixement ètic a través de discussions sobre els valors i situacions que els posen en joc pot estendre's més enllà del període escolar i convertir-se en una activitat permanent que permeti a tothom anar modificant els seus punts de vista, el seu sistema de valors personals i la seva "sensibilitat ètica" a través d'un debat seriós i sincer en aquest camp. Aquest enfocament implica discussions amb nosaltres mateixos, amb els nostres companys, amb els mestres o amb persones amb més experiència. Inclou la participació activa en debats públics sobre qüestions ètiques, una participació que realment ens comprometi, tingui un impacte en nosaltres, en lloc de ser un mer divertiment.
2. La implicació en projectes impregnats de valors. A més dels debats, ens hauríem d’implicar activament i pràcticament en iniciatives que "tinguin relació" amb els valors, que estiguin profundament vinculades amb valors fonamentals. Aquestes poden ser, per exemple, iniciatives relacionades amb la lluita per la justícia o en contra de la guerra, l'ajuda pràctica a malalts i marginats, o l’esforç per eradicar la fam i la pobresa. També s'hi inclourien coses més modestes com les iniciatives de foment del veïnatge, d’aplegament de la família o de contacte amb amics. Aquesta implicació és una forma real d'incorporar valors a les nostres vides (o de desenvolupar els nostres valors potencials, si es prefereix un enfocament de dins a fora en lloc d'un de fora a dins; crec que ambdues imatges són útils, complementàries i veritables).
3. El contacte amb gent impregnada de valors. Els podem anomenar mestres si volem, però poden ser gent ben normal, ben senzilla. Es tracta de persones concretes, encara que l’entorn, situació o institució en què actuen també pot contribuir a la transmissió de valors. És important establir un contacte directe amb aquestes persones que, en encarnar valors, els transmeten. Els valors poden passar d'una persona a una altra a través del contacte personal, de manera semblant a com una espelma en pot encendre una altra.
Quin procés es deriva de la utilització d'aquestes eines? De manera esquemàtica i simplista, la història dels valors encarnats en la nostra vida personal podria ser presentada (o hauria de ser) més o menys així:
A. Ens mirem a nosaltres mateixos i veiem que tenim moltes coses en el nostre interior que funcionen com a valors. Algunes són heretades de les nostres famílies, algunes són el resultat de la nostra educació, algunes es deriven de la pressió social, altres vénen a través dels mitjans de comunicació i la publicitat, altres expressen les nostres preferències personals. Els valors inicials solen ser nombrosos, desorganitzats i de vegades contradictoris.
B. A mesura que ens fem grans, si volem o tenim l'oportunitat, podem pensar en aquest gran i desordenat paquet de valors observats que operen en nosaltres, els podem comparar amb l'experiència de vida, en podem parlar. A través de la reflexió, la discussió i l'experiència podem anar definint gradualment el nostre "perfil personal" en el camp dels valors. Anem identificant els que per a nosaltres representen "valors valuosos", diferenciant-los dels "valors simples". Aquests "valors valuosos" o “grans valors” són menys nombrosos i tendeixen a "organitzar-se": copsem les seves interconnexions i la seva jerarquia. Arribem a ser èticament més madurs.
C. Algunes persones tenen una experiència estranya en aquest itinerari (no un pensament, no un esquema teòric après a l'escola o a l'església: una experiència). Senten que aquests valors valuosos no són independents entre ells, sinó que més aviat són aspectes o manifestacions d’una cosa única. Ho viuen, ho experimenten. Descobreixen que aquesta "cosa única" no té forma pròpia (com un líquid, que adopta la forma del recipient que omple, com diu la metàfora tradicional). Aquest "cosa única" es mostra com un "fonament sense forma" (terme proposat per Marià Corbí). Aquesta “cosa” és el que hi ha darrere dels valors (i no només els valors: aquesta experiència es pot estendre a la totalitat de la realitat), però només pot ser "vista" a través dels valors específics (o de les coses reals). Aquesta "estranya experiència" es mostra com una experiència d'unitat de la realitat. Paradoxalment, quan s'experimenten així fonamentats els valors s'enforteixen en lloc d’afeblir-se, veuen potenciada la seva consistència i la seva capacitat d'afectar i impregnar-ho tot al seu voltant. Aquest "fonament sense forma" ha rebut molts noms diferents en diferents cultures i èpoques: Unitat, Absolut, buit, Déu, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Aquests noms són imatges complementàries i símbols que ens ajuden a fer referència a una experiència que, per la seva naturalesa, no es pot dir, no es pot formular amb paraules. I cal tenir sempre en compte que el "fonament sense forma" no pot ser reduït a les seves configuracions històriques particulars, i menys encara a una sola d'elles.
Hem vist tres etapes. Algunes persones mai van més enllà de la primera. Altres arriben a la segona. Algunes assoleixen la tercera. Arribar a la tercera etapa no comporta una diferència en la qualitat ètica: l'espiritualitat ens pot ajudar a establir com hem de viure, però no és l'única font d’orientació. Arribar a la tercera fase significa simplement tenir una experiència diferent de la realitat; és una possibilitat, més que no pas el resultat d'una necessitat. Es pot sobreviure sense ella. Es pot portar una vida honorable sense ella. No obstant això, a través de l'espiritualitat del món mostra un rostre esplèndid i corprenedor. Podem aplicar aquestes consideracions a nivell corporatiu? Mirem de fer-ho.
II. L'ús de valors a nivell d'empresa
Comencem dient que no creiem gaire en la "direcció per valors" ni en els codis ètics escrits de les empreses, perquè tots dos tendeixen a derivar d’aquesta mateixa posició implícita: "Aquí tens un paquet de valors, segueix-los" (posa’ls en pràctica i no preguntis d'on vénen, com han estat triats o establerts, qui va fer aquesta elecció, perquè no vas ser convidat a participar en aquesta definició, etc. Si ho preguntes, és probable que se't digui que “venen de dalt”, de la direcció general, i el que ve de dalt ha de ser simplement acceptat i aplicat).
En què consistiria treballar els valors en l'àmbit de l'empresa (o de qualsevol altra mena d’organització)? Es podrien fer tres equivalents del que hem vist a nivell personal:
1. El debat sobre els valors. La hipòtesi aquí és que un debat seriós i sincer sobre els valors no només es limita al nivell personal, sinó que les organitzacions també poden embarcar-se en aquest tipus de processos. De fet, una de les funcions de lideratge ha de ser estimular i ajudar a la organització a formular explícitament els seus valors reals, a parlar d'ells amb la finalitat de discernir el que ha de ser desenvolupat i el que ha de ser suprimit per tal d’assolir el perfil ètic desitjat per a l'organització. Això ha de ser una tasca col·lectiva, un procés de baix a dalt que compti amb la participació activa de tots els membres de l'organització. És l'única manera que tothom es senti compromès amb el codi ètic de l'organització. Una organització que s’embarqui en aquest procés de presa de consciència i de formulació dels seus valors i que treballi per tal de modificar, transformar, millorar el seu perfil de valors (el seu propi conjunt de valors compartits) millora sens dubte la seva qualitat organitzativa i la seva cohesió.
2. Els projectes que incorporin valors. No es pot dir simplement "anem a introduir majors dosis d'equitat (o de qualsevol valor) dins la nostra organització". No es pot tractar directament amb els valors en un context organitzacional o social (i potser a nivell personal tampoc). Si es fa així, ens limitarem a recrear-nos en la predicació inútil. Per això tants codis ètics empresarials són lletra morta. Mirar d’empeltar valors d’una manera directa i a través de la invocació o la declaració en el cos d’una organització és més aviat inútil. No es canvien les persones i les organitzacions dient-los que han de canviar (a no ser que es tingui una autoritat interior com la que mostra Jesús als evangelis...). Els valors no es creen o es transmeten directament, com a tals, sinó a través de l’execució de projectes que incorporin valors (projectes entesos com a propostes operatives per al canvi, i que se situen en un nivell més concret i pragmàtic que els valors). Cal proposar iniciatives pràctiques que incorporin certs valors que poden ser transmesos. En l'àmbit dels valors, doncs, més val no actuar frontalment, directament, sinó a través d'intermediaris.
3. El testimoni de persones que encarnen valors. Acabem d’esmentar una "autoritat interior" que confereix la capacitat de transmetre valors. D'on ve aquesta capacitat? Com hem dit abans, ve de la mateixa ”encarnació de valors". Les persones que han incorporat efectivament (no de paraula) a nivell personal un valor determinat adquireixen la capacitat de transmetre’l, de "passar-lo" als altres. Gent així queda dotada amb la capacitat de fer un regal molt especial. No és fàcil trobar gent amb aquesta capacitat, però posar-los en contacte amb les dinàmiques de l’organització és una de les maneres d'aconseguir portar valors al si de les organitzacions.
Fins aquí, el paral·lelisme entre els nivells personal i corporatiu sembla força fàcil d'acceptar. Podem fàcilment estar d’acord que les organitzacions poden experimentar l'etapa B del procés de maduració de valors abans esmentat: una organització pot establir un procés de presa de consciència dels seus valors i elaborar el seu perfil de valors, distingint els valors valuosos dels simples i formulant les connexions i jerarquies entre els valors.
L’accés a aquesta etapa B obre més qüestions, com ara: Es pot concebre una empresa amb un perfil de valors si la veiem com un mer instrument per a la maximització del benefici? És una empresa "inhumana" per definició, o simplement pren aquest rostre quan és pobre en valors o es basa en valors mal triats? La nostra lluita per la supervivència ens obliga a fer que les corporacions siguin necessàriament "inhumanes" o poden ser concebudes d'una altra manera? I caldrà fer front a la qüestió de si criteris relacionats amb els valors han de ser aplicats en el moment de prendre certes decisions (per exemple, en el moment de dissenyar els espais de treball, en el moment de dissenyar les campanyes de publicitat o en l'envàs del producte).
Queda, finalment, portant el nostre paral·lelisme fins al final, una altra pregunta: pot una organització plantejar-se l'etapa C? Pot adquirir algun tipus d'identitat espiritual? Es pot parlar de "l'espiritualitat d'una organització", o "el paper de l'espiritualitat en una organització", o fins i tot de "l'impacte de l'espiritualitat d'una organització en els seus membres i el seu entorn social"? Té sentit parlar d'espiritualitat en el context organitzacional i, en cas afirmatiu, com fer-ho d'una manera significativa?
Aquest és un tema que necessita moltes reflexions acurades i molts debats intensos per arribar a alguna conclusió consistent. Hi ha qui negarà la legitimitat de la pregunta, i qui la trobarà pertinent. Però treure les conseqüències de la seva acceptació és una tasca molt oberta. No podem oblidar, però, que, encara que les organitzacions com a tals no arribin a l'etapa C, sí que s'enfronten a la tasca de superar els conflictes potencials que es poden donar entre el que les organitzacions tendeixen a esperar de les persones i el que requereix una vida personal que inclogui l'espiritualitat. Si l’empresa no vol contradir, o fins i tot vol afavorir, el creixement espiritual dels seus membres, ha de tenir en compte que això només és possible si l’empresa promou un espai i un temps adequats, una manera adient de fer les coses, un estil de gestió apropiat, una manera determinada de tractar a les persones (com a éssers espirituals i no com a objectes). Poden les organitzacions no només respectar, sinó també fomentar aquestes condicions? Fins i tot caldrà analitzar si hi ha algunes activitats específiques relacionades amb el camp espiritual que puguin ser desenvolupades dins de la pròpia organització (pràctica del silenci, tècniques de meditació, espais específics per a aquestes pràctiques, anàlisi de textos, rituals compartits, etc.).
Afegim encara una altra sèrie de preguntes: si una organització s’endinsa en l'etapa C, s’ha de formular aquesta experiència (o pot formular-se) dins d'una tradició religiosa específica? Com afecta això a la seva identitat i a la seva forma d'operar? Podem pensar en una organització hindú, jueva, buddhista, cristiana o musulmana, o aquestes etiquetes han de limitar la seva aplicabilitat a les persones i a les organitzacions específicament religioses?
III. Sobre la noció de l'espiritualitat
Per enfrontar adequadament el nostre tema (com poden les persones i les empreses fer front als valors i si hi ha una connexió entre aquesta qüestió i l'espiritualitat) haurem de tenir en compte els esforços realitzats per definir l'espiritualitat a partir de la seva confrontació amb la modernitat i post-modernitat, amb l'agnosticisme i l'ateisme militant, amb la ciència contemporània (que ha tingut un clar impacte sobre la nostra visió del món i la nostra antropologia) i amb la vida quotidiana de les nostres societats del benestar, la tecnologia, la informació i el coneixement.
En línia amb aquest esforç podríem proposar la següent definició d'espiritualitat, que cal assumir simplement com una definició de treball, base per al debat i no pas proposta acabada. Entenem l'espiritualitat com una obertura a un domini d'experiència i coneixement situat més enllà de la racionalitat i caracteritzat per l’apartament de l'ego de la seva posició central en la vida humana. En reubicar (o eliminar) l'ego, es permet que aquesta posició central pugui passar a ser ocupada per una experiència poderosa, indefinible i realitzadora (a la que abans ens hem referit com a "fonament sense forma") expressada històricament a través d'imatges i símbols diferents i complementaris (també ja esmentats: Unitat, Absolut, buit, Déu, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.)
Això implica que es considera l'ésser humà com un ésser capaç de desenvolupar una dimensió espiritual, que creiem que l'espiritualitat pot ser una de les "dimensions constitutives de l'ésser humà". En conseqüència, un dels reptes que ens podem plantejar és la forma de treballar l'espiritualitat, com desenvolupar-la, com portar-la al seu màxim desplegament. Això implica, com hem vist abans, la possibilitat d’un repte addicional: la recerca de maneres de fer explícita l'espiritualitat no només individualment, sinó també en un context organitzatiu, en grups humans estructurats. Aquesta noció d'espiritualitat porta a dues consideracions addicionals:
a) Foragitar l’"ego" del centre de l'escenari dóna lloc a una percepció diferent de la realitat (que en lloc de limitar-se a ser una funció de si mateix, adquireix un caràcter objectiu, respectuós i generós que evita la cobdícia voraç, la manipulació, l'explotació).
b) Cedir el protagonisme a una experiència poderosa, indefinible i realitzadora també altera la nostra percepció i experiència de la realitat. Encara que l'ego ja no ocupi el centre de l'escenari, no ens sentim buits o sense sentit, perduts per manca de propòsit, sense motivació, desconcertats. Sentim un vincle amb un fonament que, malgrat la seva falta de forma i la seva naturalesa indefinible, apareix com a generador de consistència i com a referència final per al que experimentem com als valors bàsics. Conscients de la relativitat d’aquests valors, el vincle amb el fonament sense forma sembla ser capaç d’esdevenir una font de llibertat i una font d’apreciació específica d'aquests valors. Els valors no són absoluts, no són permanents, i no obstant això estan plens de la riquesa i tendresa de la vida, són una manifestació de la realitat immensa i misteriosa a la qual pertanyem. Contemplant els valors, fem a la vegada l'experiència de la seva relativitat i la seva veritat, la seva capacitat d'expressar, de manifestar aspectes del fonament inabastable.
L’endinsament en l’espiritualitat passa pel desenvolupament de tres actituds amb les quals abordar la realitat, subratllades per Marià Corbí: l'interès, el despreniment i el silenciament. Les podríem presentar així:
1. L'interès. Tenir un interès radical per la realitat, estar "totalment interessats" per ella. No "allunyar-se" de la realitat, abandonant el món i buscant refugi en pensaments eteris, la nostàlgia o projeccions ideals de mons inexistents. Conèixer a fons i estimar el que és aquí, el que tenim. Estar fascinat per les dimensions de novetat, obertura, ser a la frontera, misteri, que presideixen la realitat. La indiferència, l’escepticisme, l'individualisme egocèntric, la diversió per evadir-se, la trivialitat, les distraccions, les obsessions, el tancar els ulls a la realitat (incloent l'ús de drogues per a aquesta finalitat) anirien en contra d’aquest interès veritable per la realitat. És un interès alhora mental i sensible. Com més intens i apassionat sigui, millor. Es manifestarà en un estat agut d’alerta i de lucidesa mental. Implica el desenvolupament de:
1) una forta capacitat de concentració, i una combinació de serenitat i lucidesa en mirar la realitat,
2) una gran capacitat per al coneixement i la reflexió, per tal de conèixer la realitat tan rigorosament, tan àmpliament i tan profundament com sigui possible (no és una qüestió d'acumulació de coneixements, sinó una actitud a l’hora d'abordar la realitat),
3) una forta sensibilitat (capacitat multifacètica que tots tenim, però que necessita ser desenvolupada fins al punt on la realitat desperta admiració i sorpresa en nosaltres). Hi ha quatre camps amb una capacitat especial per al desenvolupament de la sensibilitat: la natura, les obres d'art, les relacions personals profundes (incloent l'auto-coneixement) i el compromís amb els altres (especialment amb els que pateixen, els pobres i els marginats). Ignorar el desenvolupament de la sensibilitat ens pot portar a la rigidesa, la fredor.
2. El deseiximent. De qualsevol persona, projecte, sentiment, plaer, organització, creença, rutina, convicció. No dependre de res, no estar sotmès a cap forma. Un deseiximent que és totalment compatible amb l’interès radical per la realitat. Que porta a la no identificació amb un mateix i la pròpia situació. Els temors i els desitjos de l'ego s'obliden o es calmen. Això no es deu a la manca d'interès per la realitat, sinó tot el contrari. Sense deseiximent no es pot fer plena justícia a la realitat que s'experimenta.
3. El silenciament. La capacitat de deixar enrere, de fer callar, els nostres motlles i normes estàndard (que sovint considerem intocables), les formulacions anteriors, els prejudicis, els hàbits heretats, els esquemes mentals i creences. La capacitat de crear silenci dins nostre, d’apaivagar les formes i les paraules. Només el silenciament dels nostres patrons habituals d’interpretació, d'avaluació i de comportament ens permetrà un enfocament net i franc de la realitat, permetent així que aquesta pugui mostrar el que és, el seu veritable rostre (no la nostra pròpia projecció sobre ella). Això no implica cap falta de consideració de les creences heretades, que són venerables pel que han fet i que poden seguir ajudant-nos i inspirant-nos, però que no ens poden esclavitzar i fer-nos girar l'esquena al món real.
Una cosa important a tenir en compte: aquestes tres actituds són inseparables. No es pot treballar l’espiritualitat si falta alguna d'elles.
Afegim encara quatre consideracions sobre l’impacte d’aquest enfocament de l'espiritualitat en el món dels valors:
1) L'espiritualitat pot fer els individus més lúcids a l’hora de fer l'anàlisi del seu comportament real, de les seves pràctiques. L'ego és un intel·ligent manipulador de la visió, que sempre llegeix la realitat en termes del seu propi interès: tot esdevé auto-orientat. L'espiritualitat pot revelar aquest joc de l'ego.
2) L'espiritualitat també pot enfortir la presència de valors en les pràctiques i reforçar el nostre compromís de posar en pràctica els valors. L'espiritualitat no crea nous valors específics, però pot tenir un gran impacte en com desenvolupem el nostre món de valors.
3) L'espiritualitat permet una visió més profunda quan es tracta de diferenciar entre els valors i també entre les pràctiques, copsant millor la importància relativa dels valors en joc i els comportaments que podem adoptar. Això ens posarà en una millor posició quan es tracti d'establir jerarquies de valor o d'avaluar les pràctiques d'acord amb la seva contribució efectiva (el que facilita l'establiment d'escales de valors més coherents i operatives).
4) L’espiritualitat atorga un cert matís qualitatiu a la nostra experiència dels valors, difícil de definir i no quantificable. El vincle que establim amb els valors és alhora més lliure i més intens. Si la bellesa, la bondat, la llibertat, la fraternitat, la igualtat, la justícia, la pau, la veritat o l'amor s'experimenten com a entitats desconnectades i auto-fonamentades, la referència a la realitat d'alguna manera es torna més fragmentada, el que resulta en un cert afebliment dels valors mateixos. En canvi, experimentar els valors com a manifestacions del mateix fonament sense forma els dóna una major consistència al mateix temps que una major obertura, plena de possibilitats insospitades i nous desenvolupaments. Ja no els experimentem com a conceptes separats, com a entitats abstractes i etèries, sinó com a diferents cares d'una mateixa realitat. I com que experimentem aquesta realitat com a "sagrada" (donada la seva capacitat per oferir fonament i alhora fer-nos romandre oberts a la novetat, a la creació) els valors poden participar d'aquesta naturalesa "sagrada". Per això parlem d'una forma qualitativament diferent d'experimentar els valors si es situen en el context de l'espiritualitat. Aquest caràcter "sagrat" ens portarà al seu torn a enfortir el nostre compromís per convertir els valors en pràctiques, per a fer-los efectius, per encarnar-los. I en aquest context els valors mostren una capacitat específica per fer manifest el fonament sense forma, del que esdevenen potents símbols; són un dels seus millors “manifestadors”.
Creiem que hi ha una diferència significativa entre l'enfocament que es presenta aquí i una aproximació més "deductiva" a l'espiritualitat que posa un major èmfasi en la seva vinculació amb les religions (vinculació que no neguem, però que veiem com una articulació no mecànica ni unidireccional, respectuosa de la autonomia de cada instància i en la que, si un dels dos pols ha de tenir la preeminència, seria el de l’espiritualitat). Aquest enfocament accentua el paper primordial d'un conjunt de continguts revelats del que es dedueix una determinada manera de viure i relacionar-se amb si mateix i amb la realitat. Està bàsicament interessat en com aplicar els ensenyaments de les grans religions (hinduisme, taoisme, buddhisme, judaisme, cristianisme, Islam i altres) als valors personals i corporatius. Un pot aprendre molt d'aquestes tradicions, i és sens dubte interessant veure com s'han ocupat dels valors. Tanmateix, apropar-se als valors des d’aquest plantejament "deductiu" comporta el risc de no enfocar prou correctament les característiques essencials de la relació entre l'espiritualitat i els valors. Les tradicions religioses poden ser una gran font de riquesa per nosaltres i les hem d'explorar intensament i profundament. Però no les hem de veure com un cos tancat de pensament del que deduir què fer ara. Les hem d'explorar com un exercici d'innovació, una recerca que ens obre nous camins. L'accent s'ha de mantenir en el present, no en el passat. Som criatures del nostre temps i ens correspon a nosaltres explorar-nos a nosaltres mateixos i a la nostra societat amb l'ajuda de les tradicions. El que hem de fer és experimentar processos de transformació, tant personal com d'organització, no aprendre doctrines per aplicar-les.
Processos que en el camp de la gestió ens portaran a aprendre a experimentar simultàniament el despreniment i la motivació, com aconseguir resultats sense ser un esclau dels resultats, com participar plenament en l'acció i mantenir alhora un esperit distanciat. Els elements (les doctrines, els rituals i símbols, els textos, etc.) que siguin eficaços en la generació de processos de transformació han de ser utilitzats i venerats; i els que actualment no mostren aquesta capacitat ha de ser respectats i fins i tot admirats, però han de ser tractats com a contribucions històriques sense efectes actuals.
Nota final
A l’hora d'abordar la qüestió de la combinació de valors personals i d'empresa, el repte és veure quines idees, relacions, valors, pràctiques i processos d'aprenentatge, tant personals com d'empresa, podem desenvolupar que siguin rellevants per a l'assoliment d'una major harmonia entre els valors personals i corporatius. Creiem que aquesta combinació harmoniosa dels valors personals i corporatius és una possibilitat real, no una utopia. Les nostres societats, les nostres organitzacions, les nostres empreses s’haurien de sentir compromeses a seguir aquest camí. No estem parlant d'ideals, de somnis, sinó de necessitats i oportunitats. No seguir endavant en aquesta direcció comporta problemes per als individus, per a les societats i per a les empreses, com tantes vegades ha succeït en el passat. Podem imaginar el molt patiment humà que ha derivat de la manca d'harmonia entre els valors personals i els de l'empresa?
Aquesta harmonia no és fàcil d'aconseguir, i és per això que és un veritable desafiament per a les empreses (i per a tota mena d’organitzacions) mirar de posar en pràctica els canvis necessaris per moure's amb eficàcia en aquesta direcció. Hem mirat d’abordar en paral·lel la dinàmica dels valors personals i corporatius, i relacionar-ho amb una certa noció de l'espiritualitat. Tan de bo tot això pugui ser d’alguna utilitat en el procés de construcció d’un món de més qualitat, que hauria de ser la nostra aspiració de fons. Un món amb persones amb capacitat d'establir relacions constructives amb un mateix, amb els altres i amb la natura (per "relacions constructives" entenem les relacions basades en la responsabilitat, el respecte, l'admiració, l'atenció). Persones capaces d'estimar, d'obertura, de lliurament més enllà d’elles mateixes i d'establir relacions constructives (és a dir, que no són destructives, absorbents, deformadores). Persones amb capacitat d'establir un diàleg generós amb la realitat, d'estimar-la sense distorsionar-la o engolir-la. Un món amb societats que ajudin als seus membres a sobreviure (garantint el subministrament d'aliments, roba, habitatge, atenció mèdica i educació), a viure en pau i fraternitat, a sentir-se protegits i acollits i a créixer i madurar, desenvolupant tot el seu potencial humà. Societats que es facin càrrec de la cura dels seus entorns naturals i urbans, i fomentin el desenvolupament d'altres societats. I un món amb organitzacions capaces d'infondre propòsit i entusiasme als seus membres, sense explotar-los ni manipular-los.
(versió revisada d'una ponència presentada a l'Escola d'Estiu d'Uniapac celebrada a Lisboa els dies 4, 5 i 6 de juliol del 2002)
